Corifeu de la generació del 68, es donà a conèixer amb muntatges provocadors i anàrquics a Viena, Trier, Krefeld i Heidelberg. Entre els seus treballs més controvertits cal esmentar: Marat/Sade, de Weiss (1968); la revista futbolística Zicke-Zacke (‘Ziga-Zaga’, 1969), de Terson; Dantons Tod (‘La mort de Danton’, 1969), de Büchner, i Fräulein Julie (‘Senyoreta Júlia’, 1970), de Strindberg. En 1986-90 assumí la direcció de la Volksbühne Berlín.
S’inicià com a director d’òpera el 1974 amb Il trovatore a l’Òpera de Nuremberg, triomfà a Stuttgart amb Entführung aus dem Serail (‘El rapte del Serrall’, 1998) i a Salzburg amb Così fan tutte (2000). Les seves versions també suscitaren controvèrsies i escàndol: una dona de la neteja substituí l’esclava etíop d’Aïda (1980); abelles assassines a Nabucco (2000); convertí el príncep Orlofsky de Die Fledermaus (2001) en un cocaïnòman que celebrava orgies sadomasoquistes; a Idomeneo (2006) feia aparèixer els caps de Buda, Mahoma, Jesús i Posidó en unes cadires —la Deustche Oper de Berlín cancel·là la producció per suposades amenaces—; articulà Lohengrin (2006) al voltant d’un experiment de laboratori ple de rates, etc.
Des del 1990 treballà sovint a Viena (Burgtheater, Wiener Festwochen, Volksoper), Berlín (Schiller-Theater) i Munic (Bayerisches Staatsschauspiel, Cuvilliéstheater). L’any 2016 fou guardonat amb el premi de teatre Faust a la seva trajectòria.
És autor també d’una novel·la, Isaakaros (1991), de contes, de llibrets, de guions cinematogràfics, etc. L’any 2011 publicà la seva autobiografia Das Bastardbuch (‘El llibre bastard’). Dirigí pel·lícules sobre Henrick von Kleist, Robert Musil, Jean Genet i August Strindberg y publicà tres assaigs sobre les seves pel·lícules: Die Familie oder Schroffenstein (‘La família o Schroffenstein’, 1984), Die Schwärmer (‘Els Swarmers’, 1985) i Europa und der zweite Apfel (‘Europa i la segona poma’, 1989).