Vida
La seva contribució a l’estil musical, la tècnica violinística i la pràctica de l’orquestració són substancials. Fou pioner en la concepció de la música programàtica i establí les bases del concert barroc. Compongué una gran quantitat de música vocal, com ara òperes i altres obres escèniques, cantates i música religiosa, inclosos tres oratoris.
Antonio Vivaldi fou el més gran de sis germans i s’inicià en la música amb el seu pare, que li ensenyà a tocar el violí i a qui substituí com a intèrpret d’aquest instrument en l’orquestra de Sant Marc. A partir del 1693 es formà com a sacerdot, i en fou ordenat el 1703. Poc després, però, abandonà el sacerdoci al·legant que patia asma. El mateix 1703 fou nomenat mestre de violí a l’Ospedale della Pietà, càrrec que ocupà fins el 1709, any en què fou destituït del càrrec per incompatibilitat de caràcters amb els dirigents del centre. Readmès el 1711, el 1716 fou nomenat maestro de’ concerti en la mateixa institució. Entre les obligacions inherents a aquest càrrec hi havia la d’adquirir instruments per a la capella, dirigir i interpretar obres orquestrals i compondre peces de música instrumental. En 1735-38 exercí les funcions de mestre de capella a l’Ospedale della Pietà.
Vivaldi començà a guanyar prestigi com a compositor amb la publicació de Suonate da camera a 3 (1705) i, especialment, dels seus dotze concerts de L’estro armonico (1712), col·lecció de les obres instrumentals possiblement més influents de tot el segle XVIII. Aquestes composicions, algunes de molt refinades estilísticament, foren editades a Amsterdam i es difongueren àmpliament pel nord d’Europa, fet que provocà l’anada de molts músics a Venècia per visitar el compositor. Entre ells hi havia Johann David Heinichen, Gottfried Heinrich Stölzel i, el més important de tots, Johann Georg Pisendel, gran virtuós del violí que treballava a la cort de Dresden i que havia estudiat abans amb G. Torelli. Vivaldi rebé encàrrecs de diverses corts europees, sobretot de la de Dresden. J.S. Bach transcriví diversos concerts per a clavicèmbal de Vivaldi i molts compositors centreeuropeus imitaren la seva manera de compondre, entre ells el cèlebre flautista i teòric Johann Joachim Quantz. Altres obres importants en la producció vivaldiana són els concerts per a violí i corda amb baix continu titulats La stravaganza (1712-13). Posteriorment publicà la que fou la seva obra més coneguda: Il cimento dell’armonia e dell’inventione concerti a 4 e 5 (1725), que inclou Les quatre estacions, i els dos volums de La cetra concerti (1727).
El 1716, Vivaldi havia començat a destacar com a compositor operístic i rebé l’encàrrec de compondre l’òpera La costanza trionfante degl’amori e de gl’odii (1716), avui perduda, per al Carnaval de Venècia. Altres òperes que estrenà amb èxit en diversos teatres venecians foren Arsilda, Regina di Ponto (1716), L’incoronazione di Dario (1717), Tieteberga (1717) i Armida al campo d’Egitto (1718), aquestes dues darreres perdudes. En 1718-20 estigué al servei del príncep Felip a la cort de Màntua, com a mestre de capella. Aquest càrrec l’obligava, entre altres coses, a compondre obres ocasionals per a festivitats locals -en són exemples les cantates per a solista O mie porpore più belle, per al bisbe de Màntua, i Qual in pioggia dorata, en honor del príncep Felip- i, sobretot, òperes, entre les quals destacaren Teuzzone (1719) i Tito Manlio (1720). Escriví també música instrumental. A Màntua conegué la contralt Anna Giraud, que esdevingué alumna seva de cant. Aparegué en diverses òperes del compositor i es convertí, pel que sembla, en la seva companya. Aquest fet motivà que la cantant fos anomenada, maliciosament, "Annina del Prete Rosso". Al cim de la fama, Vivaldi hagué de suportar l’aparició d’un llibre satíric escrit pel seu rival, el compositor Benedetto Marcello, titulat Il teatro alla moda, en què es criticaven algunes de les seves pràctiques musicals, com ara els acompanyaments a l’uníson, les cadències extenses, els efectes especials com la sordina i la introducció d’instruments estranys. Aquestes crítiques tingueren conseqüències, perquè, durant els anys següents, les òperes del mestre desaparegueren dels escenaris venecians, situació que es perllongà fins el 1726. Malgrat tot, les estrenes romanes de les òperes Giustino (1724) i La virtù trionfante dell’amore e dell’odio overo il Tigrane (1724) li reportaren grans èxits. A Roma tocà el violí davant el papa i gaudí del mecenatge del cardenal Pietro Ottoboni. A partir del 1728 Vivaldi es dedicà a promocionar les seves òperes fora de Venècia, conscient de l’èxit aconseguit en altres ciutats italianes per compositors com L. Leo, L. Vinci, N. Porpora o J.A. Hasse. Estrenà Siroe, Re di Persia (1727) a Reggio de l’Emília, L’Atenaide o sia Gli affetti generosi (1728) a Florència, Ottone in Villa (1728) a Treviso i Farnace (1729) a Liorna, entre d’altres.
Cap a la darreria de la dècada de 1720, Vivaldi viatjà a Viena i mantingué unes excel·lents relacions amb l’emperador austríac Carles VI, al qual dedicà un segon grup manuscrit de concerts per a violí titulat La cetra, datat el 1728. Se sap també que compongué la serenata Le gare della Giustitia e della Pace per l’onomàstica de l’emperador. El 1730 visità Bohèmia i aviat es familiaritzà amb l’ambient musical de Praga, on estrenà amb gran èxit la seva òpera Argippo (1730). De retorn a Itàlia el 1732, li fou encarregada la composició de La fida ninfa, òpera destinada a la inauguració del Teatro Filarmonico de Verona. En aquesta mateixa època escriví una altra òpera, Semiramide, estrenada a Màntua. El 1733 anà a Venècia per representar Motezuma i un any després hi estrenà L’Olimpiade. Altra vegada a Verona, donà a conèixer el pasticcio titulat Bajazet (1735), que contenia àries de diversos autors, entre ells J.A. Hasse. A l’agost del 1735 Vivaldi fou contractat novament com a mestre de concerts a l’Ospedale della Pietà. El 1740, a seixanta-dos anys, emprengué el seu darrer viatge a Viena, probablement convidat per Carles VI. Morí en aquesta ciutat i fou enterrat, humilment, al cementiri de l’hospital Gottesacker.
En l’estilística musical de Vivaldi s’aprecien diversos trets que revelen el talent, la imaginació i el bon ofici d’aquest compositor. La seva línia melòdica és vigorosa i amb tendència a usar intervals molt amplis. En aquest sentit, la seva música es distingeix de la dels seus contemporanis venecians G. Legrenzi i T. Albinoni per la intenció expressiva que atorgava als intervals d’octava o als seus compostos, intenció molt diferent de la dels intervals simples corresponents. El seu sistema harmònic és molt original i té un tractament innovador de la dissonància. Tanmateix, la seva escriptura per al baix harmònic és monòtona i simple en algunes ocasions. Aquest fet, però, queda compensat per les enlluernadores línies melòdiques que construeix sobre la part greu. En certa manera, Vivaldi mostrà un cert allunyament amb relació al contrapunt, amb la consegüent atenuació de l’estil barroc i el naixement de l’estil clàssic. Era desconcertant per a l’època que en la seva música no hi hagués alguns dels procediments contrapuntístics tradicionals. El preocupaven més les immediates qualitats expressives de la textura contrapuntística que no pas el desafiament intel·lectual d’aquest sistema d’escriptura. No era partidari de compondre amb tot l’artifici contrapuntístic característic de J.S. Bach i no li interessaven les complexitats de l’augmentació, la disminució i la inversió temàtica. Vivaldi mostrà predilecció també pel baix ostinato, que utilitzà en moviments de sonates i concerts i també en àries de cantates i òperes. La seva música instrumental comprèn tres gèneres: sonates, concerts i simfonies. Les primeres sonates mostren la influència d’A. Corelli, transmesa per la primera generació d’imitadors venecians com G. Gentili, G.M. Ruggieri i T. Albinoni. Consten d’un preludi en moviment lent que serveix per a introduir un grup de danses, com l'allemande, la courante, la sarabanda, la giga i la gavota, totes en la mateixa tonalitat i d’estructura binària. Escriví diverses sonates en trio per a variades combinacions instrumentals. Els concerts primerencs ofereixen una marcada influència d’Albinoni. En la majoria d’aquestes composicions es conserva l’esquema en tres moviments (ràpid, lent, ràpid) precedit d’una introducció lenta. El concert constitueix la gran aportació de Vivaldi a la història de la música universal. Fou el primer compositor que usà la forma ritornello de manera regular en els moviments ràpids, i aquesta pràctica es convertí en un model a imitar per altres músics. Els mètodes utilitzats pel compositor italià per a obtenir una unitat temàtica més gran foren el perfecte acoblament entre els fragments solistes i el ritornello, els esquemes rítmics especialment marcats i la figuració violinística. Vivaldi és autor de prop de 550 concerts, uns 350 dels quals són per a instrument solista, especialment el violí. La resta són concerts dobles, per a múltiples solistes i, fins i tot, per a orquestra sense solista. Excel·lent orquestrador, escriví diversos concerts per a combinacions inusuals, com ara viola d’amor i llaüt, o bé per a conjunts que incloïen clarinets i trompes. També compongué molts concerts per a fagot, violoncel, flauta i oboè. Algunes d’aquestes obres s’inclouen en l’anomenada música programàtica, com, per exemple, Les quatre estacions, composició que representa musicalment les característiques pròpies de cada estació. En l’àmbit simfònic, Vivaldi és considerat el precursor més important de G.B. Sammartini i J.S. Bach. El seu catàleg també conté música religiosa, com ara oratoris, salms i motets, en un estil vigorós i ple de belles melodies, en les quals s’aprecia la influència de la tècnica compositiva emprada en els seus concerts.
Obra
Òpera
46 òperes, de les quals s’han conservat: Ottone in Villa (1713); Orlando finto pazzo (1714); Arsilda, Regina di Ponto (1716); L’incoronazione di Dario (1717); Teuzzone (1719); La verità in cimento (1720); Tito Manlio, pasticcio (amb la col·lab. de G. Boni i C. Giorgio, 1720); Tito Manlio (1720); Ercole su’l Termodonte (1723); Giustino (1724); La virtù trionfante dell’amore e dell’odio overo Il Tigrane (1724); Dorilla in Tempe (1726); Farnace (1727); Orlando (1727); L’Atenaide o sia Gli affetti generosi (1728); La fida ninfa (1732); L’Olimpiade (1734); Griselda (1735); Bajazet (1735); Catone in Utica (conservada parcialment, 1737); Rosmira (1738)
Música vocal profana
30 cantates per a veu solista (entre les quals: All’ombra d’un bel faggio, S.; Il povero mio core, S.; Elvira, Elvira anima mia, S.; Indarno cerca la tortorella, S.; Par che tardo, S.; Si si luci adorate, S.; Alla caccia, alla caccia, A.; Care selve amici parti, A.; Ingrata Lidia hai vinto, A.); 9 cantates per a veu solista i acomp. instrumental (entre les quals: All’ombra di sospetto, S., fl.; Lungi dal vago, S., vl.; O mie porpore più belle, A., corda); Qual in pioggia dorata, A., 2 tr., c.; 8 serenates, de les quals només 3 conserven la part musical (Dall’eccelsa mia Reggia, 1725; La Sena lesteggiante, 1729; Mio cor povero cor, 3 v.)
Música vocal religiosa
3 oratoris (l’únic conservat és Juditha triumphans devicta Holofernes barbarie, 1716); prop de 30 salms; prop de 20 motets
Música instrumental publicada en vida
Sonate da camera a 3, 12 sonates per a 2 vl., vla./clav., op. 1 (publ. 1705); L’estro armonico, 2 vol., 12 concerts per a diferents combinacions instrumentals, op. 3 (publ. 1712); La stravaganza, 2 vol., 12 concerts per a vl., c., b.c., op. 4 (publ. 1712-13); Sonate, 12 sonates per a cl., clav. (publ. 1709; publ. com a op. 2, 1712-13); VI sonate quatro, 4 sonates per a vl., b.c. i 2 sonates per a 2 vl., b.c., op. 5 (publ. 1716); VI concerti a 5 stromenti, 3 vl., vla., b.c., op. 6 (1716-17); Concerti a 5 stromenti, 3 vl., vla., b.c., op. 7 (publ. 1716-17); Il cimento dell’armonia e dell’inventione concerti a 4 e 5, 2 vol., 12 concerts per a vl., c. i b.c., els 4 primers dels quals són coneguts com Les quatre estacions, op. 8 (publ. 1725); La cetra concerti, 2 vol., 11 concerts per a vl., c., b.c. i 1 concert per a 2 v., c., b.c., op. 9 (publ. 1727); 6 concerti, fl., 2 vl., vla., org., vlc., op. 10 (publ. 1729-30); 6 concerti, vl. solista, 2 vl., vla., org., op. 11 (publ. 1729-30); 6 concerti, vl. solista, 2 vl., vla., org., op. 12 (publ. 1729-30); Il pastor fido sonates, musette, vielle, fl., ob., vl., b.c., op. 13 (autenticitat dubtosa, publ. 1737); VI Sonates, vlc., b.c. (publ. 1740)
Altres obres instrumentals
10 sonates per a vlc. i b.c; prop de 30 sonates per a vl. i b.c.; 4 sonates per a fl. i b.c.; 170 concerts i simfonies per a vl., orq. i b.c.; més de 60 concerts, simfonies i sonates per a c. i b.c.; prop de 30 concerts per a vlc.; 9 concerts per a fl.; 14 concerts per a ob.; més de 40 concerts per a fg.; nombrosos concerts més (per a 2 vl., per a 2 mand., per a 2 ob., per a 2 tr., i per a altres combinacions instrumentals)
Bibliografia
- Abbado, M.: Antonio Vivaldi, 1942
- Basso, A.: La época de Bach y Haendel, dins Historia de la música, vol. 6, Turner, Madrid 1986
- Bukofzer, M.F.: La música en la época barroca. De Monteverdi a Bach, Alianza, Madrid 1986
- Candé, R. de: Vivaldi, París 1967
- Giazotto, R.: Antonio Vivaldi, Torí 1973
- Hutchings, A.J.: The Baroque Concerto, Londres 1961
- Malipiero, G.F.: Antonio Vivaldi, il prete rosso, Milà 1958
- Meunier-Thouret, M.: Vivaldi, Espasa Calpe, Madrid 1983
- Newmann, W.S.: The Sonata in the Baroque Era, Chapel Hill 1966
- Palisca, C.V.: La música del barroco, Víctor Leru, Buenos Aires 1978
- Pincherle, M.: Antonio Vivaldi et la musique instrumentale, París 1948
- Pincherle, M.: Vivaldi, París 1955
- Rinaldi, M.: Antonio Vivaldi, 1943
- Ryom, P.: Les manuscrits de Vivaldi, Copenhaguen 1977
- Selfridge-Field, E.: Venetian Instrumental Music from Gabrieli to Vivaldi, Oxford 1975
- Smither, H.E.: A History of the Oratorio, Chapel Hill 1977
- Talbot, M.: Vivaldi, Alianza, Madrid 1990
Complement bibliogràfic
- Alier i Aixalà, Roger: Vivaldi, Ediciones Daimon, Manuel Tamayo, Madrid, Barcelona 1985