OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

música d’Irlanda

substantiu femeníf
Música

Sumari de l’article

música mús
Música desenvolupada a Irlanda.

Es divideix en la República d’Irlanda, estat independent amb capital a Dublín, i el territori d’Irlanda del Nord, amb capital a Belfast, que forma part del Regne Unit de la Gran Bretanya.

Música culta

La informació que es té sobre la Irlanda precristiana és molt minsa, i tampoc no hi ha gaires dades referents a l’Església celta. Els exemples conservats de litúrgia de l’Església celta, com el Missal Stowe, revelen no solament la influència gàl·lica sinó també de la litúrgia hispànica. Malgrat la voluntat unificadora de la litúrgia per part de Roma, els cants religiosos cèltics es mantingueren fins ben bé al segle XII.

Pel que fa a la música profana, se sap de l’existència dels bards, cantors poetes protegits per la noblesa que acompanyaven els seus cants amb l’arpa. La tradició bàrdica es mantingué fins entrat el segle XVII, i no ha quedat cap mostra de la seva música, bàsicament de transmissió oral. La derrota, el 1601, de les tropes irlandeses davant Anglaterra a Kinsale marcà l’inici d’una època de declivi cultural i de pèrdua de les velles formes musicals. A Dublín, el centre més important, la música profana seguí els models internacionals, especialment els anglesos. Pel que fa a la música religiosa, la litúrgia romana es mantingué gairebé intacta fins a la Reforma. El segle XVIII fou un període de relativa calma política, fet que afavorí el creixement de l’activitat cultural en general. La cort del virrei fou el centre de la vida operística, però ben aviat sorgiren altres teatres, com l’Smock Alley Theatre (1728). A més, famosos compositors visitaren Dublín, per exemple G.F. Händel, que estrenà el seu Messiah en aquesta ciutat el 1742. Amb la signatura de l’Act of Union (1801), el parlament irlandès fou abolit i l’annexió a Anglaterra portà a un empobriment de la vida cultural a Irlanda. En canvi, començà a despertar-se un interès per la música popular per part d’estudiosos com G. Petrie o P.W. Joyce. Pel que fa als compositors autòctons, durant el segle XIX, J. Field, M.W. Balfe i V. Wallace foren els tres més coneguts i ja al segle XX destacaren C.V. Stanford i H. Harty.

Des de la independència (1949), la República d’Irlanda ha experimentat un gran creixement cultural. Han sorgit escoles de música, universitats i societats musicals, i també festivals de renom, com ara el Festival Internacional de Música Coral de Cork, el Festival Internacional Coral i d’Orgue de Dublín i el Festival d’Òpera de Wexford, a més de l’Orquestra de Concert de la Ràdio i Televisió Irlandeses i l’Orquestra de Cambra Irlandesa. Pel que fa a Irlanda del Nord, hi ha hagut molta activitat, sobretot en el camp de la música coral. Hi ha nombrosos cors masculins, i també cal destacar l’Orquestra de l’Ulster, creada el 1966.

Música popular

Les cançons, tant en anglès com en gaèlic, i la música de dansa són les dues formes més importants de música popular a Irlanda. També hi ha, però, música instrumental pensada purament per a escoltar. Durant molt de temps la música a Irlanda fou un element de transmissió oral, sense notació, i, per tant, no n’ha arribat res. Molta de la música conservada té l’origen als segles XVIII i XIX. Entre les cançons en gaèlic, el gènere predominant és la cançó d’amor. Aquestes peces, que expressen la il·lusió, el desengany i l’enyorança dels enamorats, són notables per la seva intensitat emotiva i càrrega poètica, amb nombroses metàfores extretes de la natura i de la vida rural. Generalment són cantades per homes. També hi ha cançons anomenades ráiméis ('absurditats', ’nicieses'), que tenen com a objectiu simplement entretenir i divertir. Pel que fa a les cançons en anglès, n’hi ha de dos tipus: d’una banda, les cançons preses de l’anglès i les cançons escoceses; de l’altra, les cançons angloirlandeses compostes per irlandesos de parla anglesa. També hi predominen les cançons d’amor, però hi ha un nombre notable de cançons patriòtiques.

Entre les danses figura l’anomenada carol, cançó d’amor ballada introduïda pels normands al segle XII. Pel que fa al hey i al fading, les primeres referències es troben en textos anglesos a partir del segle XVI. Segons aquesta documentació, el hey, precursor del reel, era una dansa en rotllana. El fading, del gaèlic rince fada ('dansa llarga'), és un terme que designa diverses menes de dansa associades a ocasions festives variades. La referència més antiga de la jig és de l’últim terç del segle XVII. Se li ha atribuït un origen italià, si bé altres teories asseguren que és anglesa i que fou introduïda a Irlanda cap al segle XVI. N’hi ha de tres classes: doble (compàs de 6/8), simple (6/8 o 12/8) i la hop jig (9/8). Pel que fa al reel, és una dansa de ritme lleuger. D’origen escocès, es desenvolupà a Irlanda cap al final del segle XVIII, i s’ha convertit en una de les danses irlandeses més conegudes. La hornpipe també es desenvolupà a Irlanda a la mateixa època. De ritme més lent que el del reel, la seva estructura més corrent és AABA i el compàs és de 3/2, 2/4 o 4/4.

L'uilleann pipe és el terme que designa el sac de gemecs irlandès, que té com a característica diferencial l’ús d’una manxa per a insuflar l’aire. El fidli i el tiompán són instruments de corda, el darrer tocat amb arc. La buinne és una trompeta en forma de corn, i el corn, corbat i de metall, possiblement era un instrument usat durant la cacera. L’arpa irlandesa, apareguda cap al segle XII, era designada amb el nom de cruit i més tard, cap al segle XIV, amb el de cláirseach. Es convertí en símbol d’Irlanda. El bodhrán és un tambor amb l’estructura feta amb fusta de freixe, i la membrana, de pell de cabra o cérvol. Es percut amb una baqueta. Altres instruments d’ús comú són el violí, conegut com a fiddle, i diverses menes de flauta.

Col·laboració: 
NBM

Llegir més...