Vida
Considerat un dels grans noms de la música catalana del segle XX, l’amistat amb Frederic Mompou tingué un pes fonamental en la seva presa de consciència com a compositor. Interessat en el folklore català, la influència tant de l’estètica francesa com d’Igor Stravinsky i la tradició clàssica convertiren la seva obra en un punt de referència de la composició, no solament catalana sinó també de tot l’Estat espanyol. És pare del compositor i director d’orquestra Albert Blancafort i l’organista Gabriel Blancafort.
Primers anys
Nascut en el si d’una família benestant, aquesta circumstància li permeté tenir una relació permanent amb destacades personalitats de la política i la cultura. El seu pare el posà en contacte amb el món musical a través de l’aprenentatge del llenguatge musical i del piano. Gràcies a diferents coneixences personals al balneari de la Garriga, pogué desenvolupar el seu caràcter evidentment autodidàctic. La seva ferma i rigorosa autodisciplina i l’estreta relació amb les tecnologies de reproducció musical contribuïren al progrés del seu talent. La necessitat de treballar a la fàbrica de rotlles de pianola (Rollos Victoria) propietat del pare, li proporcionà un permanent contacte no tan sols amb el món musical sinó també amb importants noms de la música catalana com R. Lamote de Grignon, F. Pedrell, A. Massana o J. Pahissa.
L’encontre, el 1914, amb Frederic Mompou al balneari de la Garriga, el feu reconsiderar la seva personalitat compositiva. D’aquesta trobada sorgí una forta amistat que l’impulsà a la realització de les primeres obres com Record (1915) o Jocs i danses al camp (1915-18). Escrites totes per a piano, el gust de l’estètica francesa provinent del contacte amb Mompou en fou un dels trets més destacats. Mitificada a vegades, l’amistat entre Mompou i Blancafort influí poderosament en les primeres obres pianístiques del compositor de la Garriga, que presenten un llenguatge musical amb reminiscències de C. Debussy i E. Satie. Interessat posteriorment en la música orquestral, inicià una relació d’aprenentatge amb J. Lamote de Grignon. L’evolució del seu llenguatge pianístic trobà reconeixement el 1926 amb l’estrena a París d’El parc d’atraccions, interpretat per Ricard Viñes, compost entre els anys 1920 i 1924.
La reconversió de la fàbrica de rotlles de pianola en una de perfumeria i la progressiva publicació d’algunes de les seves obres per Sénart-Salabert a París foren determinants perquè, a poc a poc, la personalitat de Blancafort agafés embranzida i no es limités a ser el segon representant, al costat de Mompou, de l’estètica francesa a Catalunya. Seguiren obres diverses, entre les quals Matí de festa a Puiggraciós, estrenada al Liceu el 1929. L’estrena, el 1932, d’El rapte de les sabines per Pau Casals amb l’Orquestra del Patronat fou el primer pas important cap a la trobada de la seva personalitat creativa íntima, interessada a vincular-se a la tradició clàssica, com ho demostrà amb l’al·lusió al tema de l’andante de la Simfonia núm. 5, opus 67, de Beethoven. L’any 1936 estrenà a Barcelona Les ombres perennes, interpretada en el XIV Festival de la SIMC.
Els anys de maduresa
A la fi de la Guerra Civil Espanyola, davant el desolat panorama musical i cultural a Barcelona, el més dificultós per a un compositor no era tan sols estrenar sinó, sobretot, assentar la seva personalitat creativa. En el cas de Blancafort, això no arribà fins a l’estrena del Primer concert per a piano en do menor (“Concert omaggio al genial Franz Liszt”) el 1944. Si bé fou acusat d’un excés de gust postromàntic provinent de l’estètica de S. Rakhmaninov, el cert és que l’obra obtingué un èxit espectacular que, sense cap mena de dubte, el consagrà com un dels més importants talents creatius. El domini formal i un discurs personal arrelat a l’estètica tradicional foren determinants perquè Manuel Valls el considerés, en la revista Ariel, com “un primer pas vers la manifestació de l’estat de maduresa que Blancafort ha assolit”. Seguiren a aquest primer concert algunes importants obres orquestrals com el Preludi, ària i giga (estrenat el 1948), el Concert ibèric (1946, estrenat el 1950), la Simfonia en mi M (1950, estrenada el 1951, premi Barcelona), Rapsòdia catalana (1953; premi Ciutat de Barcelona, 1966) i la suite simfònica Evocaciones (1969). Aquestes composicions palesaven l’assoliment d’una personalitat musical que anava més enllà de l’estètica francesa inicial, i s’incorporava a la tradició clàssica a través del coneixement d’una àmplia obra que, com ha assenyalat el musicòleg Xosé Aviñoa, comprenia M. Ravel, M. Falla, I. Stravinsky, A. Honegger, E. Grieg, C. Debussy, F. Mompou, B. Britten i P. Hindemith, entre d’altres.
Si bé alguna vegada s’ha considerat Blancafort com un compositor dotat només per a l’escriptura pianística i simfònica, no oblidà en el seu catàleg la música coral i de cambra. És de destacar, així, la Cantata Verge Maria (1965), estrenada el 1968, amb la qual obtingué el primer premi Orfeó Català. Escrita per a cor mixt i orquestra, hi diposità algunes de les qüestions del seu sentiment religiós i musical, allunyant-se de la grandiloqüència i inserint-se en un procés musical que, tal vegada, sembla remetre’s a la música religiosa de F. Poulenc o als Impromperis (1963) de F. Mompou. En el gènere de la música de cambra sobresurten el Quartet de corda en do M (1948), on adaptà algunes cançons per a infants, i el Quartet de Pedralbes (1949), molt interessant per l’arquitectura sonora i pel seu tractament amb un llenguatge contrapuntístic. Musicà textos de diferents poetes catalans com J.M. Guasch, J.M. López-Picó, A. Mestres, J. Carner, M. Manent i T. Garcés.
Obra
Piano
Record (1915); Tema i divagacions (1916); Jocs i danses al camp (1915-18); Cançons de muntanya (1915-18); Muntanyes regalades (1919); Notes d’antany (1915-20); Cants íntims I (1918-20); Segador (1921); Cants íntims II (1919-23); Polca de l’equilibrista (1920); El parc d’atraccions (1920-24); Adeu a l’ermita vella (1921); Pastoral (1926); Chemins (1927); American Souvenir (1926-27); Sonatina antiga (1929); Cinc nocturns (1930-40); Tres tonades (1935); Romanza, intermedio y marcha del flautista (1940); Cavatina i diàleg (1940); Elevació (1941); Moments musicals (1942); Tema de dansa (1947); Adéu a l’Imma (1948); Cortesía y galop favorito, pno. 4 mans (1943); Obsessió (1954); Homenatge a Turina (1976); Elegia (1978); Petites peces per a mans petites (1981); Remembrances (1982); Petites peces per a mans menudes (1985)
Cambra
Cançó, vl., pno. (1917); Pastorel·la, vl., pno. (1927); Romança, vlc., pno. (1942); Quartet de corda en do M (1948); Quartet de Pedralbes (1949); Pastorel·la, qt. c. (1940); Cançó d’Isabel, 2 vl., vla., vlc., cb. (1963); Serenata de l’infant, qt. c. (1978)
Veu solista
Tres cançons de Nadal, S., pno. (1920-22); Quatre cançons, veu, pno. (1920-22); La rondalla del bou, S., pno. (1922); Lírica catalana, v., conjunt instr. (1920-22); Serenata a l’infant, S., A., pno. (1930); La llum de Nadal, S., pno. (1930); Preguntes melangioses, v., pno., instr. c. (1937); Motiu de cançó, S., qt. c., pno. (1937); El bon Jesuset, v., pno. (1943); Ceiño da miña aldea, S., pno. (1950); Cançó de l’amor primera, S., pno. (1950); De sobre la terra dura, S., pno. (1950); Joc, S., pno. (1950); Plany, S., pno. (1950); Ja no seràs mai més record, S., pno. (1952); Balada de l’infinit, 1 v. pno. (1954); Sonet penitencial A., conjunt instr. (1954); El torrent, v., conjunt instr. (1955); L’aire del Montseny, S., conjunt instr. (1961); Cançó de l’únic camí, A., pno. (1966); Camí sota les branques, v., pno. (1973); Ojalá, v., pno. (1974); Camí barrat, v., pno. (1979); Pensa, repassa, v., pno. (1984)
Cor
Camí de Siena, cor mixt (1915-20); Els primers freds, cor mixt (1918); Cant d’amor, cor mixt (1920); El carbonerot, cor mixt (1922); Dematí de Sant Joan, cor mixt (1924); Mariagna, cor mixt (1951); ¿A dónde te escondiste?, cor, org. (1951); Himne del col·legi Vedruna, cor, pno. (1965); Himno a la Legión de Cristo, cor de 3 v. masc. (1969); Nit de Nadal, cor mixt (1971); Cançó dels nous accents (1971); El Crist de la bona mort, cor, org. (1971); Salve estrella de la mar, cor, org. (1972); El bon recula, cor mixt (1973); Cantos de mis montañas, cor mixt (1974); Tripticum sacrum, cor mixt (1976); La dama i Sant Magí, cor mixt, pno. (s.d.)
Orquestra
El parc d’atraccions (1929); Matí de festa a Puiggraciós (1929); El rapte de les sabines (1931); La falç al puny (1931); Ermita i panorama (1933); Concert omaggio al genial Franz Liszt (1944); Preludi, ària i giga (1944); Concert ibèric (1946); Sardana simfònica (1949); Simfonia mi M (1950); Scherzo de Nadal (1951); Rapsòdia catalana (1953); Angelorum scherzum in Beethlem (1958); Cantata Verge Maria (1965); Sonatina antiga (1967); Evocaciones (1969); American souvenir (1978)
Bibliografia
- Aviñoa, X.: Manuel Blancafort, ed. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i Edicions Proa, Barcelona 1997
- Aviñoa i Pérez, Xosé: Manuel Blancafort, Fundación Autor, Madrid 1998
- Casares, E.: Manuel Blancafort o la afirmación de la nueva música catalana, dins el catàleg La música en la generación del 27, núm. 0, Madrid 1986