Fill de militar, s’uní a la insurrecció franquista del juliol del 1936. Després de la Guerra Civil Espanyola es doctorà en dret per la Universitat de Madrid, i el 1944 guanyà les oposicions a notari, professió que exercí sobretot a Madrid. Adherit als sectors més catòlics i més immobilistes del franquisme, fou procurador de les Corts espanyoles i conseller del Movimiento per designació del general Franco.
Ocupà del 1952 al 1962 el càrrec de director de l'Instituto de Cultura Hispánica, del qual fou destituït a causa de les crítiques en un article a la premsa a política exterior dels Estats Units (amb els quals el règim començava a tenir relacions). Contrari a la llei orgànica de 1967, que, segons ell, difuminava les essències del franquisme, impulsà el moviment Fuerza Nueva, inicialment fundant l’editorial d’aquest nom. Convertit en partit polític (1976), sota el lema “Dios, Patria y Justicia”, es guiava pels principis del Movimiento Nacional. Instaurada la monarquia constitucional, fou diputat al Congrés en 1979-1982, on s’oposà sistemàticament als estatuts d’autonomia.
El 1982 dissolgué el partit, que posteriorment refundà amb el nom de Frente Nacional. En coalició amb altres formacions d’ultradreta (entre d'altres, el Front National de Jean-Marie Le Pen) concorregué a eleccions diverses amb escàs o nul èxit electoral, fins que el 1994 tornà a dissoldre’l. La seva persona, però, esdevingué un símbol del franquisme i de la ultradreta espanyola, i com a tal presidí nombrosos actes d’homenatge o commemoració al règim i la figura de Franco fins a la seva mort. Escriví nombrosos llibres i rebé diverses condecoracions, entre d'altres, la Creu de l’orde de Sant Ramon de Penyafort (1970).