i Robert Gerhard i Ottenwaelder | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Robert Gerhard i Ottenwaelder

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor català, fill de mare alsaciana i pare suís establerts a Valls.
Valls, Alt Camp, 1896 — Cambridge, Gran Bretanya, 1970

Vida

A dotze anys el seu pare l’envià a Lausana (Suïssa) per ampliar els estudis i entrar en una escola de comerç, però la seva vocació musical era molt forta i a l’edat de disset anys es traslladà a Munic i ingressà a l’Acadèmia Reial, on estudià amb W. Courvoisier. L’esclat de la guerra europea, el 1914, frustrà els seus plans i retornà a Valls; seguidament es traslladà a Barcelona, on estudià piano (amb E. Granados i F. Marshall), composició i musicologia (amb Felip Pedrell) durant els anys 1916-21. L’any 1920 compongué la primera obra, L’infantament meravellós de Scherazada, cicle de cançons dedicat a la seva condeixebla de piano, la soprano Conxita Badia, amb qui mantingué una ferma amistat durant tota la vida. Poc després compongué un Trio amb cert regust d’impressionisme francès i 7 Haiku, obra amb què s’allunyà decididament de l’escola francesa i començà a crear un llenguatge musical força més expressiu. En aquella època la música, les arts i les ciències estaven experimentant canvis molt profunds i Gerhard arribà al convenciment que calia perfeccionar la seva formació. Així doncs, el 1923 es traslladà a Viena per estudiar amb Arnold Schönberg, amb qui continuà treballant més tard a Berlín fins el 1928. Tot i que en aquell moment Schönberg estava desenvolupant el seu procediment de composició amb dotze tons, conegut com a dodecatònic, no fou aquest el mètode que ensenyà al seu deixeble, sinó que el feu aprofundir el significat dels recursos de l’harmonia tradicional i, sobretot, desvetllar la seva creativitat personal i el seu sentit autocrític davant l’obra. Schönberg fou un pedagog d’excepció i no hi ha cap dubte que el seu mestratge fou cabdal per a Gerhard, que retornà a Barcelona amb una sòlida formació. El 1929 s’establí en aquesta ciutat en un moment de crisi econòmica que coincidia amb el final de la Dictadura de Primo de Rivera, i inicialment es dedicà a fer traduccions de l’alemany per a l’Editorial Labor i articles sobre música a la revista "Mirador". El 1930 es casà amb Leopoldina (Poldi) Fechtegger, la qual havia conegut a Viena i que constituí un lleial i ferm suport durant tota la seva vida. En restablir-se la Generalitat el 1931 fou nomenat professor de música de l’Escola Normal de la Generalitat i treballà a la secció de música de la Biblioteca de Catalunya, on col·laborà en tasques musicològiques amb Higini Anglès. Fou també membre del Consell de la Música de la Conselleria de Cultura. Dels seus estudis musicològics sorgiren la transcripció i la publicació dels Sis quintets d’Antoni Soler i de l’òpera La Merope de Domènec Terradelles. Des de la seva arribada a Barcelona, la seva presència es notà en la vida musical i cultural del moment. El 1929 l’Associació de Música da Camera li dedicà un concert monogràfic on presentà les seves darreres obres, entre les quals el Quintet de vent. Participà en la creació d’ADLAN (Amics de l’Art Nou) al costat de J. Prats, J. Miró, J.F. Foix i J.Ll. Sert, entre d’altres, i aquesta entitat també li dedicà un concert d’homenatge el 1933. Gestionà la vinguda i estada de Schönberg a Barcelona (1932) i feu venir Anton Webern a dirigir concerts al capdavant de l’Orquestra Pau Casals (1934). Juntament amb J. Prats i R. Gomis, el 1935 fundà Discòfils Associació pro Música per tal de difondre els bons enregistraments i fer produccions de tiratge limitat a fi de satisfer el públic minoritari que s’interessava per obres que no entraven en els projectes comercials de les companyies. Sens dubte, el prestigi de Gerhard a la SIMC (Societat Internacional de Música Contemporània) contribuí al fet que aquesta celebrés el Festival del 1936 a Barcelona. Restà en aquesta ciutat durant tota la Guerra Civil, fins que fou ocupada per les forces franquistes, sense interrompre l’activitat compositiva; així, el 1938 l’Orquesta Nacional de Conciertos li estrenà a Barcelona Albada, Interludi i dansa, de recent composició. Al gener del 1939 marxà amb la seva dona a París, on residí durant uns quants mesos, i finalment al juny del mateix any s’establiren a Cambridge (Gran Bretanya) gràcies a un ajut que li oferí la universitat. Allí residí la resta de la seva vida. Els inicis no resultaren gens fàcils ja que a la seva qualitat d’exiliat s’afegí l’esclat, al cap de pocs mesos, de la segona guerra a Europa. Gerhard hagué, doncs, de retornar als treballs de supervivència, que en aquesta ocasió procedien majoritàriament de l’emissora de radiodifusió BBC, com la participació en programes de divulgació musical en espanyol i sobretot la reorquestració i creació de fantasies sobre fragments de sarsueles destinats a programes per a l’Amèrica llatina, treballs que signava amb el pseudònim de Joan Serrallonga. Un cop acabada la guerra, les col·laboracions amb la BBC milloraren quant a la qualitat i obtingué la direcció de programes rellevants, com la realització d’una àmplia i profunda visió de la història de la música espanyola, o bé encàrrecs de composició d’obres pròpies. A poc a poc consolidà la seva situació al país, aprengué la llengua anglesa a la perfecció i, després de successius domicilis, arribà el 1958 a disposar d’un habitatge digne amb un ampli estudi, on amb el suport de la BBC pogué instal·lar un laboratori de música electroacústica, mitjà que havia començat a utilitzar a partir del 1954, i que li fou molt útil per a la realització dels nombrosos encàrrecs de músiques per al teatre, films, documentals, etc. El 1955 tingué un èxit important amb l’estrena de la Simfonia núm. 1 al Festival de la SIMC de Baden-Baden, i el 1959 l’orquestra de la BBC li estrenà la Simfonia núm. 2 a Londres. El seu nom començava a ser valorat en l’àmbit internacional i en conseqüència rebé encàrrecs de la Fundació Koussevitzy, del Festival de Cheltenham, de l’Orquestra Filharmònica de Nova York, etc. El 1960 adoptà la nacionalitat britànica i el mateix any viatjà a l’Amèrica del Nord per impartir cursos de composició a la Universitat de Michigan, activitat que repetí l’any següent, en què donà un curs al Berkshire Centre de Templewood. En els dos viatges rebé propostes per a quedar-s’hi, les quals rebutjà perquè les tasques pedagògiques li haurien absorbit massa temps en detriment del seu treball creatiu. El 1968 fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Cambridge. Durant aquells llargs anys d’exili passà moltes vegades les vacances a la costa catalana, on rebia únicament la visita dels amics més íntims ja que el seu desig era respirar l’aire d’aquest país que tant estimava i refer la seva salut, malmesa per una afecció cardíaca que finalment posà fi a la seva vida al gener del 1970.

L’obra de Gerhard és marcada pels tràgics esdeveniments que envoltaren la seva existència, que no li permeteren desenvolupar l’activitat creativa amb serenitat d’esperit fins els darrers quinze anys de la seva vida. No obstant això, no deixà mai, ni en els pitjors moments, de compondre. Tan bon punt arribà a Barcelona, en acabar els estudis, escriví una col·lecció de 14 cançons populars catalanes de les quals n’orquestrà sis que estrenà C. Badia amb l’Orquestra Pau Casals el 1931 i que l’any següent presentà al Festival de la SIMC a Viena. El 1932 compongué la primera obra de grans dimensions, L’alta naixença del rei en Jaume, cantata sobre text de J. Carner, que s’estrenà fragmentada al Festival de la SIMC del 1933 a Amsterdam; en aquesta obra començà a utilitzar elements extrets de la tonalitat clàssica combinats amb melodies modals. Seguí després Ariel, ballet sobre un guió de J.V. Foix i decorats de J. Miró, que no arribà a representar-se mai, i que en forma de suite es presentà al Festival de la SIMC del 1936 a Barcelona. El mateix Coronel de Basil, empresari dels Ballets Russos, que havia trobat massa simfònica la música Ariel per a ballet, encomanà a Gerhard i V. Gassol un ballet català inspirat en les festes del foc de Sant Joan. Soirées de Barcelona quedà enllestida a França a l’inici de l’exili, just quan De Basil dissolgué la companyia i la seva estrena quedà frustrada.

En establir-se a Cambridge, Gerhard començà una nova etapa en la qual hagué d’acceptar treballs d’orquestració d’obres que no li interessaven, però que poc o molt contribuïren al fet que arribés a assolir un domini magistral en la utilització de l’orquestra; es trobà, a més, que els anglesos no entenien que un espanyol pogués fer una música tan allunyada dels esquemes que ells tenien de la música hispànica, així doncs, no li quedà altra alternativa que compondre una sèrie d’obres amb tots els tics de la música hispànica a les quals, però, no deixà d’introduir gestos personals amb forta vivacitat rítmica i embolcallades amb una sumptuosa orquestració, comSuite del ballet Alegrías, i Danses de ’Don Quixot' ; també són d’aquesta època, encara que més personals, la Simfonia ’Homenatge a Pedrell', composta amb temes de La Celestina de F. Pedrell, el ballet Pandora i l’òpera en tres actes The Duenna, amb llibret de Sheridan, que el compositor no arribà a veure mai en escena ja que no s’estrenà fins el 1992 a Madrid i Barcelona. Un cop acreditat com a compositor, durant la dècada dels cinquanta feu un gir cap a camins més personals en la concepció de l’obra, així com en la tècnica compositiva, que culminà amb la Simfonia núm. 1, acabada el 1953.

A partir d’aquí, Gerhard abandonà la tècnica tonal i consolidà el procediment serial de dotze tons amb la particularitat que no l’utilitzà de manera temàtica a la manera de Shönberg, sinó com a codi combinatori tot fent ús de segmentacions i permutacions de la sèrie, i, a més, no el limità a les alçades sinó que en feu una extensió a les relacions temporals. Els elements mètrics, rítmics, seqüencials, són estrictament relacionats amb les successions de tons i d’aquesta manera dotà la seva música d’una incontestable coherència "formal". Forma, per Gerhard, no és un substantiu sinó un verb que significa formar i és, per tant, l’element cohesiu del procés de composició. Inicià així un camí que sintonitzà més amb les idees dels compositors joves sorgits després de la guerra que amb les de la seva pròpia generació i que el menà a la creació de les seves obres mestres.

El 1959 compongué la Simfonia núm. 2 i seguidament la Simfonia núm. 3, ’Collages', subtitulada així perquè inclou una part electroacústica elaborada al laboratori que s’imbrica en la massa orquestral, a la qual dona un singular relleu; després d’aquestes seguiren encara Concert per a orquestra, Epithalamion i Simfonia núm. 4, ’Nova York', que formen en conjunt un dels corpus més sòlids i originals de la música orquestral europea de la segona meitat del segle XX. Menció a part mereix La pesta per a narrador, cor i orquestra, sobre text d’A. Camus, estrenada a Londres el 1964; no és una peça amable sinó que, ben al contrari, produeix una forta sotragada a qui l’escolta en mostrar-li d’una manera punyent els horrors de la pesta, que en essència són la pèrdua de la llibertat humana, l’empresonament de la ment, l’exili en cos i ànima sigui quina sigui la causa que els origina; és una tragèdia col·lectiva expressada pel narrador i el cor amb una intensa força dramàtica reforçada per l’extraordinari relleu sonor de l’orquestra, d’inusitada eficàcia. Entremig d’aquesta considerable producció simfònica compongué una sèrie de peces de rara bellesa per a petits conjunts instrumentals, riques de contrastos rítmics i coloració tímbrica que són autèntiques joies musicals, com Concert per a 8, Hymnody, Gemini, Libra i Leo, que fou la seva darrera obra.

Obra

Música escènica

Ariel, ballet (1934); Soirées de Barcelona, ballet (1936-38); Don Quixot, ballet (1940-41); Alegrías, ballet (1942); Pandora, ballet (1943-44); The Duenna, òpera (1945-47)

Orquestra

Ariel (1935); Albada, interludi i dansa (1936); Simfonia ’Homenatge a Pedrell' (1941); Pedrelliana (1941); Suite núm. 1 del ballet ’Don Quixot' (1941); Suite del ballet ’Alegrías' (1942); Suite del ballet ’Pandora' (1945); Suite núm. 2 del ballet ’Don Quixot' (1947); Danses del ballet ’Don Quixot' (1947); 5 simfonies (núm. 1, 1952-53; núm. 2, 1957-59; núm. 3, Collages, orq., cinta, 1960; núm. 4, Nova York, 1967; núm. 5, inac., 1969); Concert per a orquestra (1965); Epithalamion (1966); Metamorfosis (1967-68)

Música vocal

L’infantament meravellós de Scherazada, S./.T., pno. (1917; J.M. López-Picó); 7 Haiku, S./T., fl., ob., cl., fg., pno. (1922; J.M. Junoy, rev. 1958); 14 cançons populars catalanes, S./T., pno. (Badia d’Agustí, 1928); L’alta naixença del rei en Jaume, S., Bar., cor, orq. (1932; Carner); Cançons i arietes, S., pno. (1936); Cancionero de Pedrell, S., pno. (1941); Por do pasaré la sierra, S./T., pno. (1942); Sis tonadillas, S./T., pno. (1942); Set cançons de vihuela, S., pno. (1942); Sevillanas, S./T., pno. (1943); Akond of swat, Ms./Bar., 2 perc. (1954); Sis cançons populars franceses, S., pno. (1956); Cantares, S./T., guit. (1956); La pesta, narrador, cor, orq. (1963-64; Gerhard segons Camus)

Cambra

Piano trio, vl., vlc., pno. (1918); Quintet de vent, fl., ob., cl., tr., fg. (1928); Pandora, 2 pno. (1942-43); 2 quartets de corda (núm. 1, 1950-55; núm. 2, 1960-62); Viola sonata, vla., pno. (1950); Cello Sonata, vlc., pno. (1956); Gemini, vl., pno. (1966); Libra, fl., cl., guit., perc., pno., vl. (1968)

Conjunt instrumental

Dues sardanes, 11 instr. (1928); Nonet, qnt. vent, tpt., trb., tuba, acordió (1956-57); Concert per a 8, fl., cl., mand., guit., acordió, perc., pno., cb. (1962); Hymnody, 2 perc., 2 pno., instr. c. (1963); Leo, 2 perc., pno./cel., vl., vlc. (1969);

Solo

Dos apunts, pno. (1921-22); Danses de ’Don Quixot', pno. (1940-41); Capriccio, fl. (1949); Tres impromptus, pno. (1950); Fantasia, guit. (1957); Chaconne, vl. (1959)

Solista i orquestra

Concert per a violí i orquestra (1942-45); Concert per a piano i cordes (1951); Concert per a clave, cordes i percussió (1955-56)

Música electroacústica

Audiomobiles I, II ’DNA in reflection', III, IV (1958-63); Plany per a la mort d’un torero, narrador, cinta (1959; Lorca); Deu peces (1961); Calígula (1961); Sculptures I-IV (1963)

Música per a cinema

Secret people (Thorold Dickinson 1952); Guerra en el aire (pel·lícules documentals de la TV de la BBC, 1952); This spoting life (Lindsay Anderson 1963)

Música incidental

Engheno novo, breu cançó portuguesa, Ms., orq. (1943), 10 obres per a teatre, 21 obres per a ràdio

Bibliografia

  1. Homs, J.: Robert Gerhard i la seva obra, Biblioteca de Catalunya, Barcelona 1991

Complement bibliogràfic

  1. Homs i Oller, Joaquim: Robert Gerhard y su obra, Universidad de Oviedo, Especialidad de Musicología, Servicio de Publicaciones, Oviedo 1987
  2. Homs i Oller, Joaquim; Crespí i Gonzàlez, Joana: Robert Gerhard i la seva obra, Biblioteca de Catalunya, Barcelona 1991
  3. Centenari Robert Gerhard (1896-1996), Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, Barcelona 1996
  4. Paine, Richard Peter: Hispanic traditions in twentieth-century catalan music, with particular reference to Gerhard, Mompou and Montsalvatge, The British Library, Boston 1985
  5. Sproston, D.: Gerhard’s serial technique with reference to his symphonies and "Concerto for orchestra" ; Homs i Oller, Joaquim: Robert Gerhard, Editorial Labor, Barcelona 1992
  6. Robert Gerhard (1896-1970)
  7. Soler i Ramos, Antoni; Gerhard i Ottenwaelder, Robert; Anglès i Pàmies, Higini: Sis quintets per a instruments d’arc i orgue o clave obligat, Institut d’Estudis Catalans, Biblioteca de Catalunya, Barcelona 1933
Col·laboració: 
JMQ

Llegir més...