i clavicèmbal | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

clavicèmbal

substantiu masculím
Música

Sumari de l’article

Clavicèmbal alemany del 1737
© Fototeca.cat/ Idear
música mús
Instrument de corda pinçada amb teclat.

En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon tipus cítara de taula. En ser pulsades, les tecles actuen sobre un mecanisme (saltador) que pinça les cordes (no les percut, com en el cas del piano o del clavicordi). L’espineta poligonal, l’espineta travessera i el virginal pertanyen a la mateixa família. La referència més antiga, del 1397, és la d’un jurista de Pàdua, que parla d’un instrument anomenat clavicembalum ideat per Hermann Poll. La representació més antiga d’un clavicèmbal correspon a una escultura que forma part d’un altar a Minden (Rin del Nord-Westfàlia). L’instrument es mantingué actiu, com a solista o formant part d’un grup instrumental, fins a la darreria del segle XVIII. Al final del segle XIX, paral·lelament al ressorgiment de la música antiga, el clavicèmbal tornà a utilitzar-se.

Morfologia i tècnica

Secció longitudinal del mecanisme del clavicèmbal
© Fototeca.cat/ Studi Ferrer
El cos de l’instrument, de forma semblant a la d’un piano de cua, conté la caixa de ressonància, closa a la part superior per la taula de ressonància o taula harmònica, construïda generalment de fusta de pi o avet. Els riscles estan formats per quatre elements: l’espina -costat lateral esquerre-, la galta -costat dret, més proper al teclat-, la corba -costat dret, a prop de la cua- i la punta o escapçat final -part extrema de l’instrument oposada al teclat-. El cordam -una o diverses fileres de cordes, segons la quantitat de registres de l’instrument- és disposat paral·lelament, a sobre de la taula harmònica. Les cordes, fixades pels clauets a l’extrem oposat al teclat, es tensen gràcies a les clavilles, encastades en un suport de fusta anomenat, precisament, claviller o somier, situat molt a prop del teclat. Els ponts, un a cada extrem de la corda, fixen l’alçada correcta (respecte a la taula harmònica) i la longitud de vibració exacta de cada corda. Els elements estructurals del barratge intern, dissenyats per a suportar l’esforç de la tensió de les cordes, varien segons les escoles de construcció. Així, el barratge dels models italians és més lleuger, perquè la caixa és molt més prima, i el dels flamencs és reforçat amb una caixa més gruixuda.

Esquema de l’estructura del clavicèmbal
© Fototeca.cat/ Studi Ferrer
El mecanisme que permet fer sonar les cordes és força senzill. L’acció s’activa en prémer la tecla que impulsa cap amunt el saltador (de fusta, o, modernament, de plàstic) mentre el plectre que porta incorporat pinça la corda, deixant-la en vibració. En deixar anar la tecla, el saltador -un dels elements mecànics més importants de l’instrument- retorna a la posició inicial i la vibració és ràpidament esmorteïda per l’apagador, usualment de feltre o d’un material similar. Antigament el plectre era de ploma de corb, però avui dia s’alterna la ploma amb el plàstic delrin, material elàstic i resistent. També s’han utilitzat plectres de cuir i altres pells mòrbides. Tot i que el sistema de pinçament de les cordes -contràriament al sistema de percussió emprat en el piano i el clavicordi- no permet jugar amb la dinàmica dels sons, la conjugació de la rapidesa de l’atac i l’articulació (el joc entre legato, staccato, etc.) permet, en canvi, aconseguir tota mena de sonoritats.

Els registres modifiquen la intensitat i el color del so. Disposats horitzontalment en diversos nivells, guien i regulen el moviment del plectre del saltador envers la corda. Poden sonar d’un en un o, acoblats, dos o tres a la vegada. Semblantment a l’orgue, el registre normal és el de 8’. El de 4’ sona una octava més agut, el de 16’, una octava més greu, i el de 2’, dues octaves més agut. La disposició dels registres més corrent és la de 8’ x 8’ o 8’ x 8’ x 4’. Segons la grandària o el model, l’instrument pot tenir un o dos teclats i dos o més registres. En el cas dels instruments de dos teclats es pot aconseguir que s’activin tots els saltadors, o una part, mitjançant l’acoblament dels teclats o un mecanisme manual. Els tiradors dels registres poden estar situats a prop dels laterals (espina o galta) o sobresortir per fora de l’instrument al mateix nivell.

Escoles de construcció

El problema fonamental en la construcció d’un instrument de teclat com el clavicèmbal és el d’aconseguir una estructura que vibri, però que no resulti excessivament massiva i que pugui aguantar la tensió de les cordes. Els detalls que asseguren aquest objectiu depenen molt de les diverses escoles de construcció. En el cas del clavicèmbal, no es pot parlar pròpiament d’escoles nacionals -tot i que normalment s’empren els noms dels països-, sinó que, més aviat, cal citar agrupades les diverses escoles regionals.

Itàlia

A Itàlia, la construcció del clavicèmbal no varià des de la meitat del 1300 fins a la fi del 1600. Les característiques principals del clavicèmbal italià són: la proporció justa, la precisió de l’atac i el canvi de material en les cordes més greus. Construït molt sovint de xiprer i, en part, de pi, és un instrument idoni per als moviments lleugers i per al manteniment rítmic i harmònic d’un conjunt instrumental. Un element típic del clavicèmbal italià és la doble caixa o caixa falsa (false inner outer), que el protegeix i que sovint era decorada amb pintures, folrada de roba, pell o incrustacions de vori. Pràcticament tots els instruments de teclat construïts entre el 1500 i el 1600, l’orgue inclòs, tenen l’ottava bassa corta al teclat. Aquesta pràctica nasqué per evitar, segons el temprament que s’utilitzava a l’època, la tonalitat que l’oïda rebutjava. La forma més comuna era la d’ottava corta de do. Hi havia, però, altres variants, una de les quals era força particular, l’ottava spezzatta. Les innombrables discussions dels teòrics musicals del Renaixement italià sobre la divisió de l’octava aconseguiren dues fites: d’una banda, la construcció de diversos instruments complexos on l’interval d’octava era diversament subdividit i, de l’altra, la difusió de l’ottava spezzatta, una de les característiques del clavicèmbal italià que el distingeix dels seus coetanis del nord. D’abans del 1600 han pervingut uns 40 instruments, caracteritzats pel fet d’estar construïts amb una fusta molt prima, d’uns 2 o 3 mm. Alguns d’aquests instruments són ornamentats amb motllures que contribueixen a accentuar-ne l’elegància. Els instruments, però, rarament eren pintats. La caixa falsa, en canvi, podia estar molt decorada. Les tecles naturals eren recobertes de boix o també d’ivori, mentre que les tecles alterades podien ser recobertes de banús o d’altres fustes acolorides. Bona part dels instruments italians del segle XVI que han sobreviscut tenen un sol registre de 8’. Al segle XVII, en canvi, la disposició usual era de 2 x 8’. Sovint, al fons de l’instrument, consta el nom o la signatura del constructor. També cal destacar, quan hi és, la roseta, obertura acústica treballada amb figures o amb un disseny geomètric.

Flandes

L’instrument flamenc, amb Anvers com a centre constructor, presenta tres innovacions: la impostació acústica de l’instrument, l’ús comú de dos teclats (emprats per a la transposició i com a mitjà expressiu) i la introducció sistemàtica del registre de 4’. L’instrument més antic que ha perviscut és de mitjan segle XVI, però bona part dels instruments que s’han conservat són del darrer quart d’aquest mateix segle i de la primera meitat del XVII. La impostació acústica és diferent a la del clavicèmbal italià: el timbre és més fosc, el so és més ple i, principalment, a la part aguda no és tan metàl·lic. Pel que fa al volum, és considerablement més gran que el del clavicèmbal italià. Entre els constructors flamencs sobresurt la dinastia dels Ruckers, constructors de clavicèmbals i virginals a Anvers, que dominaren durant una centúria el desenvolupament dels instruments flamencs. A la meitat del segle XVII Hans Ruckers i Jan Couchet construïren instruments amb un teclat que s’estén cromàticament cap al baix i, a vegades, amb la disposició de 2 x 8’ i 1 x 4’. Amb el temps, els virginals i els clavicèmbals fets per Ruckers s’estandarditzaren. La decoració dels clavicèmbals se sistematitzà, l’exterior era pintat amb vetes que imitaven el marbre i l’interior era recobert de paper imprès amb cites llatines a la tapa. L’interior de l’instrument era decorat amb motius florals, arabescs i les inicials del constructor a la roseta. Les tecles naturals eren d’os, i les alterades, de fusta de roure.

La Península Ibèrica

A la Península Ibèrica els noms clavicordio i clavicímbalo (també monacordio, manicordio o manucordio) són citats de manera indistinta pels teòrics, entre els quals excel·lí Tomás de Santa María amb el seu tractat Arte de tañer fantasía (Valladolid, 1565), per a referir-se al mateix tipus d’instrument. Molts documents donen a conèixer l’ús del clavicèmbal a la cort o a l’església, a fi i efecte de substituir l’orgue. Un document del capítol de la seu de Barcelona, datat el 1648, descriu la utilització del clavicèmbal a l’església. En parlar del clavicèmbal espanyol, cal fer una referència expressa als vint-i-nou anys durant els quals la reina Bàrbara de Bragança, filla del rei de Portugal i esposa de Ferran VI, visqué a Espanya. Persona il·lustrada, es posà sota el mestratge de Domenico Scarlatti (1685-1757) i és ben sabut que posseïa diversos clavicèmbals i fortepiani. A partit de la publicació de l’inventari dels instruments de teclat de la reina Bàrbara, feta per Ralph Kirkpatrick el 1953, es té públic coneixement de la faiçó d’aquests instruments. Amb el nom genèric de clavicordios de pluma, descriu els dotze clavicèmbals repartits entre els palaus del Buen Retiro, Aranjuez i El Escorial. Les investigacions de Beryl Kenyon aporten documentació sobre el constructor Diego Fernández (1722-1755), al servei de la casa reial en qualitat de restaurador i afinador d’instruments, labor que fou continuada pel seu nebot, Julián Fernández. Els clavicèmbals construïts per Diego Fernández tenien la caixa de noguera i les tecles naturals de banús, i les alterades, d’os. També construí dos instruments amb caixa de noguera i recoberts de cedre i xiprer a l’interior, destinats a l’infant Gabriel. Un dels trets característics dels instruments reials són les tecles de banús i nacre. S’ha de consignar l’existència d’un clavicèmbal, possiblement de factura italiana amb trets ibèrics, d’acord amb el disseny de les motllures a ambdós extrems del teclat, que porta gravada al claviller la inscripció: SALVATOR BOFILL FECIT BARCINONE ANNO A NAVITATE DOMINI 1743. Es poden citar altres noms de constructors dels quals es té notícia pels anuncis fets durant el segle XVIII en els diaris de l’època: un constructor de Sevilla anomenat Manuel; a Madrid, Juan de Mármol; a Barcelona, Juan de Alsinas. Cal afegir que en el catàleg del Museu de la Música de Barcelona s’esmenten dos clavicèmbals del segle XVIII, classificats com a espanyols, sense data ni nom del constructor. En general, les fustes més utilitzades per a la construcció de clavicèmbals espanyols eren les de noguera, faig, pollancre, cedre, xiprer i pi, i de vegades s’utilitzaven fustes foranes. El material emprat per a les tecles era usualment el banús, el roure i el vori. Les tecles alterades eren aplacades de palissandre o carei, o recobertes de nacre. Per a un major aclariment, es pot catalogar el suposat clavicèmbal ibèric en una mixtura de diverses escoles: una escola seguiria la línia de Diego i Julián Fernández; una altra, la dels constructors ibèrics Pérez Mirabal o la de Juan de Mármol, i una tercera es basaria en els trets dels instruments portuguesos, dels quals es conserven diversos models.

França

Dels instruments francesos, no n’ha perviscut cap del segle XVI. Se’n troben una dotzena del XVII, però la majoria són del XVIII. El clavicèmbal del segle XVII tenia dos teclats i el nombre de registres era de 2 x 8’ o 1 x 4’, amb una extensió de quatre octaves i mitja. Al segle XVIII s’estengué la pràctica del ravalement (ampliació del teclat), que serví per a reconstruir el teclat dels antics instruments francesos, i sobretot dels flamencs. Els instruments podien tenir dos teclats, amb l’acoblament al teclat superior. El registre de peau de buffle, on una filera de saltadors eren recoberts de pell mòrbida, fou una innovació posterior. Les tecles, en general, eren molt elegants: les naturals, recobertes de banús, i les alterades, d’ivori. La creació de l’acoblament amb l’addició dels tres registres, 2 x 8’, 1 x 4’, afavorí l’execució del gran repertori, gràcies a compositors tan importants com J.G. Chambonnières, J.H. d’Anglebert, J.Ph. Rameau, els Couperin, etc.

Cal remarcar l’existència de tres constructors en un primer període: Nicolas Dumont, Nicolas Blanchet i Pierre Donzelague, dels quals han sobreviscut valuosos instruments. El 1675 Dumont fou admès al gremi de constructors d’instruments de París, i Blanchet ho fou el 1689. Nicolas Blanchet, conjuntament amb el seu fill François Étienne i Pascal Taskin, representà l’inici de la gran dinastia de constructors parisencs. La fabricació refinada del clavicèmbal francès al començament del segle XVIII és similar a la dels instruments fets per Ruckers. Més tard, el 1766, quan Pascal Taskin, continuant la tradició, heretà el taller de Blanchet, passà a dominar el món parisenc de la construcció de clavicèmbals, si bé n’han restat pocs instruments. L’estil declamatori de la música de teclat francesa del segle XVII i del període Rococó posa de manifest la sensibilitat articulatòria del clavicèmbal francès, que, nou o refet, esdevingué una peça única per la seva decoració magnificent.

Anglaterra

Només han perviscut cinc clavicèmbals anglesos del segle XVI davant del centenar d’instruments italians de la mateixa època que es conserven actualment. Al segle XVII, en canvi, es desenvolupà un nou tipus d’instrument, del qual resten uns 250 exemplars. Són uns instruments magnífics, molt sòlids, i de factura molt acurada. La caixa és de caoba i la decoració senzilla, de vegades filetejada amb acer o banús, amb la taula de ressonància sense pintar i amb una extensió de cinc octaves cromàtiques. Més de la meitat d’aquests instruments tenen un sol teclat i la disposició 2 x 8’, 1 x 4’; la resta, amb la mateixa disposició, són de dos teclats. També s’hi pot trobar el registre de llaüt.

El clavicèmbal anglès del segle XVIII es concreta en l’obra de Herman Tabel, establert a Londres el 1700. Al seu taller treballaren Burkat Shudi (1702-1773) i Jacob Kirckman (1710-1792), que passaren a dominar el mercat anglès. El clavicèmbal característic d’ambdós constructors és de dos teclats amb la caixa de roure i marqueteria de noguera i sicòmor, o de caoba en els instruments més antics. En l’evolució del clavicèmbal anglès, tingué una importància rellevant la creació d’un mecanisme activat pels peus. Segons la notícia que dona Thomas Mace a Musick’s Monument (1676), el pedal fou una creació de John Harward, de Londres, aplicada en un instrument amb la disposició dels registres 2 x 8, el registre de llaüt i el de 4’. A l’entorn del 1760, s’intentà aconseguir el crescendo (augment gradual de la sonoritat) amb la machine, un sistema, activat per un pedal, emprat per a acoblar, a la vegada, diversos registres. La finestra veneziana, un altre procediment per a aconseguir l’expressivitat del clavicèmbal, activat també des d’un pedal, s’imposà progressivament en aquesta mateixa època.

Alemanya

Solament han sobreviscut dos instruments del període comprès entre el 1500 i el 1600. Al segle XVII sorgeixen dues tradicions constructives. L’una, es troba diversificada per tot Alemanya; l’altra, es concentra a Hamburg. L’escola d’Hamburg generà, al seu torn, un notable nombre de famílies de constructors. L’instrument més antic que ha sobreviscut, del 1710, fou construït per J.C. Fleischer. Té la cua de doble corba, una característica d’aquesta escola en la qual és evident la influència flamenca. Al Museu de la Música de Barcelona es pot veure un instrument fet pel seu germà, C.C. Fleischer (1720). Una altra família important fou la dels Hass. S’han conservat tres instruments de Hieronymus Albrecht Hass, dos dels quals amb els registres de 2’, 16’, 4’, i 2 x 8’. En general, els instruments de la ciutat hanseàtica són de dimensions molt rellevants i el so és molt penetrant. Cal esmentar dos intruments atribuïts a Michael Mietke, conservats actualment al castell de Charlottenburg (Berlín), la decoració dels quals va ser feta entorn del 1713. Resta un dubtós instrument atribuït a Gottfried Silbermann, però, en canvi, han sobreviscut un bon nombre d’espinetes construïdes per Johann Heinrich Silbermann. També cal citar els instruments que han restat de la família de constructors Gräbner i dos inusuals clavicèmbals, combinats amb piano, fets per J.A. Stein. Una altra distingida família de constructors, originaris d’Alemanya, és la dels Dulcken, instal·lats a Brussel·les i dels quals resten nou instruments. També cal esmentar l’instrument amb doble teclat, construït el 1789 per l’alemany Johann Peter Bull, aprenent de Dulcken establert a Anvers.

Segle XX

Després que el clavicèmbal hagués emmudit pràcticament al final del segle XVIII, al cap de cent anys -a la darreria del segle XIX- se’n produí un ressorgiment. La firma Erard (constructora d’arpes i pianos) durant un període fabricà també diversos clavicèmbals, mentre que Pleyel continuava la seva producció fent un instrument d’un tacte similar al del piano, amb dos teclats, els registres activats per pedals, 16’ 8’ 4’ al primer teclat, 8’ i llaüt al segon. La internacionalment coneguda clavicembal·lista Wanda Landowska, pionera en la recuperació d’aquest instrument, introduí el clavicèmbal al Festival Bach de Breslau (Polònia). A Barcelona, Wanda Landowska actuà per primera vegada l’any 1909. En aquesta època, diverses firmes alemanyes, com MaendlerSchramm a Munic i Neupert a Bamberg, començaren a construir clavicèmbals. A partir del 1949, Hubbard i Dowd s’establiren a Massachusetts (EUA) i hi començaren la construcció d’instruments d’acord amb principis històrics. A la llista de constructors del segle XX cal afegir el nom de Martin Skowroneck, de Bremen, un dels més preuats d’aquesta centúria.

Bibliografia

  1. Adlung, J.: Musica mechanica organoedi, Berlín 1768
  2. Banchieri, A.: L’organo suonarino, Basilea 1511
  3. Bettenhaussen, F. i Van Krevelen, F. & H.: Clavecimbel, Clavichorden, Pianoforte, De Toorts, Harlem 1984
  4. Boalch, D.H.: Makers of Harpsichord and Clavicord 1440-1840, Clarendon Press, Oxford 1974
  5. Hubbard, F.: Three Centuries of Harpsichord making, Harvard University Press, Cambridge 1974
  6. Meer, J.H. van der: Kielklaviere, Staatliches Institut für Musikforschung Preussischer Kulturbesitz, Berlín 1991
  7. Mersenne, M.: Harmonie universelle, París 1636-37
  8. Praetorius, M.: Syntagma musicum, Wolfenbüttel 1618-19
  9. Restle, K.: Bartolomeo Cristofori und die anfänge des hammerklaviers, Maris, Munic 1991
  10. Ripin, E.: Early Keyboard Instruments, Macmillan, Londres 1989
  11. Russell, R.: The Harpsichord and the Clavicord, Faber & Faber, Londres 1973
  12. Schott, H.: The Historical Harpsichord: Essays in Honor of Franck Hubbard, 1984
  13. Virdung, S.: Musica getusch, Basilea 1511
  14. Zuckermann, W.J.: The modern harpsichord, October House, Nova York 1969


Complement bibliogràfic

  1. Baïls, Benet: Lecciones de clave y principios de harmonia, Joachin Ibarra, Madrid 1775
  2. Baïls, Pere: Lecciones de clave y principios de armonia, s. XVIII?
  3. Soler i Ramos, Antoni: Theorica y practica del temple para los órganos y claves, Monasterio San Lorenzo el Real 176-?-177-?

Col·laboració: 
LlCN

Llegir més...