i Estat Islàmic | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Estat Islàmic

ciències polítiques polít
Organització gihadista activa a l'Orient Mitjà.

Té com a objectiu l’establiment al Pròxim Orient d’un estat regit per la xaria, el qual els seus adeptes designen amb el nom de califat i que, a grans trets, comprendria l’Iraq, Síria, Jordània, el Líban i Palestina (incloent-hi Israel). Els seus orígens es troben en la milícia d’Al-Qā‘ida a l’Iraq, creada el 2004 i liderada per Abū Muṣ‘ab al-Zarqāwī. Després de la mort d’aquest (2006), l’organització creà l’Estat Islàmic de l’Iraq, rebutjat per Al-Qā‘ida i per gran part dels caps sunnites iraquians a causa de la brutalitat que imposà el nou líder, Abū Bakr al-Baġdādī, que es consolidà a partir del 2010. Hom ha atribuït també l’èxit de l’organització a la persecució sistemàtica dels sunnites duta a terme pel govern iraquià encapçalat pel xiïta Jawad al-Mālikī. Des de la revolta del 2011 a Síria, les accions de l’organització s’han estès també a aquest estat, on s’afegí a les milícies que lluitaven contra el règim de Bašār al-Assad. L’abril del 2013 Al-Baġdādī anuncià la unió dels contingents a Síria i a l’Iraq en l’Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant. Nombrosos combatents d’Al-Qā‘ida i del grup fonamentalista Ǧabhat al-Nuṣra (una altra branca d’Al-Qā‘ida sorgida a l’Iraq) desertaren en el nou grup. Al-Baġdādī fou mort l’octubre del 2019 en una ofensiva dels Estats Units, i el mes següent l’Estat Islàmic anuncià el nom del nou líder, ʿAbū ʿIbrāhīm al-Hāšimī al-Qurašī.

Defensa una versió extremament rigorista de l’islam i practica els assassinats en massa, tant de militars com de població civil (d’entre els quals la dels yazidites i de musulmans xiïtes), les decapitacions públiques (entre les quals n’hi ha de perpetrades contra periodistes occidentals, que ha difós per la xarxa) i la tortura sistemàtica. El seu finançament, provinent primer de milionaris del golf Pèrsic, s’ha nodrit posteriorment d’impostos i extorsions, i també de les instal·lacions i els jaciments petroliers als territoris que controla i que li han permès dotar-se d’armament sofisticat. Té una xarxa de reclutament molt internacionalitzada, i els seus militants provenen, en una proporció molt significativa, d’estats occidentals, on s’establiren ells o els seus pares com a immigrants des de països musulmans. El desembre del 2013 llançà una gran ofensiva a l’Iraq, en la qual capturà ciutats de gran importància estratègica, com al-Falluǧa o Mossul.

El juny del 2014 declarà el califat a la zona sota el seu control (uns 40.000 km2 entre l’Iraq i Síria) i canvià el nom pel d’Estat Islàmic. L’agost del mateix any llançà una duríssima ofensiva contra el Kurdistan iraquià, i al setembre, els Estats Units, amb el suport de diversos estats àrabs i de la milícia kurda, iniciaren una ofensiva aèria contra les posicions de l’Estat Islàmic a Síria i a l’Iraq. El 2015 s’hi afegiren Rússia, França i la Gran Bretanya, i el desembre d’aquest mes el Consell de Seguretat de l’ONU feu una crida explícita a la destrucció d’aquest grup. Al llarg dels anys següents, l’acció concertada d’aquestes forces donà lloc a un retrocés sostingut del territori sota el domini de l’Estat Islàmic: passà de controlar prop d’un terç de Síria i una cinquena part de l’Iraq (gener del 2015) a perdre, el març del 2019, l’últim reducte, situat a la ciutat d’al-Bāġūz Fawqānī (Síria). Tanmateix, des d’aleshores manté una capacitat operativa com a guerrilla clandestina amb atemptats, sabotatges i atacs puntuals orientats a la desestabilització i a generar una atmosfera de terror. Aquests objectius resulten afavorits per la continuació de la guerra civil a Síria i per les posicions enfrontades de les diverses faccions en el conflicte crònic de l’Iraq.

Ha reivindicat, entre altres atemptats, l’atac contra turistes occidentals al Museu del Bardo de Tunísia perpetrat el 23 de març de 2015 i els del tretze de novembre de 2015 a París, el pitjor atemptat comès per un grup terrorista a Europa després del de l’11 de març de 2004 a Madrid. Els nombrosos atacs perpetrats aquests anys, d’altra banda, són moltes vegades obra d’individus aïllats, la vinculació dels quals a l’organització no sempre és segura, malgrat que aquesta sovint els reivindica. La irrupció de l’Estat Islàmic en la guerra civil de Síria, que afectà també altres estats de l’Orient Mitjà, i la penetració de l’organització al Magrib (especialment a Líbia), ha estat l’origen de la migració més massiva a Europa de la història (gairebé un milió de persones només l’any 2015). Com altres grups gihadistes, en el curs dels seus atacs l’Estat Islàmic ha dut a terme destruccions sistemàtiques del patrimoni arquitectònic i artístic en territori sota el seu control, entre les quals cal esmentar les del març del 2015 a les ciutats iraquianes de Mossul, Nimrud, Hatra i Khorsābād i, posteriorment, a Palmira.

Des de sectors del món àrab i també de governs occidentals, hom ha instat els mitjans de comunicació a no utilitzar el terme “Estat Islàmic” per a referir-se a l’organització, per tal com suposadament comporta un cert reconeixement de legitimitat territorial o institucional. En el seu lloc es proposa la designació Daesh, acrònim del primer nom en àrab de l’organització, ad-Dawlah al-Islāmiyah fī 'l-ʿIrāq wa’al-Shām (‘Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant’). Per la similitud amb el verb que en aquesta llengua designa conceptes com ‘sembrar discòrdia’, ‘sabotatge’ o ‘esclafar’, és considerat una designació pejorativa. Aquestes indicacions han tingut un èxit limitat, i des de mitjan 2015 nombrosos polítics i també alguns mitjans de comunicació empren Daesh habitualment, mentre que altres combinen ambdues designacions.

Data de revisió: 
2019-11-05
Llegir més...