Entre els esciènids, el corball de roca (Sciaena umbra) és potser l’únic que es pot trobar en substrat de roca, tot i que prefereix, com els altres, els fons sorrencs. És una de les espècies més apreciades d’aquests ambients rocosos, on es veu fent grups d’uns quants individus. Són molt característics els radis espinosos que té a l’aleta anal i el color blanc de les aletes pelvianes. La línia lateral, molt marcada, arriba fins al final de l’aleta caudal.
Xavier Safont/M. Alba Camprubí.
La família dels esciènids reuneix espècies de cos fusiforme o oblong, més o menys comprimit, amb escates de tipus ctenoide, que recobreixen el cap i el cos i amb una línia lateral ben aparent, que es prolonga fins al mateix extrem de l’aleta caudal. El cap és gros, amb una boca variablement desenvolupada però sempre en posició terminal i subínfera, amb els premaxil·lars protràctils. Les dents, que mai no es troben al paladar, són còniques i de vegades n’hi ha de canines. Molt sovint el mentó és proveït de porus i, ocasionalment, d’una barba. Les obertures branquials són grans i les membranes branquiostegals no estan soldades a l’istme. Hi ha una única aleta dorsal dividida per una escotadura que supera la part espinosa de la dorsal tova; aquesta darrera, sempre força més llarga que la primera, es pot allotjar dins un solc. L’aleta anal és molt més curta que la dorsal tova i és precedida per dues espines. Les pectorals i les ventrals consten d’una espina i de cinc radis tous, la caudal pot ésser arrodonida, truncada o lleugerament còncava.
Esciènids de la mar catalana: 1 reig (Argyrosomus regius), 2 corball de roca o corbina (Sciaena umbra) i 3 corball ver (Umbrina cirrosa); hi ha, encara, el corball de fang (Umbria canariensis), però és poc abundant. Molt pròxims als espàrids, se’n diferencien a cop d’ull pel fet que tenen escates fins i tot al cap i perquè la línia lateral s’allarga fins al final de la cua.
Juan A. Moreno i Carlos Moreno.
Són propis de les mars càlides i viuen als fons de substrats arenosos immediats a les platges. En canvi, no sovintegen ni els fons rocosos ni les grans profunditats, tot i haver-se’n capturat entre els 50 i els 300 m. Algunes espècies d’aquesta família tenen la capacitat de penetrar als rius. Freqüentment emeten un so semblant a un ronc, que probablement produeixen forçant l’aire a passar de la bufeta natatòria d’una cambra a l’altra. Són d’hàbits nocturns i llur règim alimentari carnívor es basa en crustacis, sobretot en els nedadors. Generalment són bastant apreciats per la seva carn i tenen l’avantatge d’assolir mides considerables, que es comprenen entre els 60 cm i els 2 m de llargada. Se’n coneixen uns 30 gèneres, tres dels quals es troben a la nostra fauna (Argyrosomus, Sciaena i Umbrina), i en conjunt hi tenen quatre espècies.
El reig (Argyrosomus regius) és l’espècie de mida més grossa (pot arribar a fer 1,5 m i, excepcionalment, 2 m). De tons grisos argentins, amb reflexos bruns als flancs, té les aletes tenyides d’un bru vermellós i el cos allargat, cobert d’escates que es disposen en sèries obliqües. La fórmula de les aletes és D1 IX-X, D2 1+26-29 i A II+7-8, i el primer radi espinós de l’aleta anal és molt prim. Es reprodueix entre els mesos d’abril i juliol. Habita la zona litoral fins als límits de la plataforma continental i freqüenta els estuaris dels rius, com per exemple el de l’Ebre. S’alimenta de peixos i crustacis. És present a les mars Mediterrània i Negra i a l’Atlàntic oriental, on per l’abundància i pel sabor de la carn és un peix molt preat.
El corball de roca o corbina (Sciaena umbra [= Corvina nigra]), a més de mostrar una marcada preferència pels fons de sorra, també es troba sobre substrats rocosos entre els 20 i els 180 m a la Mediterrània, la mar Negra i a l’Atlàntic oriental, des del canal de la Mànega, les illes Canàries i Mauritània, fins al Senegal, on ja hi té una presència rara i ocasional. Assoleix la mida màxima de 50 cm, però és força més comuna la captura d’exemplars de menys de 35 cm. Té el cos més arrodonit que l’espècie anterior i uns tons més bruns, especialment les aletes dorsals, més fosques. Els radis són D1 X-XI, D2 I+23-26 i A II+6-8. S’alimenta de petits peixos i crustacis i es reprodueix entre els mesos de març i agost.
El corball de fang (Umbrina canariensis) és mitjanet (menys de 50 cm) i grisós, puntejat de negre, amb el marge de l’opercle tirant a groc i amb unes bandes brunes als flancs, no sempre visibles. Té dues barbetes sota la mandíbula, com el reig ver. La fórmula per als radis de les aletes és D1 IX-X, D2 I+26-31 i A II+7-8. Viu en profunditats que oscil·len entre els 50 i els 300 m, però és més freqüent de trobar-lo entre els 160 i els 180 m, on les aigües circumdants tenen una temperatura de 14 a 15ºC; usualment els individus joves ocupen la franja que va des dels 50 als 120 m de fondària. És un peix propi de la Mediterrània occidental i de l’Atlàntic oriental (des del golf de Biscaia fins a Angola, incloses les illes Canàries).
El corball ver (Umbrina cirrosa) es troba fins a fondàries de 100 m. En les captures habituals no sol sobrepassar els 40 cm, però pot arribar a fer-ne 70. És molt característic pel seu color: gris blavós de fons i amb unes ratlles daurades i obliqües, lleugerament sinuoses, que li creuen els flancs; l’extrem de l’opercle és negre. Té els radis D1 IX-X, D2 I+21-25 i A II+7-8. Es reprodueix durant la primavera i l’estiu. S’alimenta bàsicament d’invertebrats bentònics. A més de colonitzar tota la Mediterrània i la mar Negra, també viu a una part de l’Atlàntic oriental (des del golf de Biscaia, les costes portugueses i les illes Canàries, fins a Mauritània i el Senegal, on la seva presència és més aviat rara).