Vida
Format musicalment amb el seu pare, Joan Lamote de Grignon i Bocquet, des de la infantesa continuà la seva formació al Conservatori del Liceu, on estudià violoncel amb J. Raventós i B. Gálvez, i piano amb J.B. Pellicer i Frank Marshall. Des de molt jove exercí com a violoncel·lista a l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu i a l’Orquestra Simfònica de Barcelona. A la Banda Municipal de Barcelona, reorganitzada pel seu pare des del 1914, hi obtingué una plaça de percussió i teclat el 1926, i el 1932 guanyà per oposició el càrrec de sotsdirector. El 1931 es feu càrrec de l’Orquestra Simfònica de Girona, amb la qual desenvolupà una interessant tasca de cultura musical. Represaliat el 1939, fou destituït del seu càrrec de la Banda Municipal, i del 1942 al 1948 residí a València, on col·laborà com a sotsdirector en la fundació de l’Orquestra Municipal d’aquesta ciutat, dirigida pel seu pare. Resolt favorablement l’expedient de depuració del 1939, retornà a Barcelona, on no ocupà cap responsabilitat pública fins el 1956. El 1957 fou nomenat sotsdirector de l’Orquestra Municipal de Barcelona, dirigida per Eduard Toldrà; treballà en aquesta tasca fins a la seva mort.
Ricard Lamote fou també un excel·lent compositor que conreà tots els gèneres: música escènica, simfònica, cambrística i liederística; en aquest darrer epígraf (sobretot les Quatre estances de Kayyam, 1932, i el Tríptic de R. Tagore, 1935) hi ha la millor aportació a la música del noucentisme.
Destaca la seva dedicació a la composició cinematogràfica, a la qual es dedicà només durant vuit anys com a mitjà de subsistència. En acabar el contracte amb la Municipal de València tornà a Barcelona, on el violinista Domènec Ponsà li oferí dirigir l’orquestra en l’enregistrament de la banda sonora de Parsifal (1951, Daniel Mangrané i Carlos Serrano de Osma), per la qual també hagué de crear temes nous, que no eren en l’òpera original de Richard Wagner. El seu enregistrament es feu en unes condicions sense precedents al cinema produït a l’Estat espanyol: 162 músics foren congregats al Palau de la Música Catalana, on s’emprà el sistema de so multipista Laffón-Selgas. A Concierto mágico (1952, Rafael J. Salvia) inclogué també una peça de concert inèdita, el Concierto feudal, per a piano i orquestra. En total compongué 21 bandes, entre les quals excel·leixen les de La pecadora (1954, Ignasi F. Iquino) i Los cobardes (1958, Juan Carlos Thorry). El 1959 escriví la seva última banda, Llama un tal Esteban (Pedro L. Ramírez).
També cal destacar la seva tasca de transcripció d’obres simfòniques per a banda, un important llegat sardanístic i una destacada obra pedagògica, la Síntesis de técnica musical (1948).
Obra
És autor d’una àmplia producció, escriví nombroses obres orquestrals, de llenguatge original i tècnica depurada. També és autor de sis sardanes per a cobla i feu la transcripció orquestral d’obres de Frederic Mompou, Antoni Soler i J. Serrano.
Música escènica
El rusc, ballet (1928; L. Anglada); Somnis, ballet (1929; J.C. Andersen); Un prat, ballet (1930); Divertiment, ballet (1936); La flor, òpera infantil (1934); La cabeza del dragón, òpera còmica (1939; text de Ramón del Valle Inclán, estrenada al Liceu de Barcelona el 1960); Magia, òpera de cambra (1953, text propi)
Orquestra
Suite a l’antiga, orq. de c. (1926); Boires (1929); Quatre petites pastorals (1930); Quatre estances de Kayam, S., orq. (1930, trad. R. Vives); Enigmes, poema simfònic (1933, basat en l’Apocalipsi); Preludis a l’amic absent (1935); Facècia (1936); Ofrena (1942); Fantasia sobre temes de Serrano (1944); Simfonia catalana (1950); Concierto mágico, pno., orq. (1952); Monocromies, orq. de c. (1956); Tríptic de la Pell de Brau, pno., orq. (1958); El càntic dels càntics, oratori (1962)
Banda
Boires, impressió simfònica (1935); Joan de l’ós, poema simfònic (1933; J.M. de Sagarra); Marxa solemne (1946)
Cambra
Tres peces breus, qt. c. (1940); Tres bagatel·les, vlc., pno. (1941); Goya: Seis piezas desagradables (1944); Melodia, cb., pno. (1942); Miniatures, conjunt de vent (1943); Sarabanda-Gavota, qnt. vent (1944)
Veu i piano
Cinc cançons (1928; J.M. de Sagarra); Ai Serení (1932; J.M. de Sagarra); A l’amic (1933); Balada de la rosa de te (1933; A. Pons i Guitart); Tríptic (1934; R. Tagore); Tot l’enyor de demà (1939; J. Salvat-Papasseit); Cants homèrics (1961; J. Maragall); Vent del Montseny (1961; P. Ribot)
Cor
L’aire daurat, 5 poemes xinesos (?, adaptació M. Manent); La cançó dels digodins (1936, popular); Sant Lluc (1943; J. Verdaguer); L’oració d’anar-se’n al llit, 4 v. (1950, popular); No me mueve, ni Dios, 5 v. (1942); Paisatges llunyans (1955); Cançons de bon humor (1955, text propi)
Bandes sonores per pel·lícules
Parsifal (1951, Daniel Mangrané i Carlos Serrano de Osma); Concierto mágico (1952, Rafael J. Salvia); El duende de Jerez (1953, D. Mangrané); Los agentes del Quinto Grupo (1954, R. Gascon; en col·laboració amb A. Algueró Algueró); La pecadora (1954, Ignasi F. Iquino); Sin la sonrisa de Dios (1955, J. Salvador); Pasión bajo el sol (1956, A. Isasi-Isasmendi); Cuatro en la frontera (1956-57, A. Santillán); La muralla (1958, L. Lucia); Los cobardes (1958, Juan Carlos Thorry) i Llama un tal Esteban (1959, Pedro L. Ramírez).
Bibliografia
- Calmell i Piguillem, Cèsar: Centenari Ricard Lamote de Grignon (1899-1999), Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, Barcelona 1999
- Coll, Montserrat: Lamote de Grignon, Edicions de Nou Art Thor, Barcelona 1989
- Lamote de Grignon i Ribas, Ricard: Síntesis de técnica musical, Editorial Labor, Barcelona 1948