Vida
Impulsor de la música hongaresa conjuntament amb Béla Bartók, desenvolupà també una important tasca en el camp de la música popular. Fou introduït en el món de la música per la seva família, i de molt petit començà a tocar diferents instruments i a conèixer obres canòniques de la música occidental. Més tard s’inicià en l’aprenentatge del piano, el violí, la viola i el violoncel, fet que li facilità la participació en l’orquestra de la seva escola, amb la qual interpretà música de cambra i orquestral. Ben aviat començà també a compondre algunes obres, com l'Obertura en re m (1898), per a orquestra, o el Trio en mi ♭ M (1899), per a cordes. L’any 1900 ingressà a l’Acadèmia de Música de Budapest, on fou alumne de composició de J. Koessler, i paral·lelament estudià filosofia a la Universitat, on el 1906 es doctorà amb una tesi sobre la construcció estròfica del cant popular hongarès, i amplià estudis a l’escola Eötvös. La tesi doctoral fou el punt de partida per al desenvolupament d’una important recerca destinada a recuperar el patrimoni musical popular hongarès. Aquesta recerca el posà en contacte amb B. Bartók, amb qui mantingué una estreta relació al llarg de la seva carrera, que es convertí amb el temps en una ferma amistat. Durant aquests anys compongué música escènica i diferents obres musicals per al teatre. El mateix 1906 publicà els Magyar népdalok ('Cants populars hongaresos'), amb la col·laboració de B. Bartók. Gràcies a l’estrena, el 22 d’octubre d’aquest any, de l’obra orquestral Nyári este ('Vespre d’estiu') rebé una beca amb la qual pogué traslladar-se a Berlín i París, on conegué el món musical germànic i francès. Molt impactant fou la seva trobada amb la música de C. Debussy, impressió que materialitzà en l’obra Méditation sur un motif de Claude Debussy (1907). El 1908 ingressà com a professor de composició a l’Acadèmia de Música de Budapest, i inicià la creació d’alguns dels títols més reeixits del seu catàleg, com ara el Quartet, opus 2 (1908-09), i la Zongoramuzsika ('Música per a piano'), opus 3 (1909). A partir de la primavera del 1910 veié estrenades algunes d’aquestes obres, no solament a Budapest sinó també a París i Zuric.
La creació de la Nova Societat Musical Hongaresa
El 1911, conjuntament amb B. Bartók, fundà la Nova Societat Musical Hongaresa, amb l’objectiu de difondre la música hongaresa contemporània. Malauradament, però, la iniciativa no va reeixir perquè hagueren de fer front a les adversitats del públic i de les institucions oficials. Paral·lelament, tots dos músics impulsaren un altre projecte en comú: la publicació d’una col·lecció de més de 3000 cants populars, que no fou editada de manera completa fins el 1946. Amb l’adveniment de la Primera Guerra Mundial, Kodály alternà la composició i els treballs sobre música popular, mentre exercia de crític musical en diferents periòdics amb l’objectiu de fer arribar al gran públic les noves idees estètiques i musicals dels creadors contemporanis. Arran de la caiguda de l’imperi Austrohongarès i l’arribada de Béla Kun al govern, Z. Kodály, B. Bartók i E. Dohnányi foren nomenats assessors en qüestions musicals d’un govern de marcat caràcter bolxevic, la caiguda del qual suposà per a Kodály atacs a la seva persona i a la seva obra. Aïllat absolutament dels cercles oficials, sobrevisqué amb classes particulars de composició. No obstant aquesta penúria, no abandonà la creació, i en 1919-20 compongué la Serenade, opus 12, per a dos violins i viola, i publicà 150 cants populars de Transsilvània. Pel setembre del 1921, el ministre de cultura J. Vass readmeté Kodály com a professor a l’Acadèmia de Música, i la Universal Edition inicià la publicació de les seves obres. L’estrena, el 1923, del conegut Psalmus hungaricus per a commemorar el 50è aniversari de la unificació de les ciutats de Buda i Pest, li suposà el reconeixement del seu país. La mateixa obra es presentà a Zuric, el 18 de juny de 1926, cosa que li valgué el reconeixement internacional i li permeté donar un nou impuls a la seva carrera. Si fins aleshores els seus interessos havien recaigut de ple en la música de cambra, després del Psalmus hungaricus se centrà en l’òpera amb Háry János (estrenada a Budapest el 16 d’octubre de 1926), la suite de la qual s’interpretà a Barcelona el 24 de març de 1927. El fet que directors de la talla d’A. Toscanini, E. Ansermet i W. Furtwängler incloguessin aquestes obres en el seu repertori consolidà encara més la reputació de Kodály.
A partir del 1925, un nou centre d’interès absorbí l’activitat de Kodály: l’ensenyament musical. Amb l’objectiu de crear una nova pedagogia de la música, compongué diferents obres corals que impulsaren un ressorgiment del moviment coral hongarès. La labor desenvolupada en aquells anys fou transcendental per a la materialització d’una important escola musical hongaresa i l’aparició d’un gran nombre de cantors, directors i editors de música coral a Hongria. Combinant sempre aquestes tasques amb la creació musical i la comesa en la música popular, el 1928 fundà, juntament amb B. Bartók, S. Jemnitz i A. Molnár, la Societat Internacional per la Música Moderna, amb uns objectius molt semblants als de la Nova Societat Musical Hongaresa. A partir del 1930 inicià uns seminaris a la facultat de filosofia i lletres sobre música folklòrica. Foren anys d’intensa activitat, ja que a partir del 1933 hagué d’afrontar importants encàrrecs, com la composició de les Galántai táncok ('Danses de Galánta'), commemoratives del 80è aniversari de la Societat Filharmònica de Budapest, el Budavári Te Deum ('Tedèum al castell de Buda', 1936), commemoratiu de l’alliberament de la ciutat de Buda dels turcs, les Variacions sobre la cançó popular hongaresa ’S’ha enlairat el paó' (1938-39), per al 50è aniversari de la Concertgebouw d’Amsterdam, i el Concert per a orquestra (1939-40), per a l’Orquestra Simfònica de Chicago.
L’esclat de la Segona Guerra Mundial aturà, en bona part, el desenvolupament de la recerca sobre música popular que s’havia anat materialitzant en diferents publicacions, cançoners i obres musicals. L’any 1942 fou declarat Any Kodály per la Societat Coral Hongaresa, en reconeixement a l’obra del compositor en el seu 60è aniversari. El 1944 compongué la coneguda Missa brevis per a veus i orgue, posteriorment adaptada pel mateix autor per a orquestra simfònica i que es convertí, al seu país natal, en un símbol de la resistència. Al llarg dels anys subsegüents a la guerra, Kodály realitzà diferents viatges a l’URSS, els Estats Units i Anglaterra, on dirigí algunes de les seves obres. Entre les obres que compongué aquests anys hi ha alguns dels títols més interessants del seu catàleg, com ara la Simfonia en do M, iniciada el 1930 i estrenada el 16 d’agost de 1961 a Lucerna en homenatge a Arturo Toscanini. El 1960, la Universitat d’Oxford l’investí doctor honoris causa. L’àmplia labor creativa, els treballs realitzats en els terrenys de la música popular i de l’ensenyament musical converteixen Kodály en una de les figures de la música occidental del segle XX.
El mètode Kodály
Les hipòtesis pedagògiques bàsiques de Kodály es fonamentaren, entre d’altres, en la idea del paral·lelisme entre el llenguatge matern i el llenguatge musical tradicional, i també en una posició estètica que sosté que l’obra d’art musical tradicional és equiparable i pròxima a l’esperit de la música culta clàssica, i no tant al de la música lleugera i comercial. El mètode Kodály busca l’equilibri entre l’aprenentatge del solfeig i el de l’instrument, així com la pràctica de la transposició i la improvisació vocal i instrumental com a recursos per a aprofundir els elements teòrics i de formació auditiva. Durant els anys trenta del segle XX, Kodály i els seus deixebles col·laboradors -J. Ádám, G. Kerenyi i B. Rajeczky, entre d’altres- adoptaren el principi didàctic bàsic de la solmitzaciórelativa. Es basaren en sistemes com els de John Curwen (Tonic sol-fa), Jean Weber (do mòbil) i Galin-Paris-Chevé (graus) per tal d’aconseguir una lectura fàcil en qualsevol to i clau a l’edat de vuit a deu anys, sempre amb la premissa de no introduir cap element que no hagi estat après prèviament d’oïda. L’aprenentatge de l’entonació assumeix, primer, el sistema pentatònic i, després, la modalitat gregoriana i la tonalitat moderna. En la solmització relativa s’empren les set síl·labes habituals, si bé amb alguna variació (do, re, mi, fa, so, la, ti) que permet l’ús de la ’i’ com a vocalització d’un grau elevat (fa sostingut = fi) i l’ús de la ’a’ per als graus rebaixats (excepte la nota ’la', que es pronuncia ’lo'). L’alumne solmitza a través d’exercicis progressius i llegeix gradualment la fononímia, la notació musical en minúscules de les síl·labes de Guido, i la mateixa escriptura musical. El ritme s’inicia amb l’aprenentatge de marxes i picant de mans per assegurar la regularitat de la pulsació. Després, les imitacions de fórmules rítmiques proposades amb instruments de percussió i la inclusió de motius melòdics introdueixen en la polirítmia i en la polifonia. Posteriorment, l’ús de síl·labes de solfeig rítmic (negra = ta; corxera = ti, etc.) aproximen a la concreció de la lectura-escriptura del ritme. Un cop assentades la lectura i l’escriptura, s’introdueix l’entonació de l’altura absoluta mitjançant la notació alfabètica i la indicació del grau de l’escala amb la numeració aràbiga. Aquest moment es fa coincidir amb l’inici de l’estudi de l’instrument (els alumnes de cant continuen el solfeig relatiu). El solfeig relatiu es manté fins als cursos superiors per facilitar l’anàlisi en les línies melòdiques modulants. La improvisació rítmica i melòdica s’estimula des del principi, i el cant coral a cappella i l’acompanyament amb instruments són els mitjans per a la instrucció de la polifonia i l’harmonia.
Obra
Música escènica
Notre Dame de Paris, mús. inc. (1902); Le Cid, mús. inc. (1903); A nagybácsi, mús. inc. ('L’oncle', 1904); Pacsirtaszó, mús. inc. ('El cant de l’alosa', 1917); Háry János, singspiel, op. 15 ('Joan Háry', 1925-27); Székely fonó, òpera ('Sala de filar a Transsilvània', 1924-32); Czinka Panna, singspiel ('Panna Czinka', 1946-48)
Orquestra
Nyári este ('Vespre d’estiu', 1906); Régi magyar katonadalok ('Antigues cançons de soldats hongaresos', 1917); Ballet Music (1925); Háry János Suite (1927); Színházi nyitány ('Obertura teatral', 1927); Marosszéki táncok ('Danses de Márosszék', 1930); Galántai táncok ('Danses de Galánta', 1933); Variacions sobre la cançó popular hongaresa ’S’ha enlairat el paó' (1938-39); Concert per a orquestra (1939-40); Honvéd díszinduló, banda instr. metall ('Marxa d’honor hongaresa', 1948); Minuetto serio (1948-53); Simfonia, do M (~ 1930-60)
Cambra
Romance lyrique, vlc., pno. (1898); Trio, mi♮ M, 2 vl., vla. (1899); Intermezzo, trio c. (1905); 2 qt. c. (op. 2, 1908-09; op. 10, 1916-18); Duo, vl., vlc., op. 7 (1914); Magyar rondo, vlc., pno. (1917); Serenade, 2 vl., vla., op. 12 (1919-20)
Solo
Valsette, pno. (1907); Méditation sur un motif de Claude Debussy, pno. (1907); Zongoramuzsika, pno., op. 3 ('Música per a piano', 1909); Sonata, vlc., op. 8 (1915); Capriccio, vlc. (1915); Preludi, org. (1931); Csendes mise, org. ('Missa resada', 1940-42); Exercise, vl. (1942); Gyemektáncock, pno. ('Danses per a nens', 1945)
Cor
Miserere, doble cor (1903); Vill#yX;, v. agudes ('Salutació del Diumenge de Rams', 1925); Jelenti magát Jézus, v. agudes ('La veu de Jesús', 1927); Pünkösdöl#yX;, v. agudes ('Salutació de la Pasqua de Pentecosta', 1929); 4 madrigals italians, v. agudes (1932); Öregek, v. mixtes ('Ancians', 1933); Székely keserves, v. mixtes ('Melodia planyívola de Transsilvània', 1934); Karádi nóták, v. masc. ('Cançons de Karád', 1934); Jézus és a kufárok, v. mixtes ('Jesús i els negociants', 1934); Ave Maria, v. agudes (1935); Justum et tenacem, v. masc. (1935); Liszt Ferenchez, v. mixtes ('Oda a Liszt', 1936); Molnár Anna, v. mixtes ('Anna Molnár', 1936); Ének Szent István királyhoz, v. agudes ('Cant al rei Sant Esteve', 1938); Norvég lányok, v. mixtes ('Noies noruegues', 1940); Csatadal, doble cor ('Cant de guerra', 1943); Cohors generosa, doble cor v. inf. (1943); Szent Ágnes ünnepere, v. agudes ('El dia de Santa Agnès', 1945); A magyar nemzet, v. mixtes ('La nació hongaresa', 1947); Élet vagy halál, v. masc. ('Vida i mort', 1947); Jelige, v. masc. ('Lema', 1948); Békedal, v. agudes ('Cançó de pau', 1952); Magyarország címere, v. mixtes ('L’escut d’Hongria', 1956); A nándori torony#yX;r, v. masc. ('El vigia de Nandor', 1956); Media vita in morte sumus, v. mixtes (1960); Harasztosi legénynek, v. agudes ('El fadrí d’Harasztos', 1961); An Ode for Music, v. mixtes (1963)
Cor amb acompanyament
Offertorium, Bar., v., orq. (1901); Psalmus hungaricus, T. v. infantils, orq., org., op. 13 (1923); Pange lingua, v. infantils, org. (1929); Katonadal, v. masc., conjunt instr. ('Cançó de soldats', 1934); Budavári Te Deum, S., A., T., B., v., orq., org. ('Te Deum del castell de Buda', 1936); Missa brevis (v., org.)/ (3 S., A., T., B., v., orq., org.) (1944); Kállai kett#yX;s, v., orq. cambra ('Dansa popular de Kálló', 1938); Ének Szent István Királyhoz, v., org. ('Himne a Sant Esteve', 1938); Intermezzo, v., pno. (1956); The Music Makers, v., orq. (1964); Laudes organi, v., org. (1966)
Veu solista
Magyar népdalok, 1 v., pno. ('Cançons populars hongareses', 1906); Négy dal, 1 v., pno. ('Quatre cançons', 1907-17); Himfy-dal, 1 v., pno. ('El cant de Himfy', 1915); Megkésett melódiák, 1 v., pno. ('Melodies tardanes', 1912-16); Két ének, Bar., pno./orq. ('Dues cançons', 1913-16); Fáj a szívem, v., orq. cambra ('El cor em fa mal', 1917); Három ének, 1 v., pno./orq. ('Tres cançons', 1924-29); Magyar népzene, 1 v., pno. ('Cançons populars hongareses', 1917-32); Elso áldozás, 1 v., org. ('Primera comunió', 1942); Kádár Kata, 1 v., orq. cambra ('Caterineta Kádár', 1943); Öt hegyi mari népdal, 1 v., pno. ('Tres cançons populars dels txeremissos muntanyencs', 1960); Magyar népzene, 1 v., pno. ('Cançons populars hongareses', 1964)
Bibliografia
- Autors diversos: Educación musical en Hungría, Real Musical i Corvina Kiadó, Budapest 1981
- Eösze, L.: Zoltán Kodály: his Life and Work, Collet’s, Londres 1962
- Gergely, J.: Zoltán Kodály, musico hungaro e mestro universal, Lisboa 1954
- Hegyi, E.: Método Kodály de solfeo, vols. I i II, Pirámide, Madrid 1999
- Kodály, Z.: Let us sing correctly, Boosey & Hawkes, Londres 1952
- Kodály, Z.: Bicinia hungarica, Boosey & Hawkes, Londres 1962
- Kodály, Z.: 333 elementary exercices in sight singing Boosey & Hawkes, Londres 1963
- Young, P.M.: Zoltán Kodály: a Hungarian Musician, E. Benn, Londres 1964