La seva vigorosa personalitat i l’amplitud dels seus interessos influïren gairebé en tots els camps de la cultura italiana del seu temps, i la música no en fou una excepció. Melòman amb una profunda comprensió de l’art musical, fou dels primers que acceptaren sense reserves l’obra de Claudio Monteverdi i Richard Wagner, i dedicà dos dels seus Laudi a V. Bellini i G. Verdi. Escriví els llibrets de nombroses òperes, sovint adaptacions de drames seus (La figlia di Iorio, d’Alberto Franchetti, 1906; Fedra, d’Ildebrando Pizzeti, 1909; Le martyre de Saint Sébastien, de Claude Debussy, 1911; Parisina, de Pietro Mascagni, 1913, etc.). Els poemes de D’Annunzio han estat musicats per nombrosos compositors italians, com són ara Alfredo Casella, Luigi Dallapiccola, Ottorino Respighi o Riccardo Malipiero. Destacà també com a promotor musical: dirigí "I Classici della Musica", publicació dedicada a l’edició de l’obra de compositors italians antics, i fou cofundador de la Corporazione delle Nuove Musiche (1923).