Vida i obra
Fill d’una família de pagesos benestants, estudià filosofia i jurisprudència a la Universitat de València, on es doctorà el 1768. Era parent del poeta Joan Baptista Madramany i Carbonell, autor d’una traducció al castellà del text francès de N. Boileau-Despréaux, que es publicà amb el títol d’Arte poética, i nebot del paborde Vicent Calataiud, escriptor prolífic de temes religiosos. Des del 1773 exercí l’advocacia, fins que el 1807 obtingué un benefici a la parròquia de Sant Esteve de València. També fou secretari del Tribunal del Sant Ofici de València i fiscal del de Mallorca.
Els seus interessos literaris foren prou diversos i, així, al costat de textos de temes peregrins, on allò que es pretén posar en relleu és l’enginy de l’autor, hi ha assenyades disquisicions sobre matèries jurídiques o històriques. Entre els primers cal assenyalar Oración en que se persuade que es menor mal sufrir ratones que tener gatos en nuestras casas (1779), signada per Damián Marón y Rama, i Oración en defensa de los gatos, signada per Ramon Amad i Romaní. Té més interès, pel fet que és en bona part fruit de la seva experiència familiar, el Discurso sobre la segunda cosecha de la seda, sus ventajas, sus inconvenientes y las precauciones que podrían tal vez evitarlo (1787), que contestava un altre escrit que proposava aquesta segona collita anual. En el camp de la historiografia, publicà un Tratado de la nobleza de la Corona de Aragón, especialmente del reino de Valencia, comparada con la de Castilla, para la ilustración de la Real Cédula de D. Luis I de 14 de agosto de 1724 (1788), dedicat a José Moñino, comte de Floridablanca, que modernament ha estat editat dues vegades (Barcelona 1957 i València, ed. facsímil, 1985). En aquest text, l’autor indica que ha treballat «con el auxilio de la legislación, de la Historia y de muchas reflexiones sobre la nobleza de Castilla y de la Corona de Aragón». En l’obra, fa un estudi comparatiu de la noblesa castellana i de la valenciana, i, per extensió, del conjunt de la noblesa de les terres de la Corona d’Aragó, i edita, en primer lloc, el document de Lluís I, ja esmentat. Els capítols I-VI s’ocupen de la “hidalguía” i de les seves característiques, després tracta dels nobles de la Corona d’Aragó (VII), dels “ricos-hombres” i dels barons (VIII), del tractament dels no-bles (IX), dels cavallers en general, a Castella i a Aragó (X-XI), dels donzells (XII), dels homes de paratge (XIII), dels generosos (XIV), dels ciutadans i els seus privilegis (XV-XXII), dels privilegis «y execuciones de los graduados en facultad mayor y en especial de los abogados» (XXIII), «sobre los bastardos de los nobles, generosos y caballeros» (XXIV), sobre algunes particularitats dels ciutadans de València, Alacant i Xàtiva (XXV-XXVI), sobre els ciutadans de conquesta i immemorials del Regne de València i les seves particularitats (XXVII-XXXI), «sobre la admisión de los ciudadanos en las órdenes militares» (XXXII), i un “Epílogo de las comparaciones de la nobleza y demás puntos principales de este Tratado” (XXXIII). A la fi del tom, en un volum a part, amb portada pròpia, hom troba l’Apéndice y colección de los documentos y notas pertenecientes al Tratado de la nobleza de la Corona de Aragón, especialmente del reyno de Valencia, comparada con la de Castella, para ilustrar la real cédula del señor don Luis I, de 14 de agosto de 1724 (1788). En aquest apèndix s’editen nombrosos documents i textos que abracen cronològicament del s. XV al XVIII. Provenen d’arxius valencians, però també, en algun cas, de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Els documents s’editen en la llengua original en què arribaren a les seves mans: llatí, català, castellà i italià. Cal dir, finalment, que aquest estudi és un intent seriós de sistematitzar els diferents graus de la noblesa de la Corona d’Aragó, i prova d’això és que fou aprofitat per a estudis nobiliaris posteriors.
També escriví un Discurso sobre la nobleza de las armas y las letras (Madrid 1790, València 1816) i un altre opuscle sobre la noblesa, intitulat Ventajas de la nobleza adquirida por el mérito personal sobre la heredada, y excelencia de ambas unidas (1816), on fa una apologia de la noblesa guanyada en els serveis militars a la monarquia i, també, com a recompensa de serveis destacats a la pàtria –segurament l’autor pensava en la seva pròpia promoció personal–. Així mateix, traduí del francès el Discurso que para alentar las virtudes militares y especialmente para estímulo del valor, fundado en los principios dogmáticos de nuestra religión, dijo el ilustrísimo señor don Marcos Antonio Noe, obispo de Lescar, con el motivo de la bendición de estandartes del regimiento de dragones de Francia (1788) i publicà un Tratado de la elocución o del perfecto lenguage y buen estilo respecto al castellano (1795). Finalment, cal dir que també és autor d’una novel·la de caràcter amorós i didàctic, El engaño feliz (1795; reed. 1827), on pretenia, a partir d’un argument amorós tòpic, alliçonar els pares incautes i les donzelles.
Lectures
- MILLO I VALLÉS, J.L.: Apunts bio-bibliogràfics per a una histò-ria de les lletres a l’Alcúdia (segles XVII-XX), l’Alcúdia 1986, p. 37-41.