Jove promesa de la nova pintura catalana a mitjan dècada de 1960, pionera en l’experimentació amb nous materials i pràctiques efímeres de l’art conceptual, és una artista radical i lliure, una investigadora que entén l’art com a camí de coneixement, espiritualitat i guariment. Orientada des de jove a l’estudi de les antigues tradicions hermètiques, l’alquímia i la filosofia perenne, cultiva, com a font de creació, la pràctica del dibuix automàtic i la paraula canalitzada. La relació amb la natura, la música, la dansa i les classes de pintura de Núria Llimona foren el paisatge de la seva infantesa. Formà part de la primera promoció a l’escola Elisava (Barcelona) en estudis de disseny (especialitat grafisme, 1961-64), completà la seva formació a l’escola Eina, on també col·laborà en les classes d’Albert Ràfols i Casamada i on feu puntualment de professora. Casada amb el pintor Jordi Galí, crià el seu fill en convivència amb un nucli de joves artistes (Antoni Llena, Àngel Jové i Albert Porta, batejats per Alexandre Cirici com el grup El Maduixer) que vivien o feien estades a la torre Galí-Gubern de Collserola i autors de Primera muerte (1969), primera experiència de videoart a l’Estat espanyol.
Vinculada a La Gauche Divine, durant els anys setanta exposà regularment a la Sala Vinçon i consolidà el seu llenguatge personal: dibuixos canalitzats, emblemes en pintura sobre vidre, dibuix brodat en tela i escultures. Els seus diversos viatges, especialment al Perú, confirmen la seva confluència amb l’art màgic i simbòlic i les pràctiques xamàniques de les cultures indígenes.
La poesia, especialment mística, és font primordial en la seva creació i té publicats tres llibres: Imperdibles (1990), La puerta de los lindes (1992) i Silvas (2007). Durant els anys vuitanta, feu contribucions rellevants en el món del disseny de la primera postmodernitat, com el logotip i l’interiorisme de la sala de concerts Zeleste. Després d’un greu accident de trànsit el 1987, s’instal·là al mas Garriga-Nogués, a Llinars del Vallès, i escollí un camí singular d’introspecció i silenci creador. El 1992, instal·là Fenixia, una escultura pública a Barcelona. Els darrers anys imparteix i acull a casa seva activitats formatives per a la reunificació de l’art, la ciència i l’esperit.