Graduat en psicologia, des del 1979 exercí el periodisme. Des de molt jove formà part d’organitzacions neofeixistes. Entre d’altres, fou secretari nacional del Fronte della Gioventù (1977), i el 1983 fou elegit diputat pel Movimento Sociale Italiano (MSI), partit del qual fou secretari general del 1987 al 1990 i del 1991 al 1994. Durant aquest darrer mandat evolucionà d’uns postulats ultradretans vers un discurs de tipus conservador, que culminà amb la fundació d’Alleanza Nazionale (AN), partit que incloïa el MSI i els sectors més conservadors de la Democrazia Cristiana. Des de l’inici, AN formà part de les diverses coalicions de govern presidides per Silvio Berlusconi, en les quals Fini ha mantingut durs enfrontaments amb Umberto Bossi, líder de la Lega Nord, per la seva defensa d’un estat unitari. El 2001 fou nomenat vice-primer ministre, i el 2004 ministre d’Afers Estrangers fins el 2006. Els seus gestos de distanciament amb el passat feixista del partit culminaren en una visita oficial a Israel el 2003, durant la qual rebutjà públicament el nazisme i el feixisme, pronunciament que donà lloc a una escissió de l’ala radical d’AN. En fusionar-se AN amb Forza Italia per a formar el nou partit de dreta Popolo della Libertà (novembre del 2007) ocupà el lloc de més importància després de S. Berlusconi. A l’abril del 2008 fou elegit president del parlament italià. Al juliol del 2010, les creixents desavinences amb Berlusconi desencadenaren una crisi de govern: Fini fou expulsat del Popolo della Libertà i, amb una trentena de diputats i una desena de senadors fundà el grup parlamentari Futuro e Libertà. Al mateix temps, tot i la ruptura, es negà a abandonar la presidència del parlament italià. Abandonà el càrrec després de les eleccions del febrer del 2013, en les quals no aconseguí l’escó.
Gianfranco Fini
Polític italià.