OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Karl Wilhelm Julius Hugo Riemann

Música

Sumari de l’article

música mús
Musicòleg alemany.
Grossmehlra, Turíngia, 1849 — Leipzig, Saxònia, 1919

Vida

Estudià dret, filologia i filosofia a les universitats de Berlín i Tübingen, i des del 1871 es dedicà de ple a l’estudi de la música. Assistí al Conservatori de Leipzig, on fou alumne de S. Jadassohn i C. Reinecke, i a la Universitat de Leipzig, on tingué com a mestre O. Paul. Després que la seva tesi fos rebutjada a Leipzig, es doctorà a la Universitat de Göttingen el 1873. Entre el 1876 i el 1895 exercí la docència a Bielefeld, Leipzig, Bromberg, Hamburg, Sondershausen i Wiesbaden i fou mestre d’alguns dels pianistes, compositors i musicòlegs més importants de la generació següent. Els seus llibres pedagògics -molt influents i convertits en obres de referència- tracten des de la pràctica musical fins a la teoria, la història i l’estètica. El 1895 tornà a la Universitat de Leipzig, on fou nomenat professor el 1901 i on fundà i dirigí l’Institut de Musicologia. Autor prolífic, els seus escrits representaren un canvi històric en el desenvolupament de la musicologia com a disciplina acadèmica moderna i permeteren delinear les àrees bàsiques i les subdivisions que es produïren posteriorment en aquest camp. Les obres per les quals és més conegut són el diccionari musical Musik-Lexikon, l’estudi Geschichte der Musiktherorie im IX-XIX Jahrhundert ('Història de la teoria musical dels segles IX al XIX') i Handbuch der Musikgeschichte ('Manual d’Història de la Música'), on estudià en detall la polifonia medieval i del Renaixement.

Estigué fortament influït per la teoria i la filosofia de M. Hauptmann i A.J. von Oettingen i per la perspectiva acústica de H. von Helmholtz. Creà un sistema remarcablement exhaustiu que explica la música des d’una gran varietat de perspectives, en el qual inclou nocions que foren particularment influents pel que fa a l’harmonia, la mètrica i les primeres recerques sobre la naturalesa de la percepció musical. Considerat el fundador de la teoria harmònica moderna, les seves idees en aquest camp derivaven sobretot de la música clàssica i es basaven en la concepció, molt qüestionada, que les tríades major i menor es donen en la ressonància acústica d’un so fonamental, amb la tríada menor a sota i la major a sobre. Defensava una presumpta sèrie d’harmònics inferiors, que seria el complement de la sèrie d’harmònics superiors de la física acústica, per tal de poder justificar l’acord menor. I creia en l’existència d’un component psicològic en l’audició musical i en una lògica musical innata que determinava el desenvolupament tant musical com històric del material sonor.

Partint de l’empirisme i el positivisme del seu temps, Riemann s’esforçà per descobrir en la història de la música un principi musical invariable que es pogués aplicar a totes les èpoques. En el seu treball sobre l’estètica, s’interessà principalment per la qüestió de com s’escolta la música, fet que estudià sota la perspectiva de les seves idees teòriques. Considerà els factors musicals des del punt de vista de la seva qualitat d’expressió i el seu resultat estètic. El seu gran mèrit fou portar a la conjunció camps pràctics i teòrics de la música i de la interpretació musical. Reconegut internacionalment, fou membre honorari de l’Acadèmia de Santa Cecília de Roma, de l’Acadèmia Reial de Florència i de la Musical Association de Londres. El 1889 fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat d’Edimburg.

Obra

Musikalische Logik: Ein Beitrag zur Theorie der Musik, "Neue Zeitschrift für Musik", núm. 68, Leipzig 1872, sota el pseudònim de Hugibert Ries; Über Tonalität, "Neue Zeitchrift für Musik", núm. 68, Leipzig 1872, sota el pseudònim de Hugibert Ries; Über das musikalische Hören, dissertació doctoral, Universitat de Göttingen (1873), publicat a Leipzig el 1874 com a Musicalische Logik ; Musik-Lexikon, Leipzig 1882, amb nombroses edicions i revisions posteriors; Die Natur der Harmonik, "Sammlung musikalischer Vorträge", núm. 4, Leipzig 1882; Der Ausdruck in der Musik, "Sammlung musikalischer Vorträge", núm. 5, Leipzig 1884; Musikalische Dynamik und Agogik: Lehrbuch der musikalischen Phrasierung, Hamburg 1884; Wie hören wir Musik? Drei Vorträge, Leipzig 1888; Vereinfachte Harmonielehre oder die Lehre von den tonalen Funktionen der Akkorde, Londres i Nova York 1893; Geschichte der Musiktherorie im IX.-XIX. Jahrhundert, Leipzig 1898; Die Elemente der musikalischen Ästhetik, Berlín i Stuttgart 1900; Handbuch der Musikgeschichte, Leipzig 1903-13; System der musikalischen Rhythmik und Metrik, Leipzig 1903; Riemann, H. i A. Schering: Musikgeschichte in Beispielen, Leipzig 1911-12; L. Van Beethovens sämtliche Klavier-Solosonaten: ästhetische und formal-technische Analyse mit historischen Notizen, 3 vols., Berlín 1917-19

Col·laboració: 
EMS

Llegir més...