OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Eduard Hanslick

Música

Sumari de l’article

música mús
Musicòleg, crític i acadèmic musical alemany.
Praga, 1825 — Baden,iena, 1904

Vida

Es formà amb W.J. Tomášek, reconegut professor de música a la Praga de mitjan segle XIX, i estudià dret a la universitat local. Escriví per a diversos diaris i revistes musicals ("Neue Zeitschrift für Musik", "Sonntagsblätter", "Wiener Zeitung") i treballà al ministeri de cultura fins que el reconeixement del seu llibre més important, Del bell musical (1854), li obrí les portes de l’ensenyament universitari. Fou també un dels promotors de l’estandardització de l’afinació musical.

Hanslick intentà redefinir allò estrictament musical en la música, l’assumpte musical pur i dur, tant davant les interpretacions historicistes, sociologistes, psicologistes o fisiologistes que començaven a envair la crítica i la teoria musical, com davant els intents de reduir la música als elements matemàtics o lògics que la componen, o a un llenguatge més enllà del llenguatge. És per aquest motiu que el seu llibre respira un aire de neteja, de tria, de desbrossament de les diferents teories de l’època. La qüestió, però, que concentrà els esforços de Hanslick fou l’intent de buidar la teoria de la música de les infiltracions que havia anat produint el principi de representació, enunciat per la teoria de les arts dramàtiques i plàstiques des de l’antiguitat, però sobretot vehiculat per l’estructura significativa del llenguatge. La més sòlida d’aquestes infiltracions, que no solament s’estenia al discurs sinó també a l’audició i a alguns aspectes de la composició, era encara la teoria sentimentalista, la idea que el sentit de la música és la representació dels sentiments. A tot això, Hanslick oposà la idea que la música és un joc de formes lliure que agrada en virtut de la presència d’una sèrie de caràcters (proporció, energia, moviment...) que no tenen res a veure amb la correcció en la representació d’un model extramusical. La música no reflecteix res, no és la transposició del món afectiu al món musical: hi ha una discontinuïtat pura entre allò musical i el que és representatiu. Tota relació entre un contingut literari, pictòric, representatiu en general, i una música té alguna cosa de supèrflua, d’arbitrària (per això és ridícul exagerar la relació dels títols amb les mateixes peces, de les obertures amb les obres de teatre que introdueixen, dels poemes simfònics amb els poemes en els quals s’inspiren, etc.). És en aquest context que Hanslick enuncià frases tan emblemàtiques com: "la música es compon de combinacions i formes sonores que no tenen altre assumpte que elles mateixes". La teoria sentimentalista, identificant el fenomen artístic amb un contingut emocional, reduïa la música a una mena de fàrmac sofisticat: narcòtic o euforitzant segons les necessitats del moment; i, fent-ho, convertia la música en un producte com qualsevol altre, dotat d’una utilitat determinada i considerat en funció d’aquesta; és a dir, expulsava la música de la dimensió estètica que Kant havia definit (i que Hanslick pressuposa) precisament com la del trencament de la lògica de la finalitat. En redefinir el contingut musical, Hanslick redefinia la tasca de la crítica i l’objecte de l’audició musical. L’experiència de la música com a art implicava un mode d’audició totalment deslligat de la passivitat amb què una llarga tradició, de Plató a Luter, per exemple, havia caracteritzat la recepció de la música. L’audició estètica és una pura activitat intel·lectual de seguiment precís i continu del desenvolupament de la composició musical, un exercici d’atenció que Hanslick anomenà "reflexió de la imaginació". Com a bon amant del pensament, insistí en el fet que el plaer, al qual l’experiència musical no pot renunciar, és donat precisament per aquesta reflexió: reflexió excitant o "plaer estètic". Tot això li permeté remarcar la raresa de l’experiència artística de la música davant l’eixordadora presència de l’experiència de la música com a fàrmac. Així doncs, el bell musical del que parlà Hanslick i que oposà com a contingut estètic a l’efecte emocional de la música, és l’objectivació de l’exigència d’art, i la seva insistència a preservar aquest objecte de la teoria de la representació, l’intent de salvar el caràcter artístic de la música.

Obra

De lo bello en música, Ricordi, Buenos Aires 1947; Vom Musikalisch-Schönen: ein Beitrag zur Revision der Ästhetik der Tonkunst, Breitkopf und Härtel, Wiesbaden 1980; Hanslick’s music criticism, Dover, Nova York 1988; Aus dem Tagebuch eines Rezensenten. Gesammelte Musikkritiken, Bärenreiter, Kassel 1989

Bibliografia

  1. Dahlhaus, C.: Estética de la música, Reichenberger, Berlín 1996
  2. Nattiez, J.J.: Introduction à l’esthétique de Hanslick, Du beau dans la musique, Christian Bourgois 1986
  3. Sponheuer, B.: Musik als Kunst und Nicht-Kunst: Untersuchungen zur Dichotomie von "höher" und "niederer" Musik im musik-ästhetischen Denken zwischen Kant und Hanslick, Bärenreiter, Basilea 1987
Col·laboració: 
FMJ

Llegir més...