OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Reinhard Keiser

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor alemany.
Teuchern, Saxònia, 1674 — Hamburg, 1739

Vida

És una figura molt important en l’evolució de l’òpera barroca alemanya. Probablement rebé les primeres lliçons de música de l’organista J.C. Schiefferdecker i del seu successor, G. Weber. El 1685 es matriculà a la Thomas schule de Leipzig, on tingué com a mestres Johann Schelle i Johann Kuhnau. El 1694 fou nomenat compositor de cambra a la cort de Brunsvic. En aquesta ciutat estrenà Der königliche Schäfer oder Basilius in Arcadien ('El pastor reial o Basili a Arcàdia', 1693), la seva primera òpera, amb llibret de F.Ch. Bressand i basada en l’obra italiana de F. Parisetti. En 1702-07 fou director associat de l’Oper-am-Gänsemarkt d’Hamburg, per al qual escriví disset òperes durant aquest període. Però la constant acumulació de deutes i la seva pròpia incapacitat per a trobar un mecenes capaç d’assegurar el finançament del teatre el portaren a abandonar-ne la direcció a favor de J.H. Sauberey. Lliure de les responsabilitats administratives i financeres, Keiser gaudí del mecenatge de diversos aristòcrates i aconseguí un espectacular èxit amb l’òpera Der angenehme Betrug oder der Carneval von Venedig ('La impostura plaent o el carnaval de Venècia', 1707), que incloïa àries i escenes còmiques cantades en el dialecte hamburguès, fet que probablement contribuí a la seva popularitat. El 1718, any en què finalitzà el mandat de Sauberey al capdavant de l’Oper-am-Gänsemarkt d’Hamburg, Keiser havia contribuït amb vint-i-cinc noves òperes al repertori d’aquest teatre. El 1728 rebé el seu últim nomenament oficial, el de canonge menor i cantaire de la catedral d’Hamburg, com a successor de J. Mattheson. A partir de llavors es dedicà preferentment a la composició de música religiosa, entre la qual destaquen les seves cantates, els oratoris, una Missa Brevis i un Te Deum (1736).

L’obra de Keiser ha estat sempre valorada per les generacions de compositors immediatament posteriors. Fins i tot teòrics com J.A. Scheibe l’han descrit com un geni, en les obres del qual s’inspiraren G.F. Händel i J.A. Hasse. Escriví gairebé un centenar d’òperes, serenates escèniques i diverses peces ocasionals. Les fonts literàries dels seus llibrets es caracteritzen per la varietat i provenen de la mitologia grega, de llegendes romanes, de temes bíblics, o d’assumptes de procedència italiana, francesa, espanyola i alemanya, que, en ocasions, podia utilitzar de manera combinada. A part d’un petit nombre d’obres còmiques i satíriques, les òperes de Keiser acostumen a ser de temàtica seriosa, amb alguns elements còmics. L’eclecticisme es manifesta en els models musicals emprats, que inclouen trets estilístics característics de l’òpera veneciana del segle XVII, amb la influència d’A. Steffani, de la tragèdia lírica de J.B. Lully, de la incipient opera seria i de la música teatral del segle XVIII francès, especialment la d’A. Campra. Tant en el terreny còmic com en el tràgic pot apreciar-se la seva habilitat en la caracterització de personatges i situacions a través de recursos específicament musicals, com ara el tractament de la modulació, la tonalitat i la instrumentació. En alguna de les seves òperes, com ara Fredegunda (1715), fa un ús creixent del recurs del motiu musical per tal de relacionar escenes i seccions i atorgar una desitjada continuïtat dramàtica al conjunt de l’obra. Keiser utilitzà el recitatiu acompanyat pels punts culminants de l’acció, sovint amb encadenaments harmònics poc habituals, cadències interrompudes i acords de sèptima disminuïda. En l’ús dramàtic de l'arioso es mostra com un precursor de les passions de J.S. Bach. Les seves àries són generalment en alemany, encara que també n’hi ha en italià. Gairebé sempre són escrites en la forma da capo i exigeixen una interpretació virtuosística per als passatges en coloratura. Un dels aspectes més distintius de les òperes de Keiser és la extraordinària inventiva que mostra a l’hora d’instrumentar, que sempre posà al servei de l’acció dramàtica. Possiblement degué adquirir aquesta facultat gràcies a les grans facilitats que l’Òpera d’Hamburg li oferia, en disposar de músics experts en l’ús de diversos instruments. En les seves partitures conservades es poden observar, com a mínim, sis tipus d’instrumentació diferents. Podia arribar a utilitzar cinc flautes, com en Orpheus ander Theil ('Orfeu, segona part', 1702). Els recursos dramàtics utilitzats per Keiser en les òperes s’observen també en les passions, els oratoris i les cantates. La crítica posterior ha destacat la influència de la instrumentació de l'Oratori de passió (1717?) sobre la Passió segons sant Mateu de J.S. Bach, i també la seva superioritat sobre obres similars de compositors com G.F. Händel, J. Mattheson, G.Ph. Telemann i G.H. Stölzel.

Obra

Música escènica

81 obres escèniques, entre les quals: Der königliche Schäfer oder Basilius in Arcadien ('El pastor reial o Basili a Arcàdia', 1693); Procris und Cephalus, singspiel ('Procris i Cephalus', 1694); Die geliebte Adonis, òpera ('L’amant d’Adonis', 1697); Die wunderbahr-errettete Iphigenia, òpera ('Ifigènia miraculosament salvada', 1699); Die wunder-schöne Psyche, singspiel ('La meravellosa Psique', 1701); Circe oder Des Ulisses erster Theil, òpera ('Circe o la primera part de l’Ulisses', 1702); Penelope oder Des Ulysses ander Theil, òpera ('Penèlope o l’altra part de l’Ulisses', 1702); Die Geburt der Minerva, òpera ('El naixement de Minerva', 1703); La fedeltà coronata, òpera (1706); Der angenehme Betrug oder der Carneval von Venedig, òpera ('La impostura plaent o el carnaval de Venècia', 1707); Der Morgen des europäischen; Glückes oder Aurora, obra pastoral ('El matí de la fortuna europea o Aurora', 1710); Der hochmüthige, gestürtzte und wieder erhabene Croesus, dramma musicale ('El valerós Croesus, derrotat i de nou vencedor', 1710); Die entdeckte Verstellung oder Die Geheime Liebe der Diana ('La disfressa descoberta o l’amor secret de Diana', 1712); Triumph des Friedens, serenata ('Triomf de la pau', 1715); Fredegunda (1715); Artemisia, òpera (1715); Ulysses, òpera (1722); Das frohlockende Gross Britannien, serenata ('La seductora Gran Bretanya', 1724); Buchhofer der stumme Printz Atis, intermezzo ('Llibre de cort del príncep mut Atis', 1726); Barbacola, intermezzo ('Barbacola', col·lab. Lully, 1726); Circe, òpera (1734)

Música vocal religiosa

Der blutige und sterbende Jesus ('El Jesús sangonós i moribund', 1704); Passions Oratorium ('Oratori de passió', 1717?); Die über den Triumph ihres Heylandes Jesu jubilirende gläubige Seele ('Les ànimes creients exulten amb el triomf de Jesús el Redemptor', mús. perduda, 1717); Die durch Grossmuth und Glauben triumphirende Unschuld ('La innocència triomfant pel coratge i la fe', 1721); Te Deum (1736); 2 sanctus; prop de 30 cantates

Música vocal profana

Gemüths-Ergötzung ('Delectació en el coratge', publ. 1698); Componimenti musicale (publ. 1706); Divertimenti serenissime delle cantate, duette ed arie diverse senza stromenti (publ. 1713); Musikalische Land-Lust, bestehend in verschiedenen moralischen Cantaten ('Diversions musicals, consistents en diverses cantates morals', publ. 1714); Kayserliche Friedenspost, nebst verschiedenen moralischen Singgedichten und Arien ('Missatge de pau de l’emperador, amb diverses cançons i àries morals', publ. 1715); Das um den Rang streitende Friedensburg, Friedrichsburg, und Rosenburg ('La lluita de Friedensburg i Rosenburg per la preeminència', 1726; música destruïda el 1794); Die zur angenehmen Mayenzeit in Ludwigs-Auen enstandene Lust-Streit ('L’agradable contesa de maig als Ludwig-Auen', publ. 1719)

Bibliografia

  1. Basso, A.: La época de Bach y Händel, dins Historia de la música, vol. 6, Turner, Madrid 1986
  2. Brockpähler, R.: Handbuck zur Geschichte der Barockoper in Deutschland, Emsdetten 1964
  3. Bukofzer, M.F.: La música en la época barroca. De Monteverdi a Bach, Alianza, Madrid 1986
  4. Burney, Ch.: The Present State of Music in Germany, Londres 1773 (reimp., 1959)
  5. Mattheson, J.: Das neu-eröffnete Orchestre... mit beygefügten Anmerkungen Herrn Capell Meisters Keisers, Hamburg 1713
  6. Palisca, C.V.: La música del barroco, Víctor Leru, Buenos Aires 1978
  7. Schulze, W.: Die Quellen der Hamburger Oper, Hamburg i Oldenburg 1938
  8. Smither, H.E.: A History of the Oratorio, II. The Oratorio in the Baroque Era: Protestant Germany and England, Chapel Hill 1977
  9. Wolff, H.C.: Die Barockoper in Hamburg, Wolfenbüttel 1957
  10. Zelm, K.: Die Opern Reinhard Keisers, Munic 1975
Col·laboració: 
MLC

Llegir més...