OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

cantata

substantiu femeníf
Música

Sumari de l’article

J.S. Bach: Wachet auf, ruft uns die Stimme, BWV 140, VI Ària (duet) (fragment)
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
música mús
Obra vocal, en diferents parts -recitatius, àries, cors, etc.-, amb acompanyament instrumental -d’importància semblant, però més reduït que a l’òpera o a l’oratori- característica del Barroc.

Si a l’òpera predomina el caràcter dramàtic i a l’oratori l’èpic, a la cantata predomina el líric. Destinada sobretot a l’àmbit privat i, més tard, a la sala de concerts (cantata prophana), només els compositors luterans alemanys la introduïren sistemàticament a l’església (cantata sacra). La tècnica compositiva que caracteritzava la cantata era la de la monodia amb baix continu, que es desenvolupà a Itàlia a la primera meitat del segle XVII. Fou immediatament posterior als madrigals, motets i altres formes secundàries amb baix continu. Del madrigal amb baix continu sorgí la cantata profana italiana, que, a més d’utilitzar la nova tècnica monòdica, es basà en el recitatiu i diferents formes d’estrofa. Les primeres cantates es caracteritzaren per l’intercanvi del material musical entre el solista i el conjunt instrumental, la repetició encadenada desquema harmònic (ostinato) al llarg d’un moviment, la repetició de frases senceres i l’organització de l’obra alternant àries i recitatius. G. Carissimi, L. Rossi i A. Scarlatti foren els primers grans compositors de cantates. Contràriament a la tradició italiana, a Anglaterra (amb el nom d’anthem), França (amb l’equívoc terme de motet) i, especialment, a Alemanya, es conreà la cantata sacra. Els grans autors de l’època dedicaren part de la producció al gènere. Així ho feren H. Purcell o G.F. Händel, que també compongué cantates en italià, a l’àrea anglesa, o A. Campra i J.Ph. Rameau entre els compositors francesos.

La cantata sagrada alemanya tingué els seus orígens en el motet amb continu (text en prosa), la cançó d’església i el coral (text en vers). H. Schütz fou el primer que sintetitzà les dues tendències adequant el text en prosa a les necessitats mètriques i de textura de la nova forma mitjançant la repetició de paraules. Tingué una visió a gran escala, i a les seves Symphoniae Sacrae aconseguí una notable diferenciació entre els moviments. D. Buxtehude, amb més d’un centenar d’obres, fou el compositor de cantates més important amb anterioritat a J.S. Bach, però no afegí cap novetat a l’esquema de Schütz. E. Neumeister i C.F. Henrici fixaren definitivament la forma de cantata sacra des de la perspectiva funcional -quatre cicles anuals amb diferents protocols- i poètica. Ambdós foren autors del text de moltes de les cantates de Bach, juntament amb M. Franck. Les cantates de Bach començaven en molts casos amb un moviment en forma de fuga coral o moviment concertant coral, seguit de recitatius i àries, i finalitzaven amb un coral figurat. Sovint la melodia del coral era tractada com un cantus firmus, i d’ella es derivava el material motívic i temàtic de tots els moviments de la cantata. En aquest cas, rep el nom de cantata coral, i se’n troben magnífics exemples en l’obra del mateix Bach (Christ lag in Todesbanden, ’Crist jeia embolcallat en el sudari’, o Wachet auf, ruft uns die Stimme, ’Desvetlleu-vos, ens diu la veu’). Els recitatius s’enriquiren harmònicament i el ventall expressiu s’eixamplà moltíssim. Tot i utilitzar formes més senzilles, l’aria da capo (A-B-A) amb ritornello i instrument solista obligat fou el tipus més cultivat per Bach. El coral final combinava magistralment la seva funció -destacar la melodia i fer-la més comprensible- amb la sintetització de l’estil del compositor alemany. La cantata sacra alemanya desaparegué de manera simultània a la descomposició de la litúrgia protestant, tot i que el mateix Mozart compongué amb el seu Exultate Jubilate una mena de recuperació de l’antiga forma, però que no tingué continuïtat.

A la segona meitat del segle XVIII sorgí una generació de compositors interessats a desenvolupar la cantata profana. Les cantates maçones de Mozart són un bon exemple d’aquest moviment, en el qual participaren també C.Ph.E. Bach i J.A. Benda. Durant el Romanticisme, als anys trenta del segle XIX, F. Mendelssohn aportà a la tradició de la cantata el llegat de la música instrumental i de l’òpera romàntica. La Primera nit de Walpurgis és un puntal dins la tradició alemanya, com també ho foren les obres d’H. Berlioz (La mort d’Orphée) i C. Debussy (El fill pròdig) per a la francesa. El Rèquiem alemany de J. Brahms pot considerar-se una cantata d’inspiració religiosa tot i no tenir relació directa amb cap litúrgia concreta (el seus models foren les obres de Händel). A la segona meitat del segle XIX hi hagué una autèntica allau d’obres menors i "de circumstància" amb motiu de diferents celebracions socials, religioses o polítiques (entre les quals figuraren, ja al segle XX, les nascudes a l’empara del realisme socialista soviètic) i fins i tot s’establí un premi de composició -Premi de Roma, a París-, un dels més prestigiosos, que demanava una cantata com a obra obligatòria. A la primera dècada del segle XX, G. Mahler integrà a la seva vuitena simfonia el fragment final de Faust, fonent els dos gèneres a la manera d’un Beethoven (Novena simfonia) o un Liszt (Simfonia Faust). Els Gurrelieder d’A. Schönberg nasqueren emmirallats en l’obra mahleriana, tant en l’esperit com en la forma; pel que fa a les tècniques compositives, Schönberg acollí el leitmotiv, mentre es decantava per una textura polifònica. De dimensions més convencionals i plantilles més reduïdes són les seves Sàtires i Un supervivent de Varsòvia. A. Webern anomenà explícitament cantata dues de les seves últimes obres de gran contingut religiós. S. Prokof’ev escriví diverses obres que es podrien considerar cantates, el text de la majoria de les quals sintonitzava amb les directrius del poder polític soviètic de l’època. Per damunt d’aquestes, però, cal situar la Cantata d’Aleksandr Nevskij, que nasqué com a música incidental de la película homònima de S.M. Eisenstein (1938) i que el compositor rus reelaborà per a fer-ne una versió de concert. B. Bartók s’interessà pel gènere a la seva Cantata profana, en la qual introduí elements arcaïtzants, com ara una caccia, que feren de l’obra un gran exercici d’estil.

Entre els compositors espanyols cal citar M. de Falla, autor de la cantata escènica L’Atlàntida -per a alguns, més oratori que cantata-, amb text de J. Verdaguer, obra en què el mestre andalús treballà, paral·lelament amb altres composicions, durant els darrers trenta anys de la seva vida.

Bibliografia

  1. Jacobs, A. (ed.): La música coral, ed. Taurus, Madrid 1986
  2. Palisca, C.: La música del barroco, Víctor Lerú, Buenos Aires 1968


Complement bibliogràfic

  1. Ripollès i Pérez, Vicent: El villancico y la cantata del segle XVIII a València, Institut d’Estudis Catalans, Biblioteca de Catalunya, Barcelona 1935

Col·laboració: 
JPP

Llegir més...