i tible | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia de la música

tible

substantiu masculím
Música
Tible
© Fototeca.cat/ Idear
música mús
Instrument de la família de vent-fusta de llengüeta doble, amb un paper principal, juntament amb la tenora, en la cobla.

En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna de doble llengüeta i tub cònic. El tible és una evolució, a causa del seu ús popular, de les antigues xeremies, i té com a avantpassats directes les tarotes emprades en les cobles primitives. La seva forma actual, tant en el disseny interior com en el sistema de claus, data de l’època de la incorporació de la tenora en la cobla, a partir de mitjan segle XIX. El tible consisteix en un tub cònic de fusta dura, normalment de ginjoler, d’uns 60 cm de llargada, que s’eixampla gradualment i acaba en un pavelló acampanat, d’uns 7,5 cm de diàmetre. Es construeix en tres seccions, unides per encaixos protegits per anelles metàl·liques o bé de vori o os. A les peces superior i central hi ha els forats per als dits i el sistema de claus, en nombre d’unes dotze o tretze; el pavelló, té quatre forats de ressonància. Actualment s’empra un conjunt de claus d’anelles basat en el sistema Böhm a la mà dreta. El so és produït per una doble llengüeta de canya (Arundo donnax), de forma triangular, subjectada en un petit tub de metall, el tudell, que s’introdueix al cap de l’instrument i que, com la tenora, incorpora un suport de fusta o metall, reminiscència de la pirueta de les xeremies.

El tible és un instrument transpositor afinat en fa i que sona, per tant, una quarta més aguda de la notació escrita. La seva extensió és normalment del la2 al mi5 (del re3 al la5 en sons reals), encara que pot produir notes més agudes. El seu sistema de claus li permet tocar ràpidament les escales cromàtiques, però dificulta una mica l’execució d’arpegis, sobretot lligats. Malgrat que el tible és considerat un membre agut de la família de la tenora, en realitat presenta certes diferències amb aquesta, sobretot en la mida interior del tub i dels forats, comparativament més grans. Això fa que el seu so sigui encara més penetrant. El seu timbre és potent i brillant i en la seva execució són habituals les notes picades, atractives i vives. En la cobla, a part dels tutti, normalment aquest instrument té un paper de segon protagonista, dialogant amb la tenora, i és molt habitual sentir el duo de tibles en la secció de transició entre el cant de la tenora i el tutti final. Entre els constructors, que normalment solen fer també tenores, destaquen, en un primer estadi, Pere Llantà i Enric Soldevila (Catroi), de Figueres, Fidel Pardo i el seu fill Pere Pardo, de la Bisbal d’Empordà, i Esteve Molas; i més recentment, Joan Roca, de Figueres, i Alfons Sibila, de Gironella. Com a instrumentistes es pot recordar Enric Barnosell, Ferran Blanch, Àngel Pont, J.M Boix, Martirià Font i Francesc Elías; i dels actuals, Raimon Sabater, Lluís Pujals, Josep Macià, Jordi Feliu, Xavier Lozano, Armand Franco, M. Rosa Sellés, Josep Valldaure, Enric Sànchez, Jordi Villaró i Robert Vilallonga.

Bibliografia

  1. Elias, F.
  2. Elias, J.: Mètode bàsic per a l’estudi del tible, DINSIC, Barcelona 2000


Complement bibliogràfic

  1. Elias i Prunera, Francesc; Elias i Mas, Joan: Mètode bàsic per a l’estudi del tible, Dinsic Publicacions Musicals; Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional, Barcelona 2000
  2. Coll i Ligora, Josep: Mètode per a l’estudi de la tenora i el tible, Imp. Elzeviriana, Cassà de la Selva, Barcelona 1950?
  3. Minguet i Irol, Pau: Reglas y advertencias generales para tañer la guitarra, tiple, y vandola, con variedad de sones, danzas, y otras cosas semeantes... al estilo castellano, italiano, catalàn, y francès..., Joaquin Ibarra, Madrid ~ 1754
  4. Martínez i Miralles, Jordi Ramon: Contribució a l’estudi de l’acústica de la tenora i del tible en el domini temporal

Col·laboració: 
JAG
Llegir més...