celesta

f
Música

Instrument de teclat amb la forma d’un piano petit.

Semblantment al que succeeix en el piano, la pressió dels dits sobre les tecles activa uns martells que percudeixen unes plaques metàl·liques suspeses sobre uns ressonadors. En la classificació Hornbostel-Sachs, idiòfon de percussió de plaques. La seva extensió és de cinc octaves: del do2 al do7 (sona una 8a més alta del que està escrit). Fou patentada el 1886 per Auguste Mustel, el qual es va inspirar, probablement, en un instrument anomenat typophone o dulcitone, format per un conjunt de diapasons de forquilla que actuaven per mitjà del teclat, que havia construït el seu pare vint anys abans. Com a instrument d’orquestra ha estat utilitzat per un bon nombre de compositors. P.I. Cajkovskij, al ballet El trencanous (1892), i B. Bartók, a Música per a cordes, percussió i celesta (1936), en són dos dels exemples més coneguts.