Els elasmobranquis hipotremats o batoïdeus tenen les fenedures branquials a la cara ventral del cos. En la fotografia veiem la rajada clavellada (Raja clavata). Aquesta espècie fa vida bentònica i pot enterrar-se al fons i fer servir els espiracles per a respirar.
Josep M. Gili.
L’ordre dels raïformes juntament amb els dels pristiformes, els torpediniformes i els miliobatiformes formen el superordre dels batoïdeus.
La característica comuna de tots aquests grups de condrictis és la fusió de les aletes pectorals amb els marges del cap i la situació de les fenedures branquials a la superfície ventral del cos. El cos és més o menys diferenciat en un disc i una cua, segons els grups. Les aletes dorsals se situen a l’altura de la cua i mai no hi ha aleta anal. Dins d’aquest gran grup hi ha unes 430 espècies de batoïdeus. Les característiques diferencials dels raïformes es defineixen per determinats caràcters esquelètics del neurocrani i de la cintura pectoral. No obstant això, aquests caràcters són compartits per dos grups ben diferents de la nostra ictiofauna que solen rebre la categoria de subordre: el dels rinobatoïdeus i el dels raioïdeus, representats per les famílies dels rinobàtids i els raids, respectivament.
Els rinobàtids: peixos guitarra
Peix guitarra petit (Rhinobatos rhinobatos), una de les dues espècies de rinobàtids presents en les nostres mars. L’espècie germana, R. cemiculus, a més d’ésser més grossa (fins 2 m), té les carenes rostrals més llargues i juntes. De denominació vulgar ben merescuda, aquests elasmobranquis viuen sempre a prop del fons i no s’allunyen gaire de la costa.
Juan A. Moreno.
Els peixos guitarra (Rhinobatos) constitueixen l’únic gènere de la família dels rinobàtids. A primer cop d’ull semblen esquals, però les seves aletes pectorals soldades al cap i les fenedures branquials en posició ventral revelen llur relació amb els batoïdeus. El disc, llarg, i estret, solament representa un terç de la seva llargada total, ja que la cua és llarga i ben desenvolupada. El rostre és angulós, aixafat i recorregut per dues quilles en la seva part superior. A la proximitat d’uns ulls petits hi ha uns grans espiracles. Les fenedures nasals són de posició ventral i disposen de vàlvules complexes. La boca és petita i recta. Malgrat ésser llargues, les aletes pectorals s’estenen poc pels costats per comparació a d’altres batoïdeus. Les aletes dorsals, aproximadament iguals, s’insereixen darrere les pelvianes. L’aleta caudal és petita i triangular. Tenen una filera mediodorsal d’espines. La coloració és clara, marró verdosa amb taques ocel·lades al dors. Són de reproducció ovo-vivípara i es nodreixen a base d’invertebrats. En la nostra ictiofauna hi ha dues espècies d’hàbits bentònics i costaners que rarament excedeixen els 100 m de fondària. El peix guitarra petit (R. rhinobatos), que fa fins 1,2 m, té el disc curt i ample i les quilles rostrals paral·leles i separades. El peix guitarra gros (R. cemiculus) assoleix els 2 m de llargada i té un disc més llarg i estret; les quilles rostrals, a més d’ésser llargues, són pròximes entre elles i convergeixen cap endavant. Els peixos guitarra són d’escàs interès comercial, però en algunes zones de les latituds tropicals són força apreciats pels pescadors esportius.
Els raids: rajades o escrites
Algunes de les rajades presents en la mar catalana: 1 caputxa (Raja batis), 2 rajada estrellada (Raja asterias), 3 rajada dolça (R. montagui), 4 rajada blanca (R. alba), 5 rajada de miralls (R. miraletus), 6 caputxó (R. oxyrinchus), 1 rajada vestida (R. naevus), 8 rajada clavellada (R. clavata). Totes les rajades són bentòniques i s’alimenten de preses de mida mitjana o petita (petits peixos, crustacis, etc.). Són ovípares, i els ous, de forma rectangular, són molt característics.
Juan A. Moreno / Román Montull.
Aquesta família comprèn les rajades, també anomenades escrites i clavellades, i totes de l’extens gènere Raja. Consta en conjunt de 12 subgèneres i gairebé 200 espècies i és un dels grups més nombrosos d’elasmobranquis. Les rajades es caracteritzen pel seu disc, bé ròmbic, quadrangular o arrodonit. El musell és més o menys llarg i de marges més sinuosos en els mascles. Les fenedures nasals, proveïdes d’àmplies vàlvules, es comuniquen amb la boca mitjançant uns solcs nasals. La boca és petita i recta, amb nombroses dents, arrodonides i agudes segons les espècies, però sempre més agudes en els mascles. Les aletes ventrals es divideixen en dos lòbuls. La cua, prima però no filamentosa, freqüentment mostra diverses fileres d’espines fortes. A l’extremitat de la cua hi ha dues aletes dorsals minúscules i una aleta caudal, de vegades atrofiada. Els apèndixs copuladors dels mascles adults són especialment llargs i gruixuts, dotats d’un complex esquelet intern que s’empra com a caràcter taxonòmic dins del gènere. Aquests elasmobranquis viuen als hàbitats bentònics de fons tous on romanen semienterrats i sempre a l’aguait per a capturar preses (peixos, crustacis i mol·luscs). Colonitzen des del litoral fins gairebé els 800 m de profunditat. Són de reproducció ovípara i els ous són rectangulars, coriacis i amb un gruixut filament a cada angle. Són d’una importància comercial relativament gran; freqüentment es capturen i es comercialitzen a tot el litoral. A la mar catalana se n’han enregistrat 15 espècies, agrupades per alguns autors en subgèneres. Una de les espècies, la rajada ondulada (Raja undulata), fins ara no ha estat associada a cap dels subgèneres; és bruna ataronjada amb bandes llargues i fosques envoltades de punts blancs.
Un primer grup reuneix les espècies del subgènere Raja. La rajada estrellada (Raja [Raja] asterias), que hi pertany, és una petita rajada que rarament sobrepassa els 60 cm de llargada, endèmica de la Mediterrània i del golf de Cadis; és de color canyella, amb nombroses taques blanques envoltades de punts foscos, i sol preferir els fons de la plataforma continental. La rajada dolça (R. [R.] montagui) se li assembla, però és més grossa i amb grans pigues fosques per tot el dors. En indrets de més fondària abunda la rajada clavellada (R. [R.] clavata), de coloració força variable però de tons grisos, bruns o negrosos, i sempre amb la cua anellada de tons foscos i clars; tant al dors com al ventre, té la pell molt aspra al tacte (de vegades fins i tot presenta forts tubercles espinosos), especialment a la cua, que és plena d’espines. De coloració similar, però amb menys espines, tenim R. [R.] polystigma, que no arriba al metre de llarg, com la rajada clavellada. Una altra espècie, la rajada de miralls (R. [R.] miraletus), és molt escassa a les nostres aigües i es reconeix fàcilment per la coloració d’ocels blaus amb anell fosc sobre una tonalitat general bruna groguenca uniforme.
Un segon grup és format per les rajades del subgènere Leucoraja, que es poden distingir de les anteriors perquè tenen les dents estretes i agudes, i a més no presenten la filera mitjana d’espines a la cua. La rajada vestida (Raja [Leucoraja] naevus) és inconfusible per les grans taques blanques i negres que presenta al centre de les pectorals; es tracta d’una espècie petita i d’àmplia distribució a la plataforma continental. A més fondària viu la rajada d’anells (R. [L.] circularis), de coloració bruna fosca, però amb petits ocels blancs sobre el disc. La rajada cardaire (R. [L.] fullonica), que fa més d’1 metre de llarg i habita el talús fins als 600 m de profunditat, es pot reconèixer pel seu musell angulós, per la seva coloració grisa uniforme i per l’aspror del dors.
Dins del subgènere Rostroraja només hi ha una espècie pròpia de la nostra ictiofauna, la rajada blanca (Raja [Rostroraja] alba). De grans dimensions, ja que pot assolir els 2 m de llargada, és de color gris o bru molt clar (de vegades amb taques blanques), bé que els joves tenen el ventre blanc i els marges negres; el rostre es prolonga cap endavant en forma de dit. Habita les aigües moderadament profundes.
Un altre grup és el del subgènere Dipturus, que acull les espècies més típiques del talús continental, totes amb preferència per les profunditats compreses entre els 250 i els 1000 m. És característic el rostre, molt llarg i agut, que dóna un perfil còncau als marges anteriors del disc. La coloració és grisa molt fosca al dors i al ventre, orlada amb punts negrosos que es corresponen amb els porus mucosos. El caputxó (Raja [Dipturus] oxyrinchus), de musell molt llarg, assoleix 1,5 m de llargada. L’anomenada caputxa (R. [D.] batis) encara és més grossa (pot ultrapassar els 2 m) i té el musell una mica més curt i la cua ampla i deprimida.