L’ordre dels siluriformes és integrat, aproximadament, per unes 2000 espècies, repartides en uns 500 gèneres i agrupades en 30 famílies. De distribució geogràfica extensa, abasta les zones temperades i tropicals del planeta, si bé ocupa preferentment les aigües dolces d’Àfrica, Euràsia i Amèrica. Tanmateix, se’n poden trobar algunes espècies marines a les aigües tropicals i subtropicals. Cap dels representants d’aquest ordre no té el cos revestit d’escates però, per contra, alguns poden presentar plaques òssies. Tenen dentició als premaxil·lars, mandíbules rudimentàries i dues barbes sensorials llargues als maxil·lars, si bé al cap hi pot haver un total de 2 a 4 barbes. El nombre de radis branquiostegals oscil·la entre 3 i 20. Tenen aparell de Weber. Les aletes pectorals i dorsals presenten radis espiniformes a l’extrem, que disposen d’un mecanisme de bloqueig a l’efecte de mantenir-se erèctils a voluntat del peix. Als Països Catalans n’hi conviuen dues famílies, bé que totes dues han estat introduïdes per l’home: els ictalúrids i els silúrids, amb una espècie cadascuna.
Els ictalúrids: peixos gat
Àrea de distribució del peix gat (Ictalurus melas) als Països Catalans.
Carto-Tec, original dels autors.
La família dels ictalúrids, originària de la part central i oriental de l’Amèrica Central i del Nord, és integrada per unes 25 espècies, que s’agrupen en 5 gèneres. Foren introduïts en alguns països d’Europa, per a l’aqüicultura, però si bé als Estats Units han produït beneficis importants dins del camp de la piscicultura, llur introducció a Europa no ha estat gaire positiva. Mostren el cos nu i lleugerament estilitzat, amb el cap aixafat i proveït de barbes sensorials (entre 4 i 8). Tant l’aleta dorsal com les pectorals porten un radi espiniforme molt resistent; a més, tenen una aleta adiposa. Són peixos propis d’aigües tranquil·les com les dels estanys, els llacs i els rius de curs lent, que tenen activitat nocturna i una alimentació omnívora de caràcter bentònic. Als Països Catalans només hi ha un gènere d’aquesta família, probablement representat per una sola espècie: Ictalurus melas. Encara que hi ha tres espècies de peix gat (I. melas, I. nebulosus i I. natalis) que foren introduïdes d’una manera local i accidental en diversos països europeus, als Països Catalans només s’ha detectat la primera a l’estany de Banyoles, la conca de l’Ebre i altres rius nordorientals. Si bé hi ha autors que citen la presència d’I. nebulosus (= Ameiurus nebulosus), la descripció que en fan no és suficient i per això s’ha de considerar dubtosa aquesta informació. No obstant això, atesa la proximitat de les poblacions franceses d’I. nebulosus, i la perillosa facilitat amb què s’introdueixen espècies al·lòctones, és molt possible que aviat en tinguem alguna població a casa nostra.
El peix gat (Ictalurus melas), d’origen exòtic, s’ha adaptat a viure a les nostres aigües lenítiques, en rius i llacunes. Conegut per la seva voracitat, devora les postes d’altres peixos, i tota mena de petites preses.
Giuseppe Mazza.
El peix gat (Ictalurus melas) és una espècie de mida mitjana que pot assolir els 45 cm i fer de 2 a 3 kg de pes, si bé a casa nostra els adults no solen ésser més llargs de 20 a 35 cm. Té un cap ample i aixafat, que consta de 8 barbes (quatre per mandíbula), d’entre les quals són més llargues les que s’insereixen a la mandíbula superior. Té el cos completament nu, és a dir, sense escates ni plaques òssies, i es veu d’un color negre terrós al dors i groguenc blanquinós a la regió ventral. El nombre de vèrtebres és de 40 i la fórmula radial de les aletes és: D 1+5–7, A 19–21, V 8, P 1+8–9 i C 18–19. L’època de reproducció és de maig a juliol. Els mascles assoleixen la maduresa sexual abans que les femelles i aquestes ponen (segons la mida) entre 2000 i 3500 ous d’uns 3 o 4 mm de diàmetre; després, ambdós reproductors defensen els alevins durant un període determinat de temps. La seva alimentació és molt variada. Durant el primer any de vida és molt selectiva i consisteix en crustacis planctònics i, en proporcions més petites, quironòmids; en canvi, els adults aprofiten diferents fonts d’alimentació, segons l’abundància i la facilitat d’obtenció: crustacis planctònics, quironòmids, peixos, crancs i algues filamentoses, bé que quantitativament el seu aliment principal són les larves de quironòmids. És una espècie d’hàbits nocturns i mostra preferència per les aigües lenítiques, on s’estima més els fons fangosos i llimosos.
Els silúrids: silur
El silur (Silurus glanis) ha estat, dels dos siluriformes presents al nostre país, el d’introducció més recent. Predador de grans dimensions, bé que de moment es troba confinat a la conca de l’Ebre (específicament riu avall de l’embassament de Mequinensa) la seva presència no deixa d’ésser una amenaça més per a la nostra ictiofauna autòctona.
Sally Birch / Oxford Scientific Films – Firo-Foto.
El cos dels silúrids és allargat i desproveït d’escates. El cap, de proporcions considerables, té una boca ampla, uns maxil·lars rudimentaris, i barbes sensorials; el marge de la mandíbula superior solament és format pels intermaxil·lars. Tenen l’aleta dorsal molt petita, sense radis espinosos; manquen d’aleta adiposa, i l’anal, que és molt llarga, s’acaba molt a prop de l’aleta caudal. Les aletes pectorals van armades d’un radi espinós molt fort. Aquesta família de peixos propis de les aigües dolces d’Europa i Àsia és representada per 8 gèneres dels quals només n’hi ha un que colonitzi Europa. Als Països Catalans tenim una espècie, el silur, que ha estat introduïda recentment.
El silur fou introduït a la península Ibèrica durant els anys 1979-80 a l’embassament de Mequinensa, d’una manera il·legal. Durant aquests darrers anys s’ha anat expandint per la conca baixa del riu i ha arribat fins al delta de l’Ebre, on ja se n’han capturat exemplars de vora 35 kg.
El silur (Silurus glanis) és el peix més gros de les aigües continentals eurasiàtiques i un dels més grossos de les aigües dolces del món. Té un cos arrodonit, que a partir de l’anus esdevé una mica comprimit lateralment, desproveït d’escates i de plaques òssies. El cap, ample, fort i lleugerament aixafat, porta sis barbes, dos al costat de la mandíbula superior i quatre sota la mandíbula inferior; la dentició s’insereix damunt dels intermaxil·lars, el vòmer i els ossos faringis. Presenta una sola aleta dorsal curta i sense radis espinosos, que és situada a la línia perpendicular de les aletes pelvianes. L’aleta anal és molt llarga, arriba fins a l’aleta caudal i acaba prop d’aquesta, que és lleugerament arrodonida. El nombre de vèrtebres és de 68 o 70. La fórmula de les aletes és: D 3–5, A 72–92, P 1+14–17, V 11–13 i C 17. La coloració del cos és molt variable: el llom sempre adopta un color fosc, de marró olivaci a negre blavós; en canvi els flancs són més clars i sovint presenten reflexos marmoris, mentre que la part inferior del cos generalment pren un color blanc grisós. Dins de la seva àrea de distribució natural, en rius com ara el Danubi no és rar trobar exemplars solitaris de 30 a 60 kg, de més de vint anys d’edat, i fins s’han arribat a pescar exemplars excepcionals de més de 300 kg. Malgrat tot, la majoria dels exemplars de les poblacions d’aquesta espècie són de proporcions inferiors.
Es reprodueix a l’edat de 3 o 4 anys, quan té una llargada de 40 a 75 cm, si bé la llargada i el pes dels exemplars són factors molt variables que depenen directament de l’abundància d’aliment. L’època de reproducció canvia segons la latitud; així, als llocs més meridionals de la seva distribució pot començar la segona quinzena de maig i, al límit nord, es pot iniciar al principi de juliol, però sempre que les aigües tinguin una temperatura superior als 18 °C. Els reproductors es desplacen cap als llocs de fresa, constituïts per espais ocupats per rels o arbres morts; són àrees de profunditat mitjana, i fins i tot es dirigeixen als llocs propers a la vora de l’aigua on hi ha vegetació. Fan la fresa en parelles; la femella fa un niu rudimentari amb plantes i, al cap d’uns quants dies, hi deixa els ous, que queden fixats a la vegetació. El nombre d’ous oscil·la entre 10 000 i 400 000 i el mascle defensa el niu fins que es desclouen. Després de la reproducció els adults tornen a ocupar aigües més profundes per a passar-hi l’hivern. Durant les primeres fases del seu desenvolupament, els joves es nodreixen bàsicament de crustacis bentònics i planctònics. Passat el primer any de vida tendeixen gradualment a tenir una alimentació molt més ictiòfaga, de manera que els exemplars adults són carnívors i, sobretot, consumeixen peixos, si bé també engoleixen d’altres vertebrats com ara granotes, tritons i polls d’ocells aquàtics.