Les consoles més corrents són les que operen amb senyals d’àudio o de vídeo. Amb les primeres, també anomenades taules de mescles d’àudio, l’operador pot ajustar els nivells dels senyals d’entrada, determinar la proporció de cada senyal que enviarà als canals de sortida, equalitzar cadascun dels senyals d’entrada d’una manera independent i combinar-lo amb els altres senyals segons convingui. En el cas de sortides estereofòniques, permeten de localitzar la font en l’espai a partir de la proporció de senyal que s’adreça a cada canal. Solen incorporar instruments de mesura gràfica d’algunes característiques dels senyals. De vegades, disposen de sortides auxiliars o subgrups, susceptibles d’ésser reinserides com a entrades, i que faciliten la gestió dels efectes sonors aplicats a les fonts. Als estudis d’enregistrament, serveixen per a combinar i adequar els senyals dels diferents micròfons en les pistes que conformaran l’enregistrament principal (màster), o per a configurar el contingut final de les dues pistes estereofòniques (o de les pistes d’ambient addicionals, en el cas de produccions de so envoltant) que s’incorporaran a la producció musical final, a partir dels senyals prèviament enregistrats a la còpia principal. En actuacions en directe, permeten d’adequar els senyals a les característiques del recinte i d’encaminar-los cap al sistema d’amplificació. Amb les consoles de mescla de senyals de vídeo, hom pot adreçar els senyals procedents de diverses càmeres o magnetoscopis cap a un canal de sortida principal. En aquest cas, cal que tots els senyals de vídeo estiguin sincronitzats: això permet de fer-hi combinacions o commutacions, sense alterar la seqüència de vídeo del senyal de sortida. Les consoles de vídeo poden incorporar alguns efectes per a transicions o foses d’imatge entre les entrades.
f
Electrònica i informàtica