Aquesta característica no ha estat pas exclusiva dels fèlids, sinó que és compartida per d’altres grups depredadors, com el marsupial del gènere Thylacosmilus del Pliocè d’Amèrica del Sud, el creodont Apataelurus de l’Eocè americà, o els nimràvids de l’Oligocè i Miocè d’Àsia i Europa, com el Sansanosmilus trobat a Sant Quirze del Vallès. La majoria dels fèlids de dents de sabre identificats als jaciments catalans pertanyen a la subfamília dels macairodontins (Machairodontinae), el primer gènere dels quals fou el Pseudaelurus trobat en el Miocè inferior de Sant Mamet, a Sant Cugat del Vallès, i en el Miocè mitjà d’Hostalets de Pierola (Anoia); eren depredadors de la mida d’una petita pantera. En el Miocè superior de Can Llobateres, concretament en el pis geològic anomenat Vallesià, persisteixen les formes com Pseudaelurus, amb els darrers Sansanosmilus i un nou gènere procedent d’Àsia, anomenat Machairodus. El descendent de Machairodus fou l'Homotherium del Pleistocè inferior i mitjà d’Euràsia. L'Homotherium, a diferència dels felins actuals, presentava unes característiques anatòmiques particulars: les seves extremitats anteriors eren més llargues que les posteriors i tenia un coll llarg i robust. La darrera espècie macairodontina europea fou el Megantereon del Pliocè superior i del Pleistocè inferior, amb una àmplia distribució eurasiàtica. De la mida d’una pantera actual, les seves extremitats més curtes i robustes semblen indicar una menor adaptació a la cursa. Aquest gènere sobrevisqué a l’Àsia fins al Pleistocè mitjà i coexistí amb l’anomenat “home de Pequín” a la localitat de Zho-Khou-Dien. Els macairodontins utilitzaven les desmesurades canines superiors per a matar les seves preses.
m
Paleontologia