El concepte deu el seu nom al tractat del mateix nom de Philippe de Vitry, que, pels seus avenços en la tècnica de la notació musical, suposà un revulsiu per a la concepció musical del començament del segle XIV. En general es qualifica amb aquesta denominació totes les novetats musicals que es produïren, especialment a França, durant el segle XIV. A més d’un evident progrés en l’art de la notació, l'ars nova comportà un salt endavant en la tècnica de composició del motet que permeté, per primer cop i gràcies a la tècnica d’unificació de la isorítmia, planificar i edificar grans estructures musicals. Al costat del motet, també es cultivà la missa polifònica i la cançó profana en forma de rondeau, ballade i virelai. El compositor més destacat del període fou Guillaume de Machaut, a partir de la mort del qual, el 1377, alguns autors han vist el declivi d’aquest estil. Un moviment paral·lel originat a Itàlia, usualment conegut com a Trecento, adoptà algunes de les pautes de l'ars nova francesa, però conservà prou elements propis, especialment pel que fa a la notació, l’estil i les formes cultivades, perquè sigui considerat un corrent a part.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Gómez i Muntané, Maria del Carme: El Ars Nova en la Corona de Aragón