Les seves melodies, exclusivament vocals, són escrites a una sola veu sobre textos llatins. Pren el seu nom de Gregori I, papa entre els anys 590 i 604, a qui la tradició iniciada per Joan el Diaca (segle IX) n’atribuí la composició. Tot i que aquesta atribució és poc fiable, la iconografia cristiana acostuma a representar Gregori I recollint les melodies directament de l’Esperit Sant, que, en forma de colom, les hi dicta a l’orella. Aquesta llegenda gaudí d’un gran predicament durant l’època medieval. Si bé el paper de Gregori en la composició del repertori musical és dubtós, sí que és cert que durant el seu papat impulsà algunes importants reformes litúrgiques. El cant gregorià és un dels grans dialectes del cant pla llatí, juntament amb el cant gal·licà, el cant vell romà, el cant beneventà, el cant ambrosià i el cant visigòtic o mossàrab. Amb aquestes poques excepcions, que durant algun temps es mantingueren com a tradicions locals, l’ús del cant gregorià fou general a tot Europa durant l’Edat Mitjana.
El cant gregorià, tal com avui es coneix, és el resultat de la unificació litúrgica impulsada sota el domini carolingi cap al final del segle VIII i principi del IX. S’originà en el context físic dels territoris francs, on convergiren les formes de la litúrgia gal·licana i les de la romana. Així, en certa manera, el cant gregorià podria ser el resultat de la combinació d’elements del cant gal·licà i d’altres del cant vell romà. Amb tota seguretat, els cantors francs introduïren modificacions i adaptacions en el repertori dels llibres importats de Roma. La refosa de les seves melodies amb les noves donà com a resultat un producte híbrid que es coneix com a cant gregorià. El procés de romanització, expressament impulsat per Carlemany, tingué, a més, unes importants implicacions de caràcter polític que afavoriren l’expansió del repertori gregorià. La uniformitat en el culte i en el cant era la millor garantia de la unitat política i social dels territoris de l’Imperi, i alhora feia possible la confluència dels interessos de la monarquia i del papat. Al cap d’un cert temps el repertori gregorià substituí de forma irrevocable i definitiva els anteriors cants gal·licans.
Ben aviat, ja des del segle IX, el seu llenguatge començà a ser teoritzat i es beneficià dels progressos d’un sistema de notació musical que permeté que les seves melodies superessin el pas del temps. Per contra, la major part dels altres dialectes musicals del cant litúrgic llatí, a excepció del cant ambrosià, sucumbiren davant la força del cant gregorià, i les respectives tradicions locals s’extingiren sense possibilitat de resistència. Les primeres temptatives d’establir un sistema musical a partir del corpus de melodies gregorianes transmeses per tradició oral daten del segle IX. En alguns aspectes es basen en la teoria musical grecoromana. Cap al segle XI aquests intents arribaren a uns resultats molt satisfactoris amb la descripció i codificació dels modes (mode). Amb molt poques variants, el sistema modal gregorià s’ha mantingut vigent gairebé fins al segle XX. A més de servir per a classificar les melodies existents, les estructures modals influïren enormement en la composició de noves melodies. Una de les constatacions més sorprenents és la gran uniformitat que mostren totes les fonts dels segles X i XI, fins i tot provinents de llocs molt allunyats i amb poques possibilitats de contacte entre ells. En totes elles les melodies apareixen notades amb variants mínimes i utilitzant uns sistemes de notació també molt similars.
Les primeres formes de transmissió del cant gregorià foren orals. Amb el sol ajut de la tradició oral es mantingué durant segles. La notació musical no aparegué fins al segle IX en territoris francs i fou una eina indispensable per a la ràpida difusió del repertori. Amb molt poc temps agafà una gran empenta i es difongué arreu de l’Occident llatí. El primer sistema utilitzat, la notació neumàtica, deriva probablement dels accents gramaticals i és essencialment funcional: els signes indiquen esquemàticament els moviments melòdics. Ben aviat sorgiren algunes notacions regionals, com ara la sanktgal·liana, amb trets característics. A poc a poc s’hi afegiren signes expressius, gestuals i ornamentals destinats a extremar la cura en les interpretacions. Així, mentre aquests aspectes i el ritme eren molt precisos, l’altura absoluta del so era molt més indeterminada. Amb l’aparició de la notació aquitana durant el segle XI es feu un pas important vers un tipus de notació diastemàtica, això és, capaç de precisar l’altura. A partir d’aquest moment començà a proliferar l’ús de línies on poder disposar les notes i de claus de do i de fa per a fixar-ne l’altura absoluta. Durant el segle XII es generalitzà el tetragrama i un tipus de notació evolucionada de l’aquitana, la notació quadrada, de la qual deriva la notació que encara s’utilitza per al cant gregorià (notació).
Al mateix temps el repertori s’anà incrementant amb noves composicions destinades a noves festivitats de l’any litúrgic. Seqüències, oficis rimats i altres formes agafaren cos tot respectant una manera de fer semblant a la del gros del repertori. No obstant això, el corpus gregorià dista de ser homogeni. La seva pròpia naturalesa híbrida i una vigència extremament dilatada feren que els cants fossin compostos en moments molt allunyats en el temps. Possiblement, un nucli central del repertori, de probable origen romà i format pels cants de la missa, ja era vigent i estable abans que apareguessin els primers manuscrits notats. Així ho testifiquen manuscrits litúrgics sense notació musical del final del segle VIII. La possibilitat, però, que existís algun manuscrit notat del temps de Carlemany, mort el 814, i anterior, per tant, a qualsevol dels manuscrits conservats, ha estat objecte de polèmica entre els estudiosos.
Les adaptacions i reformes que al llarg dels segles sofrí el repertori arcaic gregorià també es produïren tenint en consideració la teoria modal. Així, moltes melodies de llarga tradició foren ’corregides’ per tal d’acomodar-les als preceptes fixats per la teoria. Aquest és el cas de la reforma promoguda per l’orde del Cister durant el segle XII cercant la unitat modal i la simplicitat tot reduint els melismes i les tessitures. La decadència del cant gregorià s’inicià quan la polifonia començà a ocupar un lloc preferent en els interessos dels compositors. Tot i que continuà tenint un paper fonamental, el seu dinamisme minvà i començà a convertir-se en una simple excusa per a l’elaboració de composicions polifòniques. Cap al segle XIV ja havia perdut tota la seva força creativa. El concili de Trento (1543-63) s’esforçà per purificar el cant tot eliminant-ne els afegits tardans, especialment trops i seqüències. Poc temps després, l’any 1614, es publicà l’edició medicea, que confirmava la manipulació de què havia estat objecte i l’estat de decadència en què havia caigut, i en el qual es mantingué sense símptomes de recuperació durant els segles XVII i XVIII.
Ja durant la segona meitat del segle XIX, els monjos benedictins del monestir de Solesmes, sota l’impuls de P.L.P. Guéranger (1805-1875), iniciaren la tasca de restauració del cant gregorià exhumant els documents originals. Un dels resultats d’aquesta revifada fou la publicació dels manuscrits notats i del gradual romà en el projecte editorial de la Paléographie Musicale, fundada per André Mocquereau l’any 1889. L’estudi del cant gregorià durant el segle XX s’ha mantingut viu a Solesmes amb noms com els d’Eugène Cardine (1905-1988), fundador dels estudis semiològics. El papa Pius X, en el Motu proprio del 1903, el declarà cant oficial de l’Església romana. Les edicions oficials del gradual i de l’antifonari romans es publicaren els anys 1908 i 1912, respectivament. Després del concili II del Vaticà, però, el cant gregorià desaparegué de la litúrgia.
Bibliografia
- Apel, W.: Gregorian Chant, Indiana University Press, Bloomington 1958
- Cardine, E.: Semiologia Gregoriana, versió catalana de J.M. Cabré, Barcelona 1997
- Corbin, S.: L’Église à la conquête de sa musique, Gallimard, París 1960
- Diversos autors: Paléographie musicale: Les principaux manuscrits de chant grégorien, ambrosien, mozarabe, gallican, 21 vols., Tournai, Solesmes 1889
- Ferretti, P.: Estetica gregoriana, ossia Trattato delle forme musicali del canto gregoriano, Pontificio Istituto di Musica Sacra, Roma 1934
- Hiley, D.: Western Plainchant: A Handbook, Oxford University Press, Oxford 1993
- Hourlier, J.: La Notation musicale des chants liturgiques latins, Solesmes 1963
- Levy, K.: Gregorian Chant and the Carolingians, Princeton University Press, Princeton 1998
- Mocquereau, A.: Le Nombre musical grégorien, 2 vols., Desclée, Rome-Tournai 1908-27
- Prado, G.: El canto gregoriano, Labor, Barcelona 1945
- Sunyol, G.M.: Introducció a la paleografia musical gregoriana, Montserrat 1925
- Turco, A.: Il canto gregoriano, 2 vols., Torre d’Orfeo, Roma 1987
- Wagner, P.: Einführung in die Gregorianische Melodien, 3 vols., Leipzig 1895-1921
Complement bibliogràfic
- Cervera, Joan Francesc: Arte y summa de canto llano, Pedro Patricio, Valencia 1595
- Altisent i Domenjó, Miquel: El cant gregorià: un model de música religiosa, Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona 1971
- Pujol i Roca, David: Estudios de canto gregoriano, Monasterio de Montserrat, Montserrat 1943-1955
- Ramoneda, Ignasi: Arte de canto-llano en compendio breve y methodo muy facil para que los particulares, que deben saberlo, adquieran con brevedad, y poco trabajo la inteligencia, y destreza conveniente, Imp. de Pedro Marin, Madrid 1778
- Suñol i Baulenes, Gregori Maria: La interpretación tradicional y artística del canto gregoriano, Desclée & Cª, Tournai 1909
- Altisent i Domenjó, Miquel: El canto gregoriano: un modelo de música religiosa, Conservatorio Superior Municipal de Barcelona
- F.Camps Calmet, Tárrega 1973
- Suñol i Baulenes, Gregori Maria: Método completo para tres cursos de canto gregoriano, según la Escuela de Solesmes, Luis Gili
- Monasterio de Montserrat, Montserrat
- Barcelona 1919, ...1943, ...1959
- Suñol i Baulenes, Gregori Maria: Metodo completo di canto gregoriano con un appendice per il canto Ambrosiano, secondo la Scuola de Solesmes, Desclée e Ci, Editori Pontifici, Roma 1935?, ...1952
- Suñol i Baulenes, Gregori Maria: Zasady spiewu gregorianskiego, Ksiegarnia Sw.Wojciecha, Poznan 1956
- Pous i Mas, Maria Teresa: El cant gregorià: l’esperit en la veu, Club Editor, Barcelona 1994
- Cardine, Dom Eugène: Primer curs de cant gregorià, Obra Cultural Santes Creus, 1995
- Cardine, Dom Eugène: Semiologia gregoriana, Barcelona 1997
- Martínez i Soques, Ferran: Método de canto gregoriano, según las teorías rítmicas de Solesmes: curso superior, Editorial Pedagógica, Barcelona 1943
- Suñol i Baulenes, Gregori Maria: Theoretisch-practische choralsingschule, Desclée, Tournai 1912
- Suñol i Baulenes, Gregori Maria: Gregorianischer choral, Desclée, Tournai 1932
- Suñol i Baulenes, Gregori Maria: Text book of gregorian chant, Desclée, Tournai 1930
- Rué i Rubió, Miquel: Canto gregoriano: cooperación a la edición vaticana de los libros de canto litúrgico, Tip. Masó, Gerona 1905
- Poppel, Balduino van
- Salvany, Gerard M.: Curso elemental y práctico de canto gregoriano, Tip. y Enc. de H.Mancebo, Mondoñedo 1909
- Salvany, Gerard M.: Método elemental de canto gregoriano, H.Dessain, Malinas 1912
- Vila i Pasqués, Jaume: Método fácil y breve no solo para aprender de cantar arregladamente el canto llano y figurado, si que tambien para componerle, manifestando con ejemplos todo cuanto se expone, Imp. de los herederos de la v. Pla, Barcelona 1848
- Pedrell i Sabaté, Felip: Los orígenes del canto gregoriano. El Antifonario gregoriano, Biblioteca de la Gazeta de Mallorca, Palma de Mallorca 1907
- Vila i Pasqués, Jaume: Libro compuesto por... teniendo el encargo de la enseñanza del canto llano en el Seminario Conciliar de Barcelona
- Pascual i Roig, Nicolau: Explicación de la teórica y práctica del Canto llano y figurado, Madrid 1778
- Suñol i Baulenes, Gregori Maria: Introducció a la paleografia musical gregoriana, Abadia de Montserrat, Montserrat 1925
- Suñol i Baulenes, Gregori Maria: Introduction à la paléographie musicale grégorienne, Desclée, Paris, Tournai 1935
- Lecciones de canto llano, seguidas de lo principal que puede ofrecerse cantar a un sacerdote, Vich 1858
- Suñol i Baulenes, Gregori Maria: Método completo de solfeo, teoría y práctica de canto gregoriano, según la Escuela de Solesmes, Desclée y Cia., Tournai 1905, 1907, 1908, 1916
- Suñol i Baulenes, Gregori Maria
- Sablayrolles, Maur: Méthode complète de chant grégorien (solfège, théorie et practique), d’aprés les principes de l’Ecole de Solesmes, Desclée & Cie., Tournai 1905, ...1932
- Anglès i Pàmies, Higini: Il canto gregoriano e l’opera dell’Abate Dom G.M.Suñol, discorso commemorativo, Pontificio Istituto di Musica Sacra, Roma 1948