Conserva la forma grega, bé que actualment pot traduir-se a les diverses llengües. Primitiva salutació pagana a l’emperador, fou aviat adreçada a Crist i introduïda com a resposta a les lletanies diaconals, tal com apareix ja en les Constitucions Apostòliques (segle IV). Sembla que el papa sant Gregori (595-604) en suprimí les peticions i només deixà les invocacions, que eren molt populars. A l’època carolíngia esdevingué un cant més complex i molt melismàtic, reservat a la schola; aquesta és bàsicament la forma que ha perviscut fins als nostres dies. Al segle XI foren farcits amb trops, l’íncipit dels quals encara actualment dona nom als diversos kíries (Lux et origo, Fons bonitatis, Cum jubilo, etc.); d’altra banda, sota aquestes designacions s’apleguen els divuit reculls de cants de l’ordinari de la missa, anomenat també per aquest motiu Kyriale. Val a dir que aquesta selecció i ordenació és artificiosa i aplega peces de procedència i data molt diverses. La forma musical del kírie, molt variada, és en general la més tardana del repertori gregorià, talment que marca la transició de la música modal a la tonal moderna: la majoria de melodies, del segle X, són modals, però les més tardanes (kíries V i VIII, aquest darrer anomenat De Angelis), dels segles XIII i XV-XVI, són ja completament tonals. Tant si es canten sis invocacions com si se’n canten nou, els kíries solen alternar-se entre schola i cor. A partir del segle XI el kírie començà a ser tractat polifònicament: al principi només eren polifòniques les invocacions senars, que s’alternaven amb el cant pla. Aquesta alternança, bé que en ordre invers, també es mantingué en les misses amb versicles d’orgue. Després del Renaixement s’abandonà l’alternança, i el cant del kírie, tant polifònic com orquestral, reagrupà les invocacions de tres en tres, en tres parts ben definides: el Kyrie, el Christe i el Kyrie. Amb això es perdé l’aspecte d’invocació i esdevingué la peça inaugural i més solemne de la missa polifònica. Sovint el tema del kírie es repeteix a l’agnusdei, la qual cosa fa ressaltar la unitat de la missa com a obra musical unitària.
Música