i Johann Christian Bach | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Johann Christian Bach

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor i clavicembalista alemany.
Leipzig, Saxònia, 1735 — Londres, 1782

Vida

Darrer fill de Johann Sebastian Bach i d’Anna Magdalena Wülken, J.C. Bach es formà musicalment amb el seu pare, però qui s’encarregà de dur-ne el pes de l’educació musical fou Johann Elias, cosí segon seu. Després de la mort del seu pare, J.C. Bach fou acollit a Berlín pel seu germà Carl Philipp Emanuel, que li proporcionà una sòlida formació pel que fa a la composició i al clavincèmbal. No obstant això, l’estil musical del seu germà no l’influí gaire. El que realment el marcà foren les òperes d’estil italià que es representaven a Berlín, ciutat on pogué conèixer l’ofici de compositors com J.A. Hasse, J.G. Graun i J.F. Agricola. El 1754 viatjà a Itàlia per estudiar in situ el fenomen operístic i així va trencar amb la tradició familiar de desconfiança vers aquest gènere.

S’estigué a Bolonya, on fou deixeble del pare G.B. Martini, amb el qual mantingué una relació epistolar i amistosa al llarg de la seva vida. També anà a Nàpols (1757) i després a Milà. J.C. Bach parlava i escrivia correctament l’italià i es convertí al catolicisme per tal de poder obtenir un càrrec. El comte Agostino Litta de Milà el contractà com a director de la seva orquestra privada i també l’ajudà a continuar els estudis. El 1760 fou nomenat organista de la catedral de Milà i ben aviat veié estrenades les seves òperes, com Artaserse (1761) al Teatro Regio de Torí, i Catone in Utica (1761) i Alessandro nell’Indie (1762) al Teatro San Carlo de Nàpols. Totes tres gaudiren d’un gran èxit de públic i de crítica.

Aquests èxits tingueren ben aviat un gran ressò arreu d’Europa i l’empresària del King’s Theater de Londres, Colomba Mattei, oferí un lloc a Bach com a compositor oficial del teatre per a la temporada 1762-63. La reeixida representació d'Orione, el 1763, feu que posteriorment es publiqués un recull d’àries d’aquesta òpera. El mateix any s’estrenà Zanaida. Al final de la temporada hi hagué un canvi de patronatge en el teatre que no li fou favorable, però malgrat això rebé la protecció del rei Jordi III. J.C. Bach continuà estrenant òperes, com ara Adriano in Siria (1765) i Carattaco (1767), i fou nomenat mestre de música de la reina, amb un sou de 300 lliures esterlines, lloc que servà fins a la seva mort. Aquest càrrec comportava ensenyar música a la reina i als seus fills i acompanyar el monarca quan aquest interpretava obres amb la flauta.

Conegué W.A. Mozart amb motiu de la seva presentació, com a nen prodigi, en el Buckingham House. D’aquest contacte nasqué una relació que perdurà al llarg del temps i que influí en la música del compositor austríac. J.C. Bach s’integrà perfectament en la vida de l’alta societat britànica: alternava amb els cercles de literats, erudits i artistes, i el pintor Thomas Gainsborough li feu un retrat. Paral·lelament a la composició d'opere serie, també en compongué de còmiques, i així mateix es dedicà a la música instrumental. Creà, juntament amb el seu amic i músic K.F. Abel, una de les primeres organitzacions de concerts per subscripció, els Bach-Abel Concerts (1765-81), entitat que possibilità la participació de molts dels músics més notables del moment, com ara l’oboista J.C. Fischer, el violinista W.Cramer i el flautista J.B. Wendling, aquests dos darrers, originaris de Mannheim.

A partir del 1772 la fama de J.C. Bach cresqué extraordinàriament i arribà a Mannheim, que era el centre musical més important d’Europa. Allí representà Temistocle, amb un gran repartiment que inclogué el famós tenor Anton Raaff. El 1773 tornà a Londres i es casà amb la cantant italiana Cecilia Grassi. El 1776 representà l’òpera Lucio Silla a Mannheim, però no tingué el ressò ni l’acollida de l’anterior, ja que llavors a Alemanya s’estava gestant una nova tendència musical que implicà un canvi de rumb en l’òpera nacional. El 1778 rebé l’encàrrec de compondre una òpera per a París i escriví Amadis de Gaule. A la ciutat francesa patí les conseqüències de les controvèrsies entre els piccinnistes -partidaris de N. Piccinni- i els gluckistes -partidaris de C.W. Gluck- i sortí malparat de la situació. El mateix any, a Londres, estrenà La clemenza di Scipione. Aquesta òpera responia a un intent de recuperar dins la societat britànica la seva reputació i popularitat, que havien experimentat una franca davallada. També volgué tornar a organitzar concerts, empresa que fracassà per causa de problemes econòmics. Morí oblidat pràcticament de tothom, però el rei atorgà una bona pensió a la vídua.

Trajectòria professional

La música instrumental simfònica de J.C. Bach presenta els trets característics de l’estil galant italià. No discriminà entre obertura d’òpera i simfonia de concert, ja que a totes dues apareixia la tripartició agògica ràpid-lent-ràpid. En algunes de les seves simfonies integrà, amb arranjaments, obertures d’òpera. De les simfonies cal destacar la núm. 2 de l’opus 9, on l'allegro s’inicia amb el característic crescendo de Mannheim. L’obra segueix amb un andante amb sordina i es clou amb un extens minuet. Les simfonies núms. 1, 3, 5 opus 18 són per a doble orquestra. La primera és constituïda per corda, oboè, fagot i trompes, i la segona, per corda i flauta, aquesta darrera usada sovint a efectes d’eco. També treballà, sobretot a partir del 1770, en la simfonia concertant, gènere de moda, en aquells moment, a les ciutats de Mannheim i París.

Pel que fa als concerts, n’hi ha per a flauta, oboè, fagot, violoncel, clavicèmbal i pianoforte. Cal dir que J.C. Bach fou un dels qui introduïren el pianoforte a Londres i escriví diverses obres dedicades a aquest instrument que preludien l’estil clàssic mozartià. Els concerts opus 7 (Londres 1770) foren dedicats a la reina Carlota amb la indicació "per a clavicèmbal o pianoforte ". Melodisme i sensualitat agitada són alguns trets dels esmentats concerts. J.C. Bach, juntament amb F.P. Ricci, elaborà un Méthode ou Recueil de connaissances elémentaires pour le forte-piano ou clavecin (París 1786) per als alumnes del Conservatori de Nàpols. També excel·lí en la música de cambra i en el seu catàleg hi ha trios, quartets i quintets, entre els quals destaca el quintet opus 11 per a oboè, flauta, violí, viola i violoncel, dedicat a l’elector del palatinat de Mannheim Carles Teodor.

Les primeres òperes compostes a Itàlia segueixen els models dels seus col·legues napolitans. Les àries, amb abundants colorature, són escrites amb l’objectiu d’impactar el públic italià i obtenir-ne l’aprovació. No obstant això, hi apareixen una curosa orquestració, un melodisme sensual i ornamentat amb notes de pas, possiblement inspirats en l'empfindsamkeit ('sensibilitat'), elements aquests que es combinen amb l’estil alegre i enèrgic de l’òpera napolitana. Les darreres composicions mostren un increment de la subtilitat tècnica, però sense el fort subjectivisme de les primeres òperes. El nombre de recitatius acompanyats augmenta respecte a l’etapa italiana. A les àries esgrimeix el contrast, element que li ve de la música instrumental. A més apareix una tipologia de rondó amb dues parts ràpides i una de lenta que torna a incloure temes emprats en el recitatiu precedent, per exemple a l’ària "Nel partir" de La clemenza di Scipione.

El repertori de música religiosa consta d’obres en llatí per al culte catòlic. Les més significatives són les del període d’estada a Itàlia. Són escrites per a veus soles amb instruments o per a cors i orquestra. Quan el text presenta un caràcter emfàtic, el compositor desdobla els cors a la manera barroca. Com a síntesi, es pot dir que la música vocal religiosa de J.C. Bach es caracteritza per una tècnica antifònica o concertada, una sòlida textura, una harmonia transparent i la presència de canvis agògics en el discurs, que l’apropen a l’estil barroc. En canvi, l’ús dels recursos de l’òpera napolitana, com àries, duos i un virtuosisme vocal, el fan predecessor de l’estil preclàssic.

Obra

Música instrumental

Prop de 50 simfonies, 15 simfonies concertants, 14 obertures, prop de 30 concerts per a clav., 28 trios, 20 quartets, 9 quintets, 1 sextet, 1 concert per a fl., 2 concerts per a ob., 1 concert per a fg.

Música vocal religiosa

Prop de 30 obres, entre les quals: 1 rèquiem, 3 magníficats, 2 Gloria in excelsis, 2 salves, 8 cantates (entre les quals: Amor vincitore, Cefalo e Procri, La tempesta, Rinaldo ed Armida), 1 oratori (Gioas, re di Giuda)

Música vocal profana

2 reculls de 6 canzonette, 13 òperes (entre les quals: Artaserse, Catone in Utica, Alessandro nell’Indie, Orione, Zanaida, Adriano in Siria, Carattaco,Temistocle, Lucio Silla, La clemenza di Scipione, Amadis de Gaule)

Bibliografia

  1. Geiringer, K.: La familia de los Bach, Espasa-Calpe, Madrid 1962
  2. Newman, W.:The Sonata in the Classic Era, Norton & Company, Nova York-Londres 1983
  3. Rosen, Ch.:Formas de Sonata, ed. Labor, Barcelona 1987
Col·laboració: 
JRS

Llegir més...