La seva formació política a FET-JONS li serví per a fer carrera professional dins els màxims organismes del partit i l’administració pública durant el franquisme. Fou director general de patrimoni de l’estat (1962-65), assessor jurídic de FET-JONS (1964-67), conseller nacional (1967-72), delegat nacional d’associacions (1968-69) i ministre de Planificació del Desenvolupament (1973-74) i d’Educació (1974-75). La seva condició jurídica l’habilità per a intervenir dins el Consejo Nacional del Movimiento en la comissió encarregada de la ponència d’actualització política que culminà amb l’aprovació de la Ley Orgánica del Movimiento y de su Consejo Nacional (1967). En el debat intern sobre la institucionalització del règim franquista, fou un dels capdavanters de la defensa de FET-JONS com a organisme primus inter pares en l’estructuració política de la successió de Franco enfront d’altres sectors del règim, i posteriorment participà en els debats de la llei per a la Reforma Política (1976) en què s’emmarcà la Transició espanyola. El 2017 el Senat espanyol li reté un homenatge.