Estudià a Barcelona i a l’escola d’arquitectura de Madrid, on es titulà el 1873. El 1875 fou nomenat catedràtic de composició i de projectes de l’escola d’arquitectura de Barcelona, de la qual fou director des del 1901 i en la qual exercí una fecunda tasca docent. Professionalment, l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 li donà ocasió de construir les primeres obres que el feren popular: l’Hotel Internacional (enllestit en 8 setmanes) i el restaurant del parc de la Ciutadella (que fou designat amb el nom popular del Castell dels Tres Dragons), neogoticitzant, fet amb maó vist i tirants de ferro, amb el qual s’anticipà als corrents arquitectònics del seu temps. Amb el seu company Antoni Maria Gallissà hi instal·là després un taller de perfeccionament de les arts decoratives aplicades a l’arquitectura. Construí d’altres edificis monumentals, en un estil molt personal, fets de maó, ferro forjat i decorats amb ceràmica envernissada policroma, amb abundor de temes florals: la casa Thomas (1899), el Palau de la Música Catalana (1905-08), la casa Albert Lleó i Morera (1905) i la casa Fuster (1908), al passeig de Gràcia, i del 1902 al 1912, el gran conjunt monumental del nou Hospital de Sant Pau, tots a Barcelona. Obtingué tres vegades (1903, 1905 i 1912) el premi que l’ajuntament barceloní concedia al millor edifici de l’any.
Interior del Palau de la Música Catalana
© Arxiu Fototeca.cat
Domènech ideà pel Palau de la Música Catalana, una de les joies del Modernisme a Catalunya, un programa iconogràfic centrat en l’al·legoria, seguint els corrents de l’època. Així, el grup escultòric de l’al·legoria de la música popular catalana dirigint el poble presideix l’edifici; també l’escenari és ple de referències iconogràfiques, tant a la música coral i el seu màxim representant a Catalunya, Josep Anselm Clavé, com a L. van Beethoven i R. Wagner, considerats en aquell moment els mestres més grans de la música clàssica.
A Canet de Mar construí el Casino (1887) i dirigí la reconstrucció del castell de Santa Florentina (1909). A Reus, bastí l’Institut Pere Mata (1897) i la casa Navàs (1901), i a Palma, el Gran Hotel (1902-12). Els seus estudis es dirigiren a determinar les característiques d’un art nacional català. La seva personalitat innovadora i el conjunt de la seva obra arquitectònica fa que hom el consideri una de les màximes figures del Modernisme mundial.
Vista aèria de l’Hospital de Sant Pau
© Fototeca.cat
La seva actuació política i la tasca d’investigador el portaren tres vegades a la presidència de l’Ateneu Barcelonès (1898, 1911 i 1913). Fou mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona el 1881, i en fou president el 1895. Ingressà a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1901) i a l’Acadèmia de Bones Lletres (1921). Com a periodista, col·laborà a La Renaixença, Lo Catalanista, Revista de Catalunya i La Veu de Catalunya de la qual se separà el 1904, i fundà el setmanari El Poble Català, a l’entorn del qual s’organitzà l’Esquerra Catalana. Inicià de molt jove la seva actuació política, catalanista. Fou membre de La Jove Catalunya i del Centre Català, del qual se separà l’any 1887 per ingressar a la Lliga de Catalunya (de la qual fou president el 1888) i a la Unió Catalanista (que presidí el 1892).
Fou un dels organitzadors de l’assemblea que aprovà les Bases de Manresa, i en presidí la sessió inaugural. Inclinat a la política de col·laboració amb el general Camilo Polavieja, favorable a les reivindicacions regionalistes, fou un dels signants del Manifest a la reina regent (1898). Ingressà al Centre Nacional Català (1899), i més tard, a la Lliga Regionalista (1901). Fou un dels diputats triomfadors de la candidatura dita dels quatre presidents, elegida a Barcelona el 1901, i resultà reelegit el 1903. Disconforme amb l’actuació de Cambó durant la visita del rei Alfons XIII a Barcelona (1904), fou ell possiblement qui publicà un famós article anònim titulat Fivellers de guardarropia a la revista Joventut, i se separà de la Lliga Regionalista.
Socialment conservador, però, se n’anà distanciant i acabà dedicant-se a la investigació arqueològica i a la història, fruit de la qual foren les obres Centcelles, Baptisteri i cella-memoriae de la primitiva església metropolitana de Tarragona (1921), Història i arquitectura del monestir de Poblet (1925), La iniquitat de Casp i la fi del Comtat d’Urgell (1930) i Ensenyaments nacionals de Catalunya (1936), les tres darreres publicades pòstumament, amb la col·laboració del seu fill Fèlix Domènech i Roura. En La iniquitat de Casp i la fi del Comtat d’Urgell, la seva exposició del Compromís de Casp fou interpretada com el clímax del nacionalisme català en historiografia. L’obra critica els resultats del compromís i incideix en la manca de transparència del procés. La monografia empra unes fonts, la crònica de Bernat Boades i L’Escriptura privada sobre la destrucció del Comte d’Urgell, que el corrent positivista considerava falses. Ferran Soldevila, en la primera edició de la seva Història de Catalunya (1934-35), recollí les tesis d’aquesta obra.
Altres obres històriques foren Fets de la marina de guerra estrets de les cròniques de Catalunya per en Francesc Rodón i Oller, ab un estudi preliminar d’en Domènech i Montaner (1898). Publicà també llibres tècnics (Historia general del arte: arquitectura, 1886; Iluminación solar de los edificios, 1877) i assaigs (La política tradicional d’Espanya, 1898; Estudis polítics, 1905; Conservació de la personalitat de Catalunya, 1912).
A Canet de Mar (Maresme), durant la dècada del 1990 obrí les seves portes la Casa Museu Lluís Domènech i Montaner, en la masia que fou habitatge, taller i estudi habitual de l’arquitecte; s’hi conserven objectes i mobiliari de l’època. El 2011 es presentà el nou muntatge museogràfic i audiovisual. És fill de Pere Domènech i Saló i germà d’Eduard Domènech i Montaner, i pare també de Pere Domènech i Roura.
Bibliografia
- Bassegoda i Nonell, J. (ed.): El dietari de Lluís Domènech i Montaner: febrer-novembre de 1893, RABASJ, Barcelona 1994.
- Borràs, M.L. (ed.): Escrits polítics i culturals, 1875-1922, La Magrana, Barcelona 1991.
- Carulla, L.: Lluís Domènech i Montaner, en el 50è aniversari de la seva mort, 1850-1923, Barcelona 1973.
- Cuadernos de Arquitectura, 52-53, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 1963.
- Domènech i Montaner, any 2000. Fons de l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Barcelona 2000.
- Domènech i Girbau, Lluís; Llimargas i Casas, Marc: El Palau de la Música Catalana de Lluís Domènech i Montaner, Lunwerg; Fundació Orfeó Català Palau de la Música Catalana; Universitat Politècnica de Catalunya, Barcelona 2000