Segons els seus representants, el postmodernisme com a moviment pressuposa l’existència del postmodernisme com a moment històric determinat (postmodernitat) caracteritzat per una sèrie de tics o maneres d’interpretar la realitat: en primer lloc, per l’hiperculturalisme, és a dir, per una revaloració de la riquesa i la diversitat històrica (historicisme) i cultural (tradicionalisme) de la humanitat, en la qual el filòsof postmodern s’inspira i adapta lliurement. En aquest sentit la postmodernitat és eclèctica, la seva originalitat és prestada, sovint es basa en citacions d’altres filòsofs; no es tracta d’una filosofia creadora en el sentit més pur de la paraula. En segon lloc, pel rebuig de les diferències jerarquitzants: tots els mites, totes les històries, totes les cultures, tots els jocs de llenguatge i formes de vida tenen el seu propi valor; no es pot universalitzar, ni fundar objectivament cap preferència, i menys encara imposar-la; el postmodernisme és tolerant, relativista i escèptic. En tercer lloc, per l’abandonament dels grans relats de legitimació de la civilització occidental: història judeocristiana, hegelianisme, positivisme, progressisme de la il·lustració, socialisme, marxisme, evolucionisme, etc, tots els quals aspiraven a conduir la humanitat a una salvació única i segura. La postmodernitat trenca amb les grans ideologies de la història, que es perllonguen en altres corrents de pensament. Els principals pensadors de la postmodernitat són R.Rorty, F.Lyotard, T.Engelhardt, M.Serres i G.Vattimo.
m
Filosofia