Membre del Partido Democrático Nacional des del 1938 (a partir del 1941, Acción Democrática), el 1945 interrompé els estudis de dret en ser nomenat secretari personal del president Rómulo Betancourt y Bello. Diputat a l’Assemblea de l’estat de Táchira (1946) i al Parlament (1947), en ser enderrocat el Govern de Rómulo Gallegos, el dictadorMarcos Pérez Jiménez l’empresonà (1949) i l’obligà a exiliar-se, bé que tornà clandestinament a Veneçuela. Restablert el sistema democràtic (1958), el 1960 fou nomenat ministre de l’Interior i combaté la guerrilla procubana. A l’oposició durant els governs de Raúl Leoni i Rafael Caldera, el 1974 assolí la presidència.
Durant el seu mandat (1974-79) promogué l’educació, la protecció del medi ambient i nacionalitzà la indústria del petroli (1976). El 1979 fou nomenat membre vitalici del Senat. Reelegit a la presidència (1988), per tal de combatre la greu crisi econòmica prengué mesures molt impopulars (especialment l’augment del preu dels carburants) i que donaren lloc a violentes revoltes, a les quals respongué amb una dura repressió.
Afeblit a més per dos intents de cop d’estat (maig i novembre de 1992) i per les acusacions de malversació de fons públics, al maig del 1994 fou destituït pel Parlament. Processat, l’any 1996 fou condemnat a dos anys i quatre mesos d’arrest domiciliari, bé que el càrrec de l’acusació no es pogué provar. Ja alliberat, l’any 1999 fundà un nou partit, però arran de l’accés d’ Hugo Rafael Chávez Frías a la presidència i la seva reforma constitucional passà a la República Dominicana, i des del 2001 a Miami (EUA), d’on el govern veneçolà reclamà sense èxit l’extradició i on morí.