OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

valor

substantiu masculím
Música
música mús
Interval de temps comprès entre els atacs de dos sons successius.

Per extensió, interval de temps comprès entre dos accents del mateix tipus (dinàmics, tímbrics, etc.) o dos canvis o discontinuïtats clarament marcats (ritme harmònic). En ser atacats (atac), els sons "tallen", "trenquen" en fragments, articulen el continuum del temps. De l’efecte que produeixen en l’oient les relacions entre aquests fragments o intervals successius de temps se’n diu ritme. Si els valors que integren un fragment de música són proporcionals entre ells (els uns són el doble, el triple, etc. dels altres, o la meitat, un terç, etc.), el temps d’aquesta música és mesurat, és a dir, el ritme que en sorgeix és un ritme mètric (metre).

No s’ha de confondre valor amb durada. Tots dos termes fan referència a intervals de temps, però de naturalesa molt diferent: mentre que el valor és el temps que separa l’atac d’un so de l’atac del següent (temps entre atacs), la durada és el temps en què cadascun dels sons atacats és efectivament percebut per l’oient (temps del so). Aquests dos temps poden coincidir o no. L’efecte d’aquesta relació es coneix com a articulació. Si la durada és inferior al valor, es diu que l’articulació és staccato (més o menys staccato segons el grau de diferència entre durada i valor: des de non legato fins a staccato molto); si la durada coincideix amb el valor o és superior (per l’efecte de la ressonància de l’instrument o de la sala), l’articulació és legato.

En l’escriptura convencional de la música, els valors són representats a la partitura mitjançant les figures i les pauses. La qüestió de si el silenci té valor o no, és, com a mínim, problemàtica, atès que no tothom està d’acord a considerar el començament del silenci com un atac pròpiament dit. Per a aquells qui considerin que el silenci no s’ataca, és a dir, que el seu començament no és percebut com un atac sinó, més aviat, com el resultat de l’extinció -més o menys sobtada- del so precedent, el silenci no tindrà valor propi i la seva durada s’afegirà a la del so precedent per a formar un valor únic. En canvi, per a aquells qui creguin que el silenci té atac, que no és el simple resultat de l’extinció del so precedent, el silenci tindrà valor propi, independent del valor del so precedent. D’aquí es deriven les dues maneres bàsiques d’entendre el silenci en música: com a element d’articulació (si el silenci no té valor propi) o com a element rítmic (si en té). Ambdós criteris no són forçosament incompatibles. És perfectament defensable la idea que en la música hi ha diferents tipus de silenci que obeeixen a una manera o a l’altra d’entendre’l segons el cas.

Col·laboració: 
FRG

Llegir més...