cant gal•licà

m
Música

Cant litúrgic practicat als territoris francs de la Gàl·lia des del principi del segle V fins a l’època carolíngia.

Formà part de la litúrgia gal·licana de l’església merovíngia i desaparegué al segle VIII quan el cant gregorià s’imposà durant els regnats de Pipí el Breu i de Carlemany. La litúrgia gal·licana i el seu cant presenten força elements diferents dels usos romans. Així, davant de la sobrietat del ritual romà, s’ha destacat com a element molt característic de la litúrgia gal·licana una forta inclinació a la fastuositat, com també la riquesa de les fórmules i un gran desenvolupament del ritual. Alguns dels seus elements pervisqueren en la litúrgia romanofranca i en certes fórmules musicals del cant gregorià. Sota el terme cant gal·licà s’agrupen diversos repertoris locals amb un tronc comú, però no es tracta de cap manera d’un repertori unificat en un corpus coherent, ja que la primera unificació litúrgica fou justament la impulsada per la reforma carolíngia. Així, hi tindrien cabuda tant el repertori litúrgic de la província eclesiàstica de Narbona, sota l’evident influència mossàrab, com el practicat a les diòcesis de Lió, Tours, Sens, Rouen, Cambrai o Colònia. El cant gal·licà estigué sotmès a diverses influències, entre les quals cal destacar les romanes i les orientals. La seva desaparició o absorció pel cant gregorià es produí abans que es desenvolupés cap mena de notació musical, raó per la qual no s’han conservat manuscrits notats. Sí que es coneixen, però, alguns llibres litúrgics sense música, especialment sacramentaris i missals, que inclouen el text de peces cantades. Una altra font d’informació important són els testimonis literaris i històrics com la Historia francorum del bisbe Gregori de Tours (mort el 594), biografies de sants, prescripcions sinodals i antigues regles monàstiques com la de Sant Cesari d’Arle. La mancança de fonts musicals directes i fiables fa molt difícil d’establir trets estilístics comuns a aquest repertori. Amb tot, sembla que la preferència per l’ús de dues cordes de recitació en la salmòdia o la importància dels cants melismàtics són característiques pròpies del cant gal·licà.