Vida i obra
Estudià a la Universitat de València, on es formà en lleis i cànons el 1756. Finalitzats els seus estudis el 1759, es graduà en dret civil el 1760 i, posteriorment, n’obtingué el doctorat.Durant els seus anys universitaris, entrà en relació amb Gregori Maians. La relació epistolar s’inicià el 1758 i tractà temes relacionats amb el món del llibre i de la cultura en general. Acabats els estudis, anà a Madrid i s’integrà al cercle del també valencià Francesc V. Pérez i Baier, preceptor dels infants reials a la cort. Allí tingué el favor del bibliotecari major de la Biblioteca Real, Juan de Santander, i de Manuel de Roda, gràcies als quals obtingué, el 1766, la plaça segona d’escrivent zelador de la Biblioteca Real.
A Madrid conegué nombrosos intel·lectuals i assistí a diverses tertúlies. L’erudició que anà adquirint aviat fou coneguda per destacats personatges de la vida social madrilenya, com el duc d’Arcos, Antonio Ponce de León i Spínola, que li demanà col·laboració pel llarg plet que mantenia amb l’església metropolitana de Santiago de Compostel·la. Cerdà utilitzà els documents de la Biblioteca Real, treballà llargament en els arxius gallecs i portuguesos, i elaborà la Representación contra el pretendido voto de Santiago que hace el rey nuestro señor D. Carlos III el duque de Arcos.
El 1775 ingressà a la Real Academia de la Historia amb un discurs sobre la necessitat de potenciar l’estudi de les fonts documentals dels arxius amb l’objectiu de desterrar els falsos cronicons i apòcrifs que «han enterbolit la visió de la veritat». El 1783 fou nomenat oficial de la Secretaria d’Estat i del despatx universal de Gràcia i Justícia d’Índies. Abandonà la seva activitat a la Biblioteca, que el 1784 el nomenà bibliotecari honorari.
Cerdà mostrà una gran preocupació per la difusió de l’humanisme espanyol i valencià, que donà a conèixer a través de les seves pròpies obres, seguint el pensament i les directrius intel·lectuals de Maians (vg. historiografia de la Il·lustració).
Preparà diverses edicions crítiques dels textos dels humanistes i literats espanyols, i així col·laborà en l’edició del Parnaso español (1768), de López de Sedano, primera recopilació d’envergadura de la poesia del Siglo de Oro de la centúria il·lustrada, i en la Colección de poesías castellanas anteriores al siglo XV (1779-90), de Tomás Antonio Sánchez. També edità: l’Opera Omnia (1769), d’Alfonso García Matamoros; De Aphrodisio expugnato (1771), de Joan Cristòfol Calbet d’Estrella; Expedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos... (1772), de Francesc de Montcada; Obras sueltas (1776-78), de Lope de Vega; Memorias del Rey Sabio (1777), del marquès de Mondéjar; Nueva idea de la tragedia antigua (1778), de González de Salas; La Diana enamorada (1778), de Gaspar Gil Polo, remarcable per les notes al Cant del Túria, fetes en col·laboració amb els germans Gregori i Joan Antoni Maians; Poesías espirituales (1779), de Fray Luis de León, i Coplas de Don Jorge Manrique (1779), entre d’altres.
En aquesta mateixa línia, publicà l’Hispanorum orationes ‘in’ concili tridentino habitae (1768); realitzà estudis sobre Joan Ginés de Sepúlveda, Sánchez de les Brosses, Pere Joan Núnez i Lluís Vives, entre d’altres, i començà a elaborar el seu magne projecte: Clarorum hispanorum opuscula selecta et rariora (1781), selecta bibliografia dels humanistes hispànics. Per a la seva redacció, disposà dels fons d’excel·lents biblioteques, com les de Manuel de Roda, secretari de Gràcia i Justícia; la de Miguel María de Nava, del Consell de Castella; la de Ferran Josep de Velasco, de la Cambra de Castella; la de Joan de Santander, bibliotecari reial, i la de Maians, entre d’altres. En aquesta obra dedicà molta atenció a personatges valencians com Calixt III, Alexandre VI, Cèsar Borja, Joan Lluís Vives, Pere Joan Núñez, Honorato Joan, Ausiàs Marc, Jaume Roig, Vinyoles, Gazull, i així fins a més de cent autors valencians, dels quals reproduí composicions en llatí, castellà i llemosí, a més de donar una nota completa biogràfica i bibliogràfica. L’humanisme del s. XVI fou la base de gran part del pensament ideològic de la Il·lustració valenciana. La seva adopció implicà també la subscripció erasmista i la difusió dels valors que comportava l’obra de l’holandès: reforma religiosa, entesa com una religiositat interior, lectura dels Sants Pares i dels clàssics, estudi de les llengües clàssiques i la vulgarització literària, entre altres principis.
Cerdà, eminent bibliògraf, cedí la seva selecta biblioteca a la Biblioteca Real.
També deixà diversos manuscrits inèdits: Historia del reinado de los godos en España, Discurso sobre las antigüedades de España de Morales, Oratio genethliaca ‘in’ natali Caroli Clementis Hispanorum Principis i Bibliotheca Iuris Canonici.
Lectures
- ALEMANY, A.: Epistolario XVII. Cartas literarias. Correspondencia de los hermanos Mayans con los hermanos Andrés, F. Cerdá y Rico, Juan Bta. Muñoz, y José Vega Sentmenat, Ajuntament d’Oliva, València 2000.
- BAS, N.: Las bibliografías de la Ilustración valenciana, Institució Alfons el Magnànim, València 2002.
- GONZÁLEZ PALENCIA, A.: “Don Francisco Cerdá y Rico. Su vida y sus obras”, Eruditos y libreros del siglo xviii. Estudios históricoliterarios,Instituto Antonio de Nebrija, Madrid 1948.
- MESTRE I SANCHIS, A.: Humanismo y crítica histórica en los ilustrados alicantinos,Universitat d’Alacant, 1980.