OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

nota

substantiu femeníf
Música
Nota
© Fototeca.cat/ Sarsanedas/Azcunce/Ventura
música mús
Signe gràfic que representa un so musical.

Per extensió, s’aplica també al so musical en si. La nota com a signe expressa el seu valor rítmic en funció de la seva figura (rodona, blanca, negra, etc.), i la seva acuïtat en funció de la seva posició en el pentagrama i la clau que el regeix. Tant la forma com el nom han anat variant al llarg del temps (notació).

En el tractat Dialogus de musica (segle X), atribuït a Odó de Cluny, es troba la primera utilització dels noms de nota alfabètics en el sentit modern. També hi apareix, per primer cop, la diferenciació tipogràfica (b quadrada i b rodona) dels actuals si i si♭. És important recalcar que les notes de diferent octava duien la mateixa lletra, per bé que amb diferències tipogràfiques que expressaven el registre (majúscula, minúscula i lletres dobles).

El sistema sil·làbic actual (do, re, mi, etc.) és una derivació del sistema hexacòrdic de Guido d’Arezzo (ut, re, mi, fa, sol, la), que fou concebut com a sistema relatiu que s’aplicava sobre el sistema absolut dels noms alfabètics (així, la nota C podia anomenar-se amb les síl·labes de solmització sol, fa i ut; hexacord). Al segle XVII s’hi afegí el si, se substituí la síl·laba ut per la més cantable síl·laba do -canvi atribuït a G.B. Doni- i, més tard encara, als segles XVIII-XIX, en alguns països mediterranis -bàsicament França, Itàlia i Espanya i les seves zones d’influència cultural- el sistema s’absolutitzà substituint totalment el sistema de noms alfabètic, que ha romàs amb lleugeres variacions en les altres cultures (vegeu esquema).

Quan, per extensió, s’utilitza el terme nota per a referir-se al so musical, tal com diu el teòric francès J. Chailley: "Cal insistir, ja que la confusió és freqüent, en la necessitat de no utilitzar indiscriminadament les paraules so i nota. Un ’so’ es defineix per la seva freqüència, una ’nota', pel seu nom. Dos sons a una octava de diferència són, doncs, una mateixa nota, però segueixen sent dos sons diferents: do-mi-sol-do és un acord de tres notes, però és un acord de quatre sons" (Traité Historique d’Analyse Musical, 1951, 1977). També s’ha utilitzat, en aquest sentit, el terme to, sobretot en paraules compostes com pentatònic, heptatònic, dodecatònic, etc.

Igual que la lingüística ha de vigilar a no confondre la fonètica amb la fonèmica (o fonemàtica), no s’ha de barrejar l’acústica amb la música: així, tal com diria un semiòleg com U. Eco (1973), "so" tindria implicacions "ètiques" (de fon-ètica) mentre que "nota" tindria implicacions "èmiques" (de fon-èmica). D’aquesta manera, sons diferents però molt propers en la seva freqüència no es capten com a notes diferents sinó com una sola nota, entenent-se aquestes petites variacions de freqüència com a petites desafinacions o com un vibrato. Sorprenentment, això també es dona al contrari: un mateix so pot esdevenir notes diferents en relació enharmònica entre si (per exemple do♯ i re♭) en funció del context musical on es trobi.

Col·laboració: 
VSU

Llegir més...