i Joan Coromines i Vigneaux | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Diccionari d’historiografia catalana

Joan Coromines i Vigneaux

Historiografia catalana
historiografia historiog
Filòleg romanista.
Barcelona, 1905 — Pineda de Mar, Maresme, 1997

Vida i obra

Ha estat una figura cabdal en la història i la cultura catalanes per la seva dilatada obra de lingüista, que ha abraçat l’etimologia, la lexicografia, l’onomàstica, la gramàtica històrica, la dialectologia, la història de la llengua, la normativa, l’edició de textos i la traducció. El més gran de vuit germans, fills de l’escriptor, polític i economista Pere Coromines i de Clementina Vigneaux, pedagoga que fundà la primera escola Montessori de Catalunya, estudià dret i filosofia i lletres a Barcelona. Els seus mestres foren Joaquim Balcells, Jaume Massó i Torrents, Lluís Nicolau i d’Olwer i Carles Riba. Amplià els estudis de lingüística amb Maurice Grammont i Georges Millardet a Montpeller (1927), on l’envià el seu pare per evitar que fos empresonat per la seva implicació en els fets de Prats de Molló. Continuà la formació a Madrid (1928), amb Menéndez Pidal i Américo Castro; a Zuric (1929), amb Louis Gauchat, Arnald Steiger, Manu Leumann i Jakob Jud, i a París (1930), amb Oscar Bloch, Mario Roques, Paul Boyer i Antoine Meillet.

A partir del 1930 i a instàncies de Pompeu Fabra i Josep M. de Casacuberta, col·laborà amb la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), concretament a l’Oficina d’Onomàstica i Toponímia, a l’Oficina de Lexicografia i en la redacció del Butlletí de Dialectologia Catalana (1931-36). De la feina feta a la Secció Filològica en sortiren la Llista dels noms dels municipis de Catalunya, publicada per la Generalitat de Catalunya el 1933, i Per al recull dels noms de lloc de Catalunya, publicat per l’IEC el 1936. El 1935 havia col·laborat, amb Manuel Sanchis i Guarner i d’altres, en l’elaboració de la Llista de noms dels municipis de llengua valenciana. Alhora treballà com a professor de filologia romànica a la Universitat de Barcelona fins el 1939. Al final de la Guerra Civil Espanyola s’exilià, primer a París, on impartí un curs de lingüística catalana a l’École Practique des Hautes Études, i després a l’Argentina, on exercí la docència a la Universitat de Cuyo, Mendoza, fins el 1946, any en què s’incorporà a la Universitat de Chicago, on professà fins a la jubilació.

Membre de l’IEC des del 1950, a partir del 1952 recorregué els països de parla catalana per als seus estudis toponímics i antroponímics. Des del seu retorn de l’exili, esdevingut el 1967, s’establí a Pineda de Mar, on dugué una vida dedicada exclusivament al treball científic, al marge de les institucions acadèmiques i polítiques, malgrat el reconeixement públic i els ajuts econòmics dels últims anys.

El seu ingent treball lingüístic i filològic es fonamenta sobretot en les dues grans obres, les bases de les quals havia començat a establir en els anys 1930-36: el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, obra de caràcter lexicogràfic, etimològic, històric, comparatiu i crític publicada en nou volums (1980-91), i l’Onomasticon Cataloniae: els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana, recull exhaustiu dels topònims i antropònims dels Països Catalans tractats des d’una perspectiva etimològica i publicat en vuit volums (1989-97). El seu profund coneixement de la llengua catalana, la seva àmplia intel·ligència lingüística, el domini de totes les llengües romàniques i de la lingüística indoeuropea i semítica, la seva tenacitat i capacitat de treball, la seva intuïció, de vegades genial i de vegades discutible, l’habilitat i sensibilitat estètiques, la forta personalitat, en definitiva, el dugueren a bastir aquests dos diccionaris que són una obra científica imprescindible, malgrat l’estil insòlit de la redacció i la inclusió de materials personals aliens a l’etimologia i la història de la llengua. També confegí, en quatre volums, el Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (1954-57), que amplià posteriorment amb la col·laboració de José A. Pascual: Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico (1980-91), en sis volums.

Publicà nombrosos articles i monografies: Algunes lleis fonètiques catalanes no observades fins ara (1953), Estudis de toponímia catalana (1965-70) en dos volums, el recull d’articles Lleures i converses d’un filòleg (1971), amb l’estudi i edició (fragmentària) de Les vides de sants rosselloneses, publicat en castellà el 1945, que constitueix un treball important per a la gramàtica històrica catalana (el text sencer fou publicat per Charlotte S.M. Kniazzeh i Edward J. Neugaard, a Vides de sants rosselloneses, amb prefaci i aportacions de J. Coromines, 1977), Tópica hespérica. Estudio sobre los antiguos dialectos, el substrato y la toponímia romances (1972) i Entre dos llenguatges (1976-77), en tres volums. En aquesta última obra s’hi apleguen treballs inèdits i d’altres ja publicats, com l’edició de les Homilies d’Organyà (en col·laboració amb Joseph Gulsoy) i algunes notes sobre prosificacions de suposats poemes didàctics en el Llibre de les dones d’Eiximenis.

Coromines s’encarregà de l’edició i del pròleg de la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra (1956), que havia restat inacabada amb la mort del mestre. També traduí i anotà El Latín familiar, de Johann Baptist Hofmann (1958), i és autor de: Toponímia d’Andorra (1955), Du nouveau sur la toponymie occitane (1973), la Toponímia antiga de les Illes Balears (1980), en col·laboració amb J. Mascaró i Passarius, i El parlar de la Vall d’Aran. Gramàtica, diccionari i estudis lexicals sobre el gascó (1990), reelaboració de la seva tesi doctoral, presentada a Madrid el 1931 (Vocabulario aranés).

A banda dels estudis de caràcter erudit, es dedicà a la divulgació de temes de llengua amb la publicació del volum El que s’ha de saber de la llengua catalana, aparegut en anglès el 1950 amb motiu dels Jocs Florals de la llengua catalana que havien de tenir lloc a Nova York el 1951 (el volum aparegué en català el 1954 i el primer capítol en castellà el 1956, amb el títol d’El idioma catalán).

En el terreny de l’edició de textos, edità el Libro de buen amor, de Juan Ruiz (1967), el Llibre de les dones, de Francesc Eiximenis (1981) –dos volums redactats en col·laboració amb F. Naccarato–, l’obra de Cerverí de Girona (Narrativa, 1985; Lírica, 1988, en col·laboració amb B.S. Fitzpatrick) i els Versos proverbials de Guillem de Cervera (1991), en el qual veié un poeta diferent de Cerverí, contra el que ha establert la crítica. S’encarregà de l’edició de les obres del seu pare, a qui admirava amb passió: les Obres completes, que inclouen unes Notes biogràfiques i bibliogràfiques sobre Pere Coromines (1972), i els Diaris i records (1974-75), tres volums editats en col·laboració amb Max Cahner, i revisà la publicació de l’Obra completa en castellano (1975). Acabà algunes traduccions iniciades per P. Coromines: del llatí (Comèdies de Terenci, 1936-60, 4 vol.) i del sànscrit (Vikramórvaçi o Úrvaçi donada en premi de l’heroisme, de Kalidassa, 1970). Deixà inèdit un Tractat de gramàtica històrica, que havia començat a redactar amb J. Gulsoy.

Fou doctor honoris causa de la Sorbona (1978), Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1980), Premi d’Honor Jaume I (1981), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1984) i Premio Nacional de les lletres (1989), reconeixement aquest darrer que acceptà per poder-se sufragar la feina, però que aprofità per criticar la situació de discriminació de la llengua catalana. Amb motiu del seu norantè aniversari se li tributà un homenatge públic i acadèmic: Acte d’homenatge a Joan Coromines amb motiu del seu 90è aniversari (1995). El mateix any rebé el Premi Nacional al Foment de l’Ús de la Llengua Catalana atorgat per la Generalitat de Catalunya per l’acabament de l’Onomasticon Cataloniae.

Lectures

  1. Acte d’homenatge a Joan Coromines amb motiu del seu 90è aniversari, Publicacions UB, Barcelona 1995.
  2. BADIA I MARGARIT, A.M.: “El Diccionari etimològic i complementari de Joan Coromines”, Serra d’Or, 248, 1980, p. 32-35.
  3. CAHNER, M.: Pròleg a Joan Coromines, Entre dos llenguatges, vol. 1, p. V-XXIII, Curial, Barcelona 1976.
  4. COLÓN, G.: Elogio y glosa del diccionario etimológico hispánico, Société de linguistique romane, Estrasburg 1981. Separata de Revue de linguistique romane, tom 45, 177-178, 1981.
  5. FERRER, J.; PUJADAS, J.: Joan Coromines 90 anys, Curial, Barcelona 1995.
  6. Àlbum Joan Coromines, Ajuntament de Pineda de Mar – Curial, Barcelona 1997.
  7. FERRER, J., FERRER, J., PUJADAS, J.: Pompeu Fabra i Joan Coromines. La correspondència dels anys de l’exili, Fundació Pere Coromines, Barcelona 1998.
  8. Epistolari: Joan Coromines, Francesc de Borja Moll, Fundació Pere Coromines, Barcelona 2000.
  9. Joan Coromines [monogràfic], Serra d’Or, 447, 1997, p. 19-27.
  10. MASSOT I MUNTANER, J.: “Joan Coromines, filòleg”, Llengua i Literatura, 8, 1997, p. 609-618.
  11. PLA, J.: Homenots: vuitena sèrie, Obres completes, vol. 27, Selecta, Barcelona 1958.
  12. SOLÀ, J. (ed.): L’obra de Joan Coromines. Cicle d’estudi i homenatge, Caixa de Sabadell, 1999.
Col·laboració: 
ACP
Llegir més...