Desenvolupament enciclopèdic
La seva creació fou possible perquè la Conselleria de Cultura del Consell Provincial de València, fundada el 1936 en substitució de la Diputació, es trobava sota control del Partit Valencianista d’Esquerra i, en concret, de Francesc Bosch i Morata, nomenat conseller. Aquest prengué la iniciativa de plantejar a la susdita corporació provincial la necessitat de bastir un organisme superior d’estudis i investigació dedicat al conreu, la defensa i la revitalització de la cultura dels valencians. Les raons al·legades foren diverses: corregir la precarietat del País Valencià en matèria d’institucions pròpies, contribuir a l’obra de transformació social i institucional dels pobles ibèrics, respondre al repte de la realitat dinàmica d’aleshores, bàsicament a les exigències de recuperació del patrimoni, de normalització de la llengua, d’impuls de les investigacions científiques i de foment dels estudis econòmics. Es tractava d’aixecar una institució que consolidés el procés de redreçament, es dediqués a fer ciència i contribuís a l’increment de la valencianitat, l’espiritualitat i el progrés del poble valencià. El ple del Consell Provincial accedí a la proposta i aprovà per unanimitat el decret de creació (9 de febrer de 1937). L’esmentat decret dividia el treball intel·lectual en quatre àrees o seccions inicials: historicoarqueològica, filològica, de ciències i d’estudis econòmics, cadascuna constituïda per cinc membres, d’entre els quals calia escollir un president i un secretari de secció; integrava algunes de les institucions ja existents: el Museu de Prehistòria i la seva biblioteca, el Servei d’Investigació Prehistòrica i el Centro de Estudios Económicos Valencianos, dins les seccions corresponents; determinava la creació de la Biblioteca del País Valencià, adscrita a la Secció Filològica, i facultava la Conselleria de Cultura perquè aprovés el reglament interior de l’entitat. Aquest, que havia declarat el valencià com a idioma oficial i la Dama d’Elx com a imatge representativa, fou sancionat el 19 de març de 1937 i, una setmana després, tingué lloc la constitució formal de l’Institut. Entre les personalitats elegides figuraven el rector de la Universitat de València, Josep Puche i Álvarez (president), Carles Salvador (secretari) i Josep Feo i Garcia (tresorer). Altres membres foren: Isidre Ballester i Tormo (president), Domènec Flétcher i Valls (secretari), Felip Mateu i Llopis, Lluís Querol i Roso i Emili Gómez i Nadal (vocals), per la Secció Historicoarqueològica; Lluís Gonzalvo i Paris (president), Carles Salvador i Gimeno (secretari), Manuel Sanchis i Guarner, Francesc Almela i Vives i Bernat Artola i Tomàs (vocals), per la Filològica; J. Puche i Álvarez (president), Emili Moròder i Sala (secretari), Modest Quilis, Robert Feo i Garcia i Joaquim Bernat i Castelló (vocals), per la de Ciències; Rafael Font i de Mora (president), Vicent Tomàs i Pérez (secretari), Lluís Guillem Guardiola, Josep Oliag i Càceres i Marín Civera Martínez (vocals), per la d’Estudis Econòmics. La presidència de l’entitat es regia entre els directors de secció per torns rotatius de sis mesos de duració.
L’IEV, malgrat el nivell intel·lectual dels integrants i la consistència dels objectius, no obtingué el beneplàcit de tothom. L’historiador i professor Emili Gómez i Nadal, membre d’una de les seccions i militant del partit comunista, considerà la seva creació precipitada i pretensiosa, perquè la línia a seguir, ateses les circumstàncies de la guerra, no era l’engegament de projectes nous, sinó el reforçament d’allò existent. Es mostrava més partidari de les tasques de prevenció i reorganització de les coses ja realitzades que no de «perdre el temps en assaigs i projectes» i temia que les seccions, tret de l’Arqueològica, assentada damunt una tradició coherent de treball, mancades com estaven d’instruments, no funcionessin de manera eficient. Totes les seccions, però, desenvoluparen alguna mena d’activitat. La de Ciències s’ocupà de la classificació, ordenació i catalogació dels materials destinats a formar el Museu de Ciències Naturals que Bosch i Morata s’havia proposat d’edificar. La Historicoarqueològica publicà dins la col·lecció “Sèrie de treballs solts”: El Castellet del Porquet (1937), de Ballester i Tormo; Breus notes sobre el poblat ibèric de Sant Miquel de Llíria (1937), de Domènec Flétcher; Estudis d’art originari. Els insectes en l’art quaternari (1937), de Manuel Vidal i López; Un enterrament prehistòric al Barranc del Cinc (Alcoi) (1937), de Camil Visedo i Moltó; Col·lecció de Treballs del P. J. Furgús sobre prehistòria valenciana (1937), de Juli Furgús. La de filologia inicià l’elaboració d’un diccionari de l’IEV i d’un Vocabulari Castellà-Valencià; alguns dels seus components s’havien entrevistat amb Pompeu Fabra, president de l’IEC. S’organitzà també un servei de publicacions per a l’edició dels autors clàssics valencians, així com d’una Antologia general de la Literatura Renaixentista Valenciana i d’un Butlletí d’Estudis Valencians de Lingüística i Literatura. L’única secció aparentment inactiva fou la d’Estudis Econòmics.
L’IEV treballava en la constitució de la Biblioteca del País Valencià, una iniciativa que pretenia superar la inexistència d’una entitat nacional pròpia que acollís tota la producció bibliogràfica relacionada amb el País Valencià. La seva creació urgia més que mai, perquè es corria el perill que els llibres amuntegats al Col·legi del Patriarca procedents de biblioteques valencianes fossin traslladats fora del territori «contravenint la voluntat de milers de generacions que els arreplegaren, els compraren o els feren, per tal que romangueren sempre en esta terra i foren útils al nostre poble o a la cultura universal conreada a València». El fons inicial fou el de l’extingida Diputació, però Bosch i Morata reclamà aviat al Consell Provincial de València i al Ministeri d’Instrucció Pública els dipòsits i materials bibliogràfics reunits eventualment a l’edifici del Patriarca, al mateix temps que inseria anuncis als periòdics no solament per afavorir la donació de llibres entre els particulars, sinó també perquè sindicats i comitès populars fessin lliurament de les biblioteques privades que havien confiscat. S’aprovà una subvenció de 120 euros anuals i s’instal·là provisionalment a la seu de l’IEV (plaça de Cisneros, 4), on foren dipositades algunes valuoses col·leccions, principalment les de l’humanista alteà Francesc Martínez i Martínez i la de Francesc Costa. Bosch i Morata no acabà la seva obra. Ocupà la cancelleria del gener al novembre del 1937, i el 8 d’aquest darrer mes, en remodelar-se el consell, fou substituït per l’ugetista Josep Maria Sánchez-Roda, que introduí algunes modificacions rellevants dins els estatuts, però tampoc no s’hi estigué gaire temps, per tal com el desenllaç de la guerra ja era ben pròxim.
Lectures
- AZNAR, M.; BLASCO, R.: La política cultural al País Valencià 1927-1939, Institució Alfons el Magnànim / Institut Valencià d’Estudis i Investigació, València 1985.
- BOSCH I MORATA, F.: “Resposta. L’Institut d’Estudis Valencians”, Nueva Cultura, 4-5, 1937.
- CASANOVA, E.: “El Diccionari de l’Institut d’Estudis Valencians de 1937”, Caplletra, 16, 1994, p. 49-82.
- CORTÉS, S.: València sota el règim franquista (1939-1951), Institut de Filologia Valenciana / PAM, València / Barcelona 1995.
- CUCÓ, A.: “Sobre la creació d’una infraestructura cultural valenciana. Nota del període 1936-1939”, Arguments, 1, 1974, p. 179-183.
- GIRONA, A.: “El valencianisme cultural”, València, capital cultural de la República (1936-1937). Antologia de textos i documents, Conselleria de Cultura / Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, 1986, p. 425-478.
- — Guerra i revolució al País Valencià (1936-1939), Editorial Tres i Quatre, València 1986.
- GÓMEZ I NADAL, E.: “L’Institut d’Estudis Valencians”, Nueva Cultura, 3, 1937, p. 12.
- PÉREZ i MORAGON, F.: “Cultura en guerra: l’obra de Francesc Bosch i Morata al 1937”, Batlia, 6, 1986, p. 27-30.
- VENTURA, A.: “El primer conseller de Cultura”, La Veu de Xàtiva, 1983, p. 5.