L’ordre dels beloniformes agrupa una sèrie d’espècies majoritàriament marines que es caracteritzen pels radis segmentats i també pel desplaçament de les aletes dorsal i anal vers la regió posterior del cos. D’altra banda, presenten una aleta caudal amb un esquelet simètric i formada per 13 radis; les pectorals se situen a la part superior del cos i les ventrals s’insereixen en posició abdominal. La línia lateral dels beloniformes se situa a la part inferior del cos. Són peixos epipelàgics que exhibeixen diferents adaptacions a la vida prop de la superfície de l’aigua. N’hi ha alguns, com ara els exocètids, que tenen unes aletes pectorals molt desenvolupades per a planar sobre l’aigua. D’altres, com els belònids, tenen un cos molt estilitzat i unes mandíbules molt llargues proveïdes de dents fines. En canvi, en els escomberesòcids, també de cos estilitzat, la mandíbula superior és curta i la inferior llarga, cosa que els permet, d’aquesta manera, orientar l’aliment (zooplàncton) cap a la boca.
Els exocètids: peixos voladors
La família dels exocètids reuneix espècies de peixos de cos oblong i mitjanament llargarut, revestit d’escates grans i decídues. La boca, mitjana o petita, és proveïda d’unes mandíbules que no acaben, com en els belònids, amb un bec prim. Els maxil·lars són lliures o adherits només als premaxil·lars; sovint manquen a l’extrem mandibular i s’amaguen sota el preorbitari. Quan tenen dents (que neixen a les dues mandíbules i el paladar), són petites i dèbils. El tercer parell d’ossos faringis superiors estan molt units però no són soldats. Les aletes pectorals, en forma d’ala, són molt grans i desenvolupades; les ventrals també poden desenvolupar-se considerablement, i el lòbul inferior de la caudal sol ésser més llarg que el superior. No tenen radis espinosos a les aletes.
Exocètids, o peixos voladors, més comuns a la mar Catalana: 1 Cheilopogon heterurus i 2 Exocoetus volitans. Hi ha, encara, una altra espècie, Cheilopogon exsiliens, que, malgrat que s’assembla força a aquestes, es pot reconèixer fàcilment per una taca clara que té a l’aleta dorsal.
Carlos Moreno.
Aquests peixos, popularment coneguts pel nom de peixos voladors, acostumen a formar grans moles, però també es troben inesclats amb moles de sardines. Són pelàgics i d’alta mar. Rarament sovintegen les zones costaneres i tenen un règim alimentari planctòfag. La seva morfologia tan particular els permet de realitzar vols planats fora de l’aigua. Així, quan assoleixen la velocitat necessària efectuant ràpids moviments amb l’aleta caudal, poden continuar incrementant la velocitat fora de l’aigua. En realitat no es tracta d’un veritable vol, perquè les aletes desplegades es limiten a la sustentació, sense arribar-se a batre. Són molt apreciats per al consum i algunes de les espècies són perseguides per la qualitat de la seva carn, que tant es consumeix fresca com salada, seca, fumada o reduïda a farina de peix. No obstant això, el caràcter ocasional de la seva captura no en fa rentable la comercialització. Als Països Catalans solament se n’han registrat tres gèneres, que acullen cinc espècies.
Exocoetus volitans, com la majoria de les espècies epipelàgiques adaptades a planar al damunt de la superfície de l’aigua, presenta un cos allargat i fusiforme, encara que lleugerament deprimit a la regió ventral. L’aleta dorsal, relativament curta, és desplaçada cap a la part posterior del cos de tal manera que queda perfectament oposada, de mida i posició, a l’aleta anal. Les aletes pectorals són molt desenvolupades i es prolonguen fins a la base de l’aleta caudal. Les aletes pelvianes són curtes, a diferència del que passa amb altres gèneres d’exocètids, i pròximes a la base de les pectorals. La diagnosi de les aletes és D 13-15, A 12-14 i P 14-16. La línia lateral és emplaçada a la part inferior del cos, cosa que caracteritza en general les espècies que viuen a l’estrat superior de les aigües marines. La línia transversal consta de 17 a 21 escates predorsals. Aquesta espècie arriba a fer uns 18 cm de llarg i presenta una coloració blava iridiscent a la regió dorsal, el ventre uniformement argentí i les aletes grises o translúcides. Se’n desconeix gairebé del tot la biologia. Té una àmplia distribució, que també inclou la mar Mediterrània.
Però l’espècie més comuna d’aquest gènere a la Mediterrània és Cheilopogon heterurus heterurus, i és possible que sigui l’única que ha estat registrada repetidament als Països Catalans. Té el cos allargat i fusiforme, que pot arribar a fer uns 34 cm. L’aleta dorsal és bastant curta i lleugerament desplaçada cap enrere; en una posició oposada hi ha l’aleta anal, que és de base més curta, cosa que permet distingir-lo dels altres exocètids, que normalment tenen aquestes dues aletes de forma i dimensions iguals. Les aletes pectorals, ben desenvolupades, són tan llargues que arriben fins a la base de l’aleta caudal. Les aletes pelvianes també són ben desenvolupades i arriben fins al punt d’origen de l’aleta anal. El cap és de proporcions reduïdes. A la boca no té dents palatines i la mandíbula superior no presenta protractisme. El nombre de radis de les aletes és D 12-14, A 8-10, P 15-16, i les escates predorsals de la línia transversal són de 30 a 38. La coloració del dors és blava i iridescent, el ventre argentí i les aletes dorsal i pectoral, de color gris pàl·lid, amb una franja translúcida a l’extrem de l’aleta pectoral. L’aleta caudal és pigmentada uniformement. Aquesta espècie fa la fresa durant els mesos d’estiu, i els ous, proveïts de filaments, es mantenen flotant a la superfície de l’aigua fins que en neixen les larves. Es distribueix per tota la Mediterrània, bé que ocasionalment ha estat trobada en diversos punts de l’Atlàntic.
Cheilopogon exsiliens té la forma del cos molt semblant a la de les altres espècies congenèriques, però és més petit (no fa més d’uns 22 cm). La coloració general del cos és semblant a la dels altres exocètids, dels quals es distingeix amb una relativa facilitat perquè mostra una taca ben clara a l’aleta dorsal. La diagnosi de les aletes és D 13-16, A 8-11 i P 13-16. Les escates predorsals de la sèrie transversal són de 21 a 30. Aquesta espècie ha estat registrada a les aigües dels Països Catalans, però d’una manera esporàdica.
Cheilopogon pinnatibarbatus és, de fet, una espècie atlàntica, que només es troba molt accidentalment en aigües de la Mediterrània occidental. És peculiar pel seu aspecte, i per la coloració és difícil de diferenciar de C. heterurus i C. exsiliens, però mirant-la bé hom aprecia el marge de les aletes pectorals més pàl·lid. La diagnosi de les aletes és D 12-14, A 10-12 i P 14-16. El nombre d’escates predorsals de la sèrie transversal és relativament elevat, de 39 a 97, per la qual cosa constitueix un dels principals caràcters que permeten diferenciar-lo. Segons sembla, prefereix les aigües relativament temperades (entre els 15 i 25 graus), cosa que explica que faci incursions esporàdicament a les nostres aigües.
Hirundichthys rondeletii és al costat d’Exocoetus volitans, l’espècie més comuna d’exocètids als Països Catalans. Presenta el cos allargat, d’uns 25 cm, relativament prim i pla ventralment. Les aletes pectorals són molt llargues i arriben fins a la base de l’aleta caudal; presenten, a més, els dos primers radis sense ramificar. Les aletes dorsal i anal són de mida i forma molt semblants, i les pelvianes es troben molt desenvolupades, fins atènyer l’extrem de l’aleta anal. El nombre de radis de les aletes és D 10-12, A 11-13 i P 16-19. El nombre d’escates predorsals de la línia transversal oscil·la entre 27 i 31. El color del cos no difereix gaire dels altres exocètids, i per això no és fàcil d’identificar. Es reprodueix durant l’estiu i deixa uns ous flotadors, proveïts de filaments. La seva distribució és molt àmplia i es troba tant en aigües subtropical com a la Mediterrània; ocasionalment, apareix a l’Atlàntic septentrional.
Els belònids: agulla
Escomberesòcids i belònids de la mar Catalana: 1 trumfau (Scomberesox saurus) i 2 agulla (Belone belone gracilis). Tots dos de l’ordre dels beloniformes –com els exocètids–, tenen característiques morfològiques comunes, com la posició de les aletes dorsal i anal, molt enrere del cos, o la forma de l’aleta caudal. Bons nedadors i relativament abundants a les aigües lliures, prop de la superfície, tenen, però, un règim alimentari diferent: mentre que l’agulla és una voraç depredadora de peixos pelàgics petits, el trumfau és típicament zooplanctòfag.
Carlos Moreno.
Aquesta família acull les anomenades agulles, peixos propis de les mars temperades i subtropical, si bé també inclou espècies força eurihalines i poblacions d’aigües dolces. Com bé ho suggereix la seva denominació popular, tenen un cos extraordinàriament prim i llargarut. Dues mandíbules, també primes i proveïdes de dents còniques i agudes de mides diferents, configuren un musell allargat on la maxil·la o mandíbula superior és menys prominent. Les aletes dorsal i anal es contraposen i s’insereixen en una posició molt endarrerida del cos. La línia lateral transcorre al llarg de l’eix longitudinal però és força més propera al ventre que no pas al dors de l’animal. A les nostres aigües, només hi viu una espècie.
L’agulla (Belone belone gracilis), de cos llarg, prim, cilíndric i lleugerament comprimit, té un cap allargat i un musell en forma de bec. Les dents són més grosses a la maxil·la superior. L’aleta anal neix en un punt més endarrerit que la dorsal, però totes dues són prop de l’aleta caudal, que és bilobulada. La fórmula de les aletes és D 16-19, A 19-23, P 11-14 i V 6. El cos es troba revestit per una multitud d’escates menudes (més de 200 a la línia lateral) que cauen amb molta facilitat.
Els adults poden atènyer els 90 cm de llargada, però normalment no sobrepassen els 50 cm. El nombre de vèrtebres oscil·la entre 76 i 81. La coloració del dors és blava verdosa i esdevé argentina als flancs i al ventre; les aletes són blanques o bé grises i l’esquelet adquireix una tonalitat verda blavosa. Es una espècie epipelàgica i de costums força gregaris durant l’època de reproducció. Neda molt a prop de la superfície, on captura petits peixos i crustacis que li serveixen d’aliment. La rapidesa en la natació li permet de fer uns salts fora de l’aigua que hom pot observar a les desembocadures dels rius i a les llacunes litorals. Es reprodueix de març a juny i els ous de les postes, que fan 28 o 29 mm, són adherits al substrat mitjançant uns filaments enganxosos. Els joves sovintegen les aigües tranquil·les i properes a la costa, les badies i les desembocadures dels rius. Es tracta d’una espècie molt comuna a les nostres aigües, que colonitza la Mediterrània i l’Atlàntic oriental, des de Noruega i Islàndia fins al Senegal. De les tres subespècies descrites en aquesta àrea de distribució, B. belone gracilis és la que viu a les costes catalanes.
Els escomberesòcids: trumfau
Aquesta família inclou un seguit de peixos de cos estilitzat i comprimit, amb unes mandíbules punxegudes i proveïdes de dents petites. Les aletes imparelles es troben desplaçades vers la part posterior del cos, i el seu extrem posterior pren la forma d’una sèrie de pínnules que arriben fins a l’aleta caudal; les pelvianes s’insereixen en posició abdominal i estan sostingudes per 6 radis segmentats, mentre que les pectorals estan situades a la meitat del cos i la caudal és forcada i amb els lòbuls desiguals. Totes aquestes aletes estan formades per radis segmentats. El cos dels escomberesòcids és revestit d’escates cicloides o adherents. A les nostres aigües són representats per una sola espècie, el trumfau.
El trumfau (Scomberesox saurus) és un peix típicament epipelàgic que presenta un cos allargat i estilitzat, amb un peduncle caudal curt. El cap és allargat, té una boca estilitzada i apuntada, amb la mandíbula inferior més llarga que la superior. La part posterior de les aletes dorsal i anal és formada per una sèrie de grups de radis o pínnules. La coloració del dors és blava iridiscent, si bé els flancs i la part ventral són típicament argentins. La fórmula de les aletes d’aquesta espècie és D 10-12+5-6, A 12-14+5-7. El nombre d’escates de la línia lateral és de 107 a 128. Aquests peixos assoleixen una mida de 40 cm com a màxim i, a diferència del gènere Nanichthys, que viu a l’Atlàntic, presenten un parell d’ovaris. Els ous i les larves són pelàgics. Pel que fa al règim alimentari, es tracta d’una espècie típicament zooplanctòfaga que es val de la seva peculiar morfologia bucal per a conduir el zooplàncton a l’interior de la boca. Es distribueix per l’Atlàntic i la Mediterrània, però només gaudeix d’importància comercial en algunes localitats determinades.