Els gasterosteïformes: espinós, cavallets de mar i afins

Sembla que l’origen dels gasterosteïformes es remunta a l’Eocè inferior i que constitueixen un grup altament especialitzat dels acantopterigis. Molts peixos d’aquest ordre presenten un cos típicament allargat i cobert de plaques òssies, i una boca petita que sovint s’obre a l’extrem d’un tub, com en els singnàtids. L’aleta dorsal es constituïda de dues parts perfectament separades: la porció espinosa i la segmentada. Les aletes pelvianes s’insereixen en una posició abdominal o subtoràcica i moltes espècies hi tenen radis espinosos. La majoria són peixos marins però, tanmateix, alguns són eurihalins i d’altres romanen sempre a les aigües dolces. Als Països Catalans estan representats per tres famílies: els gasterostèids, els singnàtids i els macroramfòsids.

Els gasterostèids: espinós

Els gasterostèids són peixos de petites dimensions que colonitzen tot l’hemisferi nord, tant les aigües dolces com les salabroses i els aiguamolls, per la qual cosa hom els atribueix un elevat polimorfisme i una gran plasticitat biològica. El seu cos fusiforme no és recobert d’escates sinó de plaques òssies, més o menys desenvolupades als flancs i de nombre variable segons les poblacions. Tenen dues aletes dorsals, la primera formada per un nombre variable d’espines aïllades i la segona constituïda per radis segmentats, a més d’una petita espina. L’aleta anal és força similar a la segona dorsal, i la ventral és formada per una espina llarga seguida de dos o tres radis tous. Tant les aletes pectorals com les caudals es troben ben desenvolupades i la boca és proveïda de dents en ambdues mandíbules. A les nostres aigües només en viu un representant.

L’espinós (Gasterosteus aculeatus) té el cos oval (l’alçada és una quarta part de la llargada corporal), amb un peduncle caudal prim i el cap llarg i acabat en un musell agut. La cintura pelviana és soldada i les aletes ventrals consten d’una espina i d’un radi tou. La primera aleta dorsal és constituïda per tres espines aïllades i recobertes per membranes triangulars independents, l’última de les quals és més petita, i totes tres són erèctils i blocables, ja que constitueixen un sistema de defensa contra els predadors. La segona aleta dorsal és formada per radis tous i se situa en la meitat posterior del cos, contraposada a l’aleta anal. La fórmula de les aletes és D III-(IV)+9-14, A I+8-11, P 10, V I+1, C 12, i el nombre de vèrtebres oscil·la entre 29 i 33. El cos, nu d’escates, es troba revestit per rengleres d’escuts o de plaques òssies (6 a la regió dorsal i en nombre variable als flancs). El polimorfisme que presenta la disposició de les plaques laterals ha estat força estudiat i ha permès de descriure’n les formes trachurus, leiurus o gimnura i semiarmatus. La forma trachurus enclou aquells individus que tenen una filera completa de 30 a 35 plaques disposades entre l’espai anterior de les aletes pectorals i la cua, la qual consta d’una quilla. Els exemplars de la forma leiurus tenen d’1 a 9 plaques a la regió anterior del cos, just darrere les aletes pectorals, i la cua mai no té quilla. Els de la forma semiarmatus tenen una filera de 9 a 30 plaques interrompuda en la meitat del cos i la cua sempre presenta quilla. La forma que colonitza les nostres aigües és la leiurus.

Àrea de distribució de l’espinós (Gasterosteus aculeatus) als Països Catalans.

Carto-Tec, original dels autors.

Viu a les aigües dolces dels llacs i als cursos baixos dels rius, sempre en aigües tranquil·les i amb força vegetació; tanmateix, també se’l troba a les llacunes litorals d’aigües poc salabroses, i al nord d’Europa arriba a colonitzar la mar i els aiguamolls salabrosos. Viu de dos a tres anys i, segons les condicions de l’hàbitat, pot arribar a atènyer 8 cm, sobretot les fe melles, que són més grosses. Es nodreix principalment de petits crustacis (copèpodes, cladòcers i ostràcodes), larves d’insecte (sobretot quironòmids) i, ocasionalment, de cucs i vegetals. Forma moles de desenes d’individus que es dissolen d’abril a juliol, durant l’epoca de reproducció. Els mascles, en general, ofereixen una coloració marró verdosa, argentina al ventre, però quan adopten la lliurea nupcial és força més vistosa: els opercles, la gola i les parts inferiors del cos són vermells, el dors ofereix reflexos verds, blaus i argentins, i els ulls són verds. Durant aquest període els mascles marquen un territori i s’estableixen fortes interaccions socials entre ells. Posteriorment construeixen un niu, a terra o a les tiges de les plantes aquàtiques, que té l’aspecte d’una esfera amb un forat que el travessa i és confeccionat a base de matèria vegetal que el mateix peix aglutina amb una secreció del ronyó. El mascle realitza una parada nupcial complexa per tal que la femella entri al niu pel forat i hi dipositi els ous (de 100 a 400, segons la mida de la femella). A continuació el mascle els fecunda, vigila la posta, la ventila i la defensa dels altres individus, àdhuc de la mateixa femella. Al cap d’uns dies, i depenent de la temperatura, surten unes larves de 3 a 5 mm, que començaran a desenvolupar les plaques òssies que caracteritzen l’espècie a partir dels 13 mm.

La seva distribució abasta tot Europa: la forma trachurus predomina al N i a l’E, la forma leiurus al SE i la forma semiarmatus al centre. També viu a Grenlàndia, Amèrica del Nord fins a Nova York i al Pacífic, des d’Alaska fins a Califòrnia, el Japó i Corea. Als Països Catalans es troba als aiguamolls de l’Empordà, als cursos mitjans i baixos dels rius Muga, Fluvià, Daró i Onyar i als aiguamolls de Peníscola, on s’han descrit les poblacions en més bon estat. A la resta d’indrets és poc abundant i sovint hi té un caràcter eminentment esporàdic. També cal ressaltar la seva presència a l’albufera d’Alcúdia (Mallorca) i és probable que també es trobi a Menorca.

Els singnàtids: agulletes, serpetes i cavallets de mar

La família dels singnàtids acull les agulletes i els gràcils cavallets de mar que, malgrat una aparença diferent, són força semblants. Els uns i els altres tenen el cos cobert de plaques òssies, talment com una cuirassa articulada d’anells successius que coincideixen amb la disposició de les vèrtebres. La secció del cos és gairebé poligonal i, així com les agulletes tenen un cos llarg i extremament prim, els cavallets són més rabassuts i més aviat recorden el cavall d’un tauler d’escacs amb la cua recargolada. Però en ambdós casos, el musell és llargarut i tubiforme, amb una boca menuda, terminal i sempre desdentada. L’obertura branquial es redueix a un petit orifici situat al marge superior de l’opercle. L’aleta més vistosa és la dorsal i, així i tot, és menuda; l’anal, les pectorals i les pelvianes són molt reduïdes o bé els poden mancar. En alguns gèneres d’aquesta família els mascles tenen una bossa incubadora a l’abdomen, que pot ésser coberta de replecs cutanis.

Són peixos fonamentalment marins, costaners i d’hàbits sedentaris, que viuen a les praderies submergides de fanerògames i d’algues. Algunes de les espècies es consideren força eurihalines perquè s’endinsen a les desembocadures dels rius i poblen les aigües salabroses. Són força críptics a causa de la coloració que presenten, però també pel seu comportament, segons el qual les agulletes es posen de cap per avall i neden serpentejant el cos entre les algues, amb les quals es confonen, valgudes dels moviments que realitzen amb les aletes pectorals i la dorsal. En canvi, els cavallets se serveixen de la cua per a agafar-se a les tiges i a les algues i tenen la facultat especial de nedar veloçment en qualsevol direcció, mentre redrecen l’aleta dorsal i fan oscil·lar la cua. Un altre aspecte força curiós d’aquests peixos és la manera d’ingerir l’aliment, per mitjà de succions enèrgiques que provoquen l’entrada brusca de la presa a la cavitat bucal; després, efectuen moviments vigorosos en sentit vertical amb el cap i, així, fan entrar aigua a pressió, que contribueix a engolir definitivament la presa. Les preses que són objecte d’aquesta operació coordinada han d’ésser mòbils, i són descobertes gràcies al moviment independent dels ulls que efectuen aquests peixos. També el comportament reproductor dels singnàtids mereix una atenció especial. Quan la femella té ous madurs, en lloc de lliurar-los a la mar els diposita a la bossa incubadora del mascle, on resten fins a la desclosa. Això explica que la femella tingui una papil·la genital, amb la funció d’introduir els seus ous dins el receptacle masculí. En el cas del gènere Syngnathus, aquesta bossa incubadora és oberta i només constituïda per dos replecs cutanis i, en canvi, en el gènere Hippocampus és soldada. Diferentment, el gènere Nerophis no en té i la femella adhereix els ous directament a l’abdomen del mascle. Els ous dels singnàtids no triguen gaires dies a decloure’s, i els petits que en neixen ja tenen la morfologia de l’adult, fora del gènere Nerophis que passa per una fase de larva planctònica. Cal assenyalar que cap singnàtid no torna a la bossa incubadora del mascle després de néixer.

A la Mediterrània conviuen 10 espècies, pertanyents a tres gèneres diferents (Syngnathus, Nerophis i Hippocampus), de les quals només 8 són de presència ben coneguda a les nostres aigües.

Les agulletes

L’agulleta de l’espècie Syngnathus acus té un cos llargarut, que s’aprima progressivament vers la cua, cuirassat per un total de 55 a 62 anells ossis pentagonals, dels quals, de 17 a 20 asón preanals i de 38 a 42 són postanals. Els cap representa una setena o una vuitena part del cos i hi té uns ulls grossos (cosa que el fa diferent dels altres membres de la família), una cresta occipital i un musell prim i llargarut. La bossa incubadora dels mascles ocupa entre 19 i 23 anells dels situats just darrere l’anus. L’aleta dorsal és més curta que el cap i s’estén al llarg d’uns 7 o 9 anells, a partir del darrer preanal; tant l’anal com les pectorals són molt menudes, i la caudal adopta forma de ventall obert. La fórmula de les aletes és D 34-45, A 3-4, P 11-14 i C 9-10. La coloració críptica d’aquesta espècie és força variable i combinada a base de tons grisos, marrons, verds o rosats, amb bandes verticals clares i fosques disposades alternativament. En canvi, l’aleta dorsal és hialina, amb els radis ornats de puntets negres, i la caudal és negra amarronada però amb el marge més clar. Viu als alguers litorals, fins als 50 m de profunditat, o bé en fons de sorra, llim i macolí que no superen els 90 m. No obstant això, també pot colonitzar les aigües salabroses i té, per tant, un cert grau d’eurihalinitat. Inicia la reproducció al gener (època en què ja es poden trobar mascles amb 300 o 400 ous dins la bossa incubadora) i la perllonga fins a l’estiu (entre maig i agost), que és quan trobem embrions a les bosses dels mascles. En el moment de néixer, els joves, que viuen entre les plantes, fan entre 24 i 28 mm i el creixement s’atura als 30 o 40 cm de llargada; les femelles són més petites. S’alimenta d’invertebrats epibionts i de crustacis, com també d’organismes planctònics i de petites larves de peixos, amb una preferència especial per les de gòbids. És molt comuna a tota la Mediterrània i també es distribueix per l’Atlàntic oriental, de la mar del Nord fins al Senegal.

Syngnathus typhle presenta, com totes les agulletes, un cos alt i llargarut que s’aprima cap a la cua, però en difereix pel nombre d’anells que li recobreixen el cos: de 48 a 59, dels quals entre 17 a 20 són preanals i de 31 a 39 postanals. El cap és molt característic per la seva llargada (d’una cinquena a una sisena part de la del cos) i pel musell, que és comprimit lateralment i alt com una quarta part o una cinquena part de la llargada corporal (uns 35 cm). Així com el perfil dorsal és gairebé rectilini i carenat, el perfil anterior de la mandíbula és angulós. La bossa incubadora dels mascles ocupa entre 21 i 24 anells i l’aleta dorsal, més curta que el musell, n’ocupa entre 7 i 9, que gairebé sempre són postanals. Tant l’aleta anal, com la pectoral i la caudal, que és arrodonida, són relativament petites. La fórmula de les aletes és D 28-42, A 3, P 14-17 i C 10. La coloració és entre ocre i marró, o bé grisa verdosa, amb taques fosques i clares; en canvi el ventre és clar o argentí i al musell ressalten taques negres o marrons petites. Com l’espècie anterior, viu als alguers de fanerògames marines del litoral i als fons detrítics sorrencs o fangosos situats entre els 4 i els 20 m de profunditat, però és més eurihalí que d’altres singnàtids, i tan aviat colonitza les llacunes litorals com les aigües salabroses. És una espècie molt críptica que té la capacitat de passar inadvertida entre les posidònies en penjar-s’hi de cap per avall i confondre’s amb les tiges gràcies a la seva coloració. Es reprodueix de març a juliol, i és en aquest període que es troben mascles amb ous embrionats a les bosses incubadores. Té un comportament reproductor particular perquè la femella realitza una parada nupcial que consisteix a fer unes danses al voltant del mascle, que poden durar un cert temps; després, acoblen llurs ventres i en pocs segons la femella introdueix una vintena d’ous a la bossa incubadora del mascle, la qual resta tancada per tal d’evitar el contacte dels ous amb l’aigua de mar, en aquest cas letífera. Dins un període de desclosa entre juny i agost i passades unes quatre setmanes de l’acoblament, neixen els petits, que fan entre 20 i 25 mm i creixen fins als 35 cm, malgrat que els mascles assoleixen la maduresa sexual als 12 cm. S’alimenta de cries de peixos (gòbids i blènnids) i tota una gamma de crustacis, com ara misidacis, isòpodes i amfípodes. Habita l’Atlàntic, de Noruega al Marroc, i si bé és cert que colonitza tota la Mediterrània, hi és especialment abundant a la part occidental. Se n’ha descrit algunes subespècies geogràfiques a causa del seu gran polimorfisme.

Contràriament a les dues agulletes anteriors, l’agulleta espinosa (Syngnathus phlegon) és pelàgica i es desplaça en moles nombroses; és lleugerament més petita, ja que fa uns 20 cm de llargada. Té el cos prim i llargarut, recobert d’anells ossis molt rugosos i proveïts de crestes prominents amb punxes corbades. El nombre d’anells del cos oscil·la entre 65 i 69, dels quals entre 17 i 19 són preanals i entre 47 i 50 són postanals. La llargada del cap és d’una setena a una vuitena part la del cos, i el musell és llarg, prim i baix, amb l’extrem una mica aixecat; la boca és petita i gairebé vertical. El perfil dorsal del cos s’aixeca bruscament davant els ulls, que són grossos. La bossa incubadora és molt llarga i ocupa entre 32 i 36 anells. L’aleta dorsal, més llarga que el cap, n’ocupa de 12 a 14, 2 o 3 dels quals són preanals. L’aleta caudal està ben desenvolupada i la pectoral és àmplia, al contrari de l’anal, que és molt reduïda. La fórmula de les aletes és D 38-39, A 2-3, P 14-16, C 20. El dors i la part superior dels flancs són blaus amb taques més fosques a la part dorsal de cada anell; el ventre, en canvi, presenta una coloradó argentina més clara. És una espècie pelàgica, que viu lluny de la costa i forma grans moles. Constitueix una presa habitual per a la tonyina (Thunnus thynnus) i el peix lluna (Mola mola). Durant tot l’any es troben mascles amb ous i embrions, però així i tot, se n’observen un màxim entre abril i octubre. Els ous són petits (d’1,3 a 1,4 mm) i, essent entre 300 i 400, ocupen tota la llarga bossa incubadora dels mascles. Podria ésser que els mascles es morissin en néixer les cries, perquè sovint se’n troben de morts amb la bossa buida i oberta. Els joves fan uns 18 mm en el moment de la desclosa i tenen els escuts punxeguts que són característics de l’espècie. Els adults creixen fins els 20 cm i sovint són parasitats per copèpodes del gènere Caligus. S’alimenta d’organismes planctònics, com ara larves de peixos, copèpodes i d’altres invertebrats. Colonitza tota la Mediterrània i hi és més abundant a la part occidental, si bé també viu a l’Atlàntic oriental.

La denominada agulleta de riu (Syngnathus abaster) també és de cos prim i allargat, bé que és més petita que les seves germanes marines: no supera mai els 15 cm de llargada i generalment les que es veuen són molt més petites. Té de 49 a 54 anells de crestes poc marcades, dels quals entre 15 i 19 són preanals i entre 32 i 39 postanals. La llargada del cap és d’una setena a una novena part la del cos, i té una cresta dorsal i un musell curt i amb l’extrem poc aixecat, d’alçada compresa entre un quart i una meitat de la seva llargada, que és la meitat de la cefàlica, aproximadament. La bossa incubadora ocupa entre 16 i 21 anells, però l’aleta dorsal, de la mateixa llargada que el cap, abasta de 6 a 10 anells, 1 o 2 dels quals són preanals. L’aleta caudal està desenvolupada i, en canvi, l’anal és molt petita. La fórmula de les aletes és D 24-39, A 3-4, P 10-14, C 10. El color general del cos és força variable i oscil·la de verd a marró passant pel gris, però sempre ornat amb taques més clares i reticles regulars d’estries blanques cada tres o quatre anells; el ventre sempre és més clar i l’aleta caudal negrosa. Es tracta d’una espècie molt eurihalina que viu a les aigües salabroses de les llacunes litorals, a les desembocadures dels rius i a les zones d’aiguamolls, preferentment als herbeis de fanerògames dels gèneres Zostera i Rupia, és a dir, en zones de poca fondària que reben la influència marina. Es reprodueix entre març i agost; es troben femelles ovades al març i mascles amb ous i embrions a partir del maig. Durant l’aparellament s’uneixen per la cua i experimenten una sèrie de vibracions que faciliten que els ous passin de la femella al mascle. El joves fan uns 23 mm i tenen les aletes ben desenvolupades. Poden créixer fins els 14 o 15 cm, i mengen petits crustacis (isòpodes, copèpodes i amfípodes), a més de cucs i d’altres invertebrats. Colonitza tota la Mediterrània i n’hi ha diverses races locals. A l’Atlàntic habita des de Portugal fins al golf de Gascunya.

Una altra agulleta, Syngnathus tenuirostris, també ha estat registrada als Països Catalans, encara que la seva distribució és pròpia de la mar Negra, la mar d’Azov, l’Adriàtica i el sud d’Itàlia.

Les serpetes

Serpeta (Nerophis maculatus). Durant el període reproductor, mascle i femella es diferencien clarament per la seva lliurea nupcial (la femella adopta un to verd olivaci general, amb bandes verticals vermelles, mentre que el mascle es torna marró rosat, amb taques grogues i bandes a la cua). A diferència de les agulletes i els cavallets de mar, els mascles de les serpetes no disposen d’una cambra incubadora, sinó solament d’uns solcs cutanis, amb els quals el mateix mascle recull els ous de la superfície de l’aigua; dels ous emergeixen els petits en un estadi larval de vida pelàgica.

Carlos Moreno.

Les anomenades serpetes pertanyen al gènere Nerophis; tenen un aspecte serpentiforme, com la seva denominació vulgar suggereix. N. maculatus presenta un cos subcilíndric, prim i molt llarg, recobert per un total de 77 a 95 anells ossis poc evidents i gairebé llisos, dels quals n’hi ha entre 20 i 23 de preanals i de 67 a 72 de postanals. Els mascles no tenen bossa incubadora i presenten l’anus al final del primer terç del cos, a diferència de les femelles, que el presenten a l’inici del segon terç. El cap és petit i només constitueix d’una quinzena a una divuitena part del cos. El musell, cònic i més baix que la resta del cap, no té cresta dorsal i la boca és menuda, desdentada i quasi vertical. L’aleta dorsal, que ocupa entre 6 i 8 anells (2 o 4 dels quals són preanals), és formada per 24 o 30 radis segmentats i és l’única aleta d’aquest peix. Mostra un dricromatisme sexual no permanent, car només es palesa en la lliurea nupcial que es desenvolupa durant el període de reproducció: la femella adopta una coloració verda olivàcia clapejada d’una quarantena de bandes verticals de vermell escarlata que s’uneixen al ventre amb dues bandes del mateix color; el mascle adopta una totalitat marró rosada, en aquest cas, orlada amb tres sèries de taques grogues ribetejades de bru que a la cua es transformen en anells d’aquests mateixos colors. Viu als alguers de posidònia i de zostera, entre els 5 i els 15 m de profunditat, on és difícil de localitzar a causa de la seva accentuada cripticitat. Es reprodueix del febrer al maig i el mascle, desproveït de bossa incubadora, tragina quatre fileres d’ous adherides a l’abdomen (entre 12 i 19 anells), sense cap mena de protecció. El nombre d’ous oscil·la de 70 a 200 i la seva morfologia irregular no és sinó una conseqüència de la compressió que excerceixen entre ells. Les larves que en neixen, d’11 a 12 mm i proveïdes de sac vitel·lí, es caracteritzen pel fet de tenir la boca tancada, a més d’unes aletes pectorals àmplies i sense radis i d’una aleta primordial que orla tot el cos. L’adult fa de 28 a 30 cm i en aquest cas, la femella sempre és més grossa que el mascle. S’alimenta d’invertebrats i dels epibionts que viuen tant sobre les algues com a les fulles de les posidònies, que essencialment són crustacis. Habita la Mediterrània occidental però també ha estat vista a l’oriental, a més de l’Atlàntic, on només es troba a Portugal i a les illes Açores.

La serpeta Nerophis ophidion presenta un cos subcilíndric, prim i força llargarut, tot cobert per un centenar d’anells amb crestes poc marcades, que en vida li confereixen un aspecte llis; d’aquesta multitud d’anells, n’hi ha de 27 a 33 de preanals i de 68 a 82 de postanals. En substitució de l’autèntica bossa incubadora, a l’abdomen del mascle hi ha dues superfícies planes i inclinades que li serveixen per a portar els ous. En la femella, de tronc més alt i comprimit, l’anus s’obre en la meitat anterior del cos, mentre que en el cas del mascle ocupa una posició més avançada. El cap és petit (d’1/13 a 1/15 part de la llargada total) i tan alt com el cos; té un musell curt de la mateixa alçada i proveït d’una cresta mitjana, a més d’una boca menuda i vertical. L’aleta dorsal s’insereix al llarg de 10 a 12 anells del cos (entre 3 i 5 són postanals) i la formen de 32 a 44 radis segmentats; com en el cas de N. maculatus, aquesta és l’única aleta que té el peix. La femella ofereix una coloració verda olivada, que esdevé grogosa a la regió ventral, tota ornada amb taques blanques a més d’una sèrie dorsal de taques més grosses. A l’època de reproducció apareixen unes grans taques blaves que acoloreixen els costats del cap i el començament del cos. El model de coloració del mascle és semblant, si bé en lloc de taques blaves se li torna el musell d’un color groc de rovell d’ou. Consegüentment, el dicromatisme sexual d’aquesta espècie no té un caràcter permanent i comporta unes connotacions morfològiques bastant limitades. Com altres singnàtids, viu als alguers de fanerògames marines, entre 5 i 15 m de profunditat; té el costum d’enrotllar-se a les tiges amb la seva cua. Es reprodueix de març a agost i el mascle, sense lliurea nupcial pròpiament dita, és festejat per la femella. Quan s’aparellen, recargolen llurs cossos i ascendeixen a la superfície, on la femella deixa de 80 a 150 ous en dues rengleres. Posteriorment, el mascle els fecunda i els engloba als solcs cutanis del seu abdomen. Els joves que en neixen al cap de tres setmanes ja fan de 12 a 14 mm de llargada i ja tenen l’aleta primordial, unes aletes pectorals petites desproveïdes de radis i el sac vitel·lí. Mena una vida pelágica i els adults no excedeixen els 30 cm, especialment els mascles, que són més petits. Es nodreix, com N. maculatus, d’invertebrats planctònics i d’epibionts que viuen a les algues i a les fulles de les posidònies. La seva distribució abasta tota la Mediterrània i, fins i tot, la mar Negra, i l’Atlàntic, des de Noruega fins al Marroc.

Els cavallets de mar

El cavallet de mar típic (Hippocampus hippocampus) té una figura ben popular, per la forma característica del cos i per la manera que té de parar-se i de nedar en posició inclinada. La consistència de les plaques que el recobreixen, la posició del cap en angle recte respecte al cos, la curvatura del seu costat ventral i la seva llarga cua, contribueixen a allunyar-lo de l’aspecte típic dels peixos. Efectivament, el cavallet de mar és un singnàtid de cos curt, d’uns 15 cm, i molt comprimit lateralment. A la cara ventral, d’anells heptagonals, hi ha una gibositat que s’estreny vers la regió anal fins a acabar en una porció llarga de secció quadrangular. Del total de 45 a 49 anells que conformen el cos, n’hi ha 11 o 12 d’abdominals i de 34 a 38 de caudals, però tots estan desproveïts d’apèndixs dèrmics. El cap, que forma un angle recte amb l’eix del cos i s’hi uneix mitjançant el coll, té un musell curt (solament representa un terç de la llargada cefálica), uns ulls grossos, una espina nasal curta i una corona occipital alta. L’aleta pectoral és de base llarga i la dorsal, en forma de ventall, s’estén al llarg de tres anells dorsals i d’un de caudal; en contraposició, però, l’aleta anal és minúscula. La fórmula de les aletes és D 16-19, A 4 i P 13-15. La bossa incubadora dels mascles és tancada i té un petit orifici anterior dotat de musculatura circular pròpia que els permet d’obrir-la quan cal. Tot el cos és de coloració fosca, negra o marró i amb alguns punts blancs. L’aleta dorsal és grisosa, amb una petita franja longitudinal fosca, i la pectoral és bruna. Viu en fons detrítics de sorral i de còdols, però també als alguers, entre els 5 i els 30 m de fondària, bé que també se’l pot localitzar en altres zones menys profundes. És una espècie sedentària, que es desplaça propulsant-se amb l’aleta dorsal. Es reprodueix d’abril a octubre i el període de fresa s’estén de maig al principi de juliol. Durant l’aparellament, el mascle realitza la parada nupcial, que consisteix en una sèrie de danses, i, després de dirigir la cua cap enrere, la parella confronta els ventres mentre puja a la superfície i la femella introdueix uns 200 ous a la bossa incubadora del mascle valent-se de la seva papil·la urogenital. Al cap d’unes quatre setmanes neixen uns joves de 8 mm de llargada, en aquest cas sense sac vitel·lí i amb una morfologia força semblant a l’adulta; per a facilitar-ne l’expulsió en grups de 10 o 20, el mascle exerceix fortes pressions sobre la seva pròpia bossa incubadora mitjançant la cua. Aquesta espècie carnívora s’alimenta de petits crustacis, de larves d’organismes planctònics i, fins i tot, de petits peixos. Colonitza la Mediterrània, la mar Negra i la d’Azov; a l’Atlàntic, es troba des del canal de la Mànega fins al Senegal.

Un altre cavallet de mar és Hippocampus ramulosus (= H. guttulatus), força semblant a l’anterior, però amb el cos més prim i els anells ossis més espinosos tant les carenes dorsals com les espines cefàliques d’aquests anells es prolonguen en filaments cutanis de gran bellesa i gracilitat. Del total de 46 a 52 anells que cuirassen el cos, de 10 a 12 són abdominals i de 36 a 40 són caudals. La corona occipital del cap és pentagonal, força alta i dotada de llargs apèndixs cutanis ramificats; a més, s’hi troben d’altres espines cefàliques i tot el conjunt conforma una mena de cresta. El musell és llarg i, a diferència de l’espècie anterior, queda contingut 2,5 o 2,75 vegades en el cap. L’aleta pectoral és llarga i, contràriament, l’anal és menudíssima. La fórmula de les aletes és D 18-21, A 4 i P 15-18. La bossa incubadora també és tancada, com en l’espècie anterior, i s’inicia just darrere l’anus. La coloració corporal és de bruna fosca a negra verdosa, pigada amb nombrosos puntets blancs argentins o grocs, mentre que l’ull és envoltat de taques clares i fosques disposades radialment, i l’aleta dorsal llueix una franja negrosa prop del marge. És una espècie sedentària que viu als alguers de posidònia i zostera, enmig de les tiges que li serveixen de suport quan s’hi agafa amb la cua. Tanmateix, la seva eurihalinitat també li permet de colonitzar les llacunes litorals i les aigües salabroses. Es reprodueix de maig a setembre, amb un comportament semblant al de l’espècie anterior. La diferència és que en el moment de l’acoblament, els individus s’enllacen amb la cua i la incubació només dura unes tres setmanes. Els joves, quan neixen, ja fan els 15 o 16 mm i, a més de tenir el musell més llarg, estan proveïts de nombrosos apèndixs cutanis. Creixen fins als 16 cm i l’alimentació també és força semblant a la de l’altre cavallet de mar. Habita tota la Mediterrània, llevat de la mar Negra i l’Atlàntic oriental des de les illes Britàniques fins al Marroc. Tant a l’Atlàntic com a la Mediterrània, s’hi han descrit diferents subespècies geogràfiques d’aquest cavallet de mar.

Els macroramfòsids: trompeter

El trompeter (Macroramphosus scolopax) forma moles amb altres espècies, als fons fangosos i llimosos de la plataforma continental. Cosmopolita i força abundant, és l’únic representant a les nostres aigües d’una família de peixos més característica de les mars tropicals.

Carlos Moreno.

Aquesta família enclou els peixos anomenats trompeters per la morfologia tan particular que els confereix el musell, extremament llarg i tubiforme, i amb una boca menuda i desproveïda de dents al seu extrem. El cos, oblong i extraordinàriament comprimit lateralment, és revestit d’escates ctenoides rugoses i de plaques òssies que fins poden cobrir el cap. Les dues aletes dorsals són molt pròximes, la primera amb el segon radi molt llarg i ossificat; les ventrals són reduïdes. De les 24 vèrtebres que té l’animal, n’hi ha 5 o 6 de llargues. Tenen una bufeta natatòria gran i viuen als fons llimosos entre els 40 i els 600 m de fondària, on formen moles. Força cosmopolites, colonitzen totes les mars tropicals, subtropical i temperades del planeta. Tanmateix, la nostra Mediterrània nomes n’allotja una espècie.

El musell del trompeter que viu a la Mediterrània, Macroramphosus scolopax, és recte o lleugerament inclinat i, en aquest darrer cas, la seva alçada disminueix gradualment vers l’extrem. Un preopercle finament dentat i uns ulls grossos, són altres trets morfològics que el caracteritzen, a més de les dues sèries de quatre plaques òssies dels flancs, amb el centre fortament carenat, i el gran desenvolupament del segon radi de la primera aleta dorsal. Aquest radi, amb una acusada forma de serra en la seva part posterior i inclinat cap enrere, és tan llarg que, plegat, toca l’aleta caudal. L’aleta dorsal neix a l’altura de l’anus i l’anal és més llarga que la segona dorsal. La línia lateral no és visible i les escates que revesteixen el cos són força rugoses al tacte per l’existència de petites espines que cobreixen el marge lliure de l’escata. La coloració del cap i del dors és rosa daurada, però es fa més argentina al ventre. Viu als fons fangosos i llimosos de 40 a 300 m de fondària, on forma moles, s’associat amb el gallet (Capros aper). Es reprodueix de gener a febrer i les larves, de coloració blava argentina, són pelàgiques abans no assoleixen la llargada de 7,5 cm. Quan neixen tenen un musell curt però ben aviat, als 10 mm, ja adopten la típica morfologia adulta. El trompeter fa uns 18 cm com a màxim i es nodreix a base d’animals planctònics: crustacis (copèpodes i decàpodes), larves de peixos i, ocasionalment, anèl·lids poliquets i cafalòpodes. Viu a tota la Mediterrània, però és més abundant a la part occidental, és a dir, a les nostres aigües, i també a l’Atlàntic oriental, des de les illes Britàniques fins a les Canàries. Tanmateix, la seva presència ha estat registrada també als Estats Units, el Brasil i l’Argentina.