Els escorpeniformes: escórpores, lluernes i afins

Aquest ordre és integrat per un conjunt d’unes 1000 espècies de peixos evolucionats que es caracteritzen per tenir una prolongació al tercer os suborbital, que connecta amb la superfície de l’opercle. També tenen unes modificacions relacionades amb l’esquelet caudal, com ara la soldadura de les hipurals formant dues plaques separades. Moltes de les espècies d’aquest grup són marines, però també n’hi ha d’aigua dolça. Als Països Catalans els escorpeniformes són representats per cinc famílies: els escorpènids, els tríglids, els peristèdids, els còtids i els liparídids.

Els escorpènids: escórpores

Els peixos de la família dels escorpènids tenen un cos més o menys engruixit a la regió anterior i comprimit cap enrere, on el peduncle caudal queda ben diferenciat, però el més característic és que tenen un cap fort, més o menys eriçat d’espines i d’expansions dèrmiques, que també es poden estendre per tot el cos; el preopercle i l’opercle també són espinosos. Hi ha dos orificis olfactoris a cada costat del rostre i de la boca, la qual sol ésser gran, terminal i amb els premaxil·lars protràctils. Les dents, còniques, revesteixen les mandíbules i el paladar. Les escates, ctenoides o cicloides, excepcionalment són vestigials o absents. La línia lateral és simple, contínua, i se situa a la zona mitjana dels flancs, i les obertures branquials són grans i lliures. Pel que fa a les aletes, en tenen una de dorsal continua, que de vegades és profundament escotada i separa una part anterior, d’espines gruixudes i fortes, d’una part posterior, amb radis segmentats; l’aleta anal és curta, armada al davant de tres espines i amb la resta de radis segmentats; les pectorals solen ésser grans, amb radis simples o ramificats; i les ventrals, que ocupen una posició pectoral, estan proveïdes d’una espina seguida de cinc radis segmentats; l’aleta caudal pot presentar l’extrem posterior arrodonit, truncat o relativament escotat.

Gairebé tots els escorpènids són peixos litorals que tan aviat freqüenten els fons rocosos com els alguers dels fons tous marins. Amb relació al seu hàbitat, es tracta d’espècies intensament pigmentades i críptiques que presenten una distribució més o menys transversal de taques irregulars capaces de fer diversos efectes cromàtics; aquesta propietat, unida a l’habilitat de romandre immòbils, els fa difícilment localitzables. Contràriament, les espècies que viuen més allunyades dels fons litorals, i que, per tant, són pròpies de la plataforma continental, gaudeixen d’una coloració vermellosa uniforme. La majoria de les espècies estan proveïdes de glàndules de verí connectades amb els radis espinosos de les aletes, que poden produir ferides molt doloroses. Pel que fa a la seva reproducció, els ous sempre són pelàgics i, tot i haver-hi espècies ovo-vivípares, la descendència sempre es caracteritza per ésser nombrosa i diminuta.

Aquesta família comprèn molts gèneres i espècies de diversos tipus morfològics, que es distribueixen per totes les mars i oceans. A la nostra fauna, però, només hi és representada per tres gèneres (Helicolenus, Pontinus i Scorpaena), que es desglossen en 8 espècies. Una d’aquestes espècies, Scorpaena stephanica no es coneixia fins fa molt poc a les nostres aigües, per la qual cosa disposem de poca informació sobre la seva biologia.

El penagal i afins

El penagal (Helicolenus dactylopterus), també anomenat serrà penagal per la seva aparença que recorda la dels serrànids, i conegut a partir d’uns exemplars pescats l’any 1809 davant la costa barcelonina, és un peix d’hàbits bentònics que viu sobre els fons fangosos i arenosos situats entre la plataforma continental i el talús, entre els 170 i els 1000 m de profunditat. Pot assolir una llargada de 46 cm i un pes de 1,5 kg, però habitualment fa entre 10 i 25 cm. Té la particularitat que els radis inferiors de les aletes pectorals són simples i separats per una membrana interradial incompleta, que no els uneix en tota la seva llargada; aquest caràcter, entre d’altres, el diferencia de la resta d’escorpènids que colonitzen les nostres costes. La fórmula de les aletes és, doncs, D XI-XIII+10-14, A III+5 i P 17-20, i el nombre d’escates de la línia lateral oscil·la entre 55 i 80. Sembla que el seu període de fresa és força dilatat i que els mesos òptims són l’abril, l’agost i el novembre, però també se n’han trobat larves als mesos de febrer i març. El seu règim alimentari inclou crustacis decàpodes (Alpheus glaber, Calocaris macandreae i Goneplax rhomboides, entre d’altres) i peixos (Antonogadus megalokynodon, Gadiculus argenteus, a més de mictòfids), bé que, en proporcions menors, ingereix també d’altres invertebrats, com ofiuroïdeus i gammaroïdeus. És comú a la Mediterrània occidental, escàs a l’oriental i no colonitza la mar Negra. La seva distribució a l’Atlàntic oriental va des de les costes de Noruega, les illes Britàniques, les Açores, les Madeira i les Canàries, fins a la República de Sud-àfrica; a l’Atlàntic occidental s’estén de Nova Escòcia a Veneçuela. Es pesca amb arts de ròssec i també al palangre. La seva carn és bona, però d’un valor comercial relatiu.

El tret més destacable que permet diferenciar el rascàs de fonera (Pontinus kuhlii) dels altres escorpènids de la nostra ictiofauna és l’absència de radis ramificats o bifurcats a les aletes pectorals (D XII+9, P 17); a més, el nombre d’escates de la línia lateral oscil·la entre 60 i 64. És un peix que, com a màxim, fa uns 40 cm, però les escasses vegades que s’ha capturat no feia més de 20 cm. La seva biologia és força desconeguda, però la dependència del substrat que es dedueix de les preses que s’han trobat dins del seu estómac (petits invertebrats, cefalòpodes i peixos) i el fet que apareix de vegades a les xarxes de ròssec, revelen una preferència pels fons durs de corall i de roca compresos entre els 90 i els 500 m de profunditat; si més no, això assenyala els seus costums bentònics. De caràcter ocasional a la Mediterrània, es coneix a l’Atlàntic oriental des del golf de Biscaia, les illes Açores, Madeira, les Canàries, les del Cap Verd i les illes de São Tomé, a Guinea, fins a Angola.

Les escórpores

L’escórpora cap-roja, cap-roig o polla (Scorpaena scrofa) es diferencia de la resta, entre altres caràcters, per la presència d’una sèrie d’apèndixs cutanis a la línia lateral, la mandíbula i la part inferior de l’opercle, i uns altres de menys desenvolupats al damunt dels ulls. Presenta 3 o 4 espines a l’os preorbitari i de 2 a 4 a l’os suborbitari. Recobert d’escates ctenoides, a la línia lateral se’n compten unes 45. Pel que fa a les aletes, mostra la combinació de radis D XII+9 i P 18-19. Alguns exemplars, especialment els que es pesquen al palangre de fons, poden atènyer uns 50 cm de llargària, però la mida més comuna dels que apareixen als tresmalls o als arts de ròssec és d’uns 30 cm. Es tracta d’una espècie d’hàbits sedentaris i solitaris, que sovinteja els fons de roca, les graves coral·lines i les sorres fangoses, entre els 20 i els 200 m de profunditat; els joves freqüenten especialment les àrees rocoses. S’alimenta de mol·luscs, crustacis i peixos, essencialment. Fa la fresa entre el maig i l’agost, bé que ocasionalment l’allarga fins al setembre. Els ous són planctònics. És una espècie molt comuna a la Mediterrània, però en canvi no es troba a la mar Negra. A l’Atlàntic oriental ha estat registrada al canal de la Mànega, i fins al Senegal, incloent-hi les illes Açores, Madeira, les Canàries i les del Cap Verd. La carn d’aquesta escórpora és bona i molt adient per a l’elaboració de tota mena de brous.

L’escórpora allargada (Scorpaena elongata) és una espècie molt semblant a l’escórpora caproja (S. scrofa), però té el cap més allargat i amb la depressió occipital poc accentuada; l’ull també el té més gros i presenta dues espines a l’os preorbitari i 3 o 4 al suborbitari. La boca, molt llarga pels costats, té una posició obliqua i arriba fins a l’altura del centre de l’ull. No té apèndixs cutanis o dèrmics mandibulars, però en canvi mostra grans apèndixs dèrmics a la regió suborbitària i opercular. Pel que fa a les aletes, la dorsal té una primera regió alta, feta de 12 radis espinosos, i una segona regió sostinguda per 9 radis segmentats; l’aleta pectoral consta de 18 a 20 radis, i l’anal en té 3 d’espinosos i 5 de segmentats. El nombre d’escates de la línia lateral és de 45 a 50. És de color groc rosat, amb algunes taques o bandes verticals una mica més fosques, però, com passa amb les altres escórpores, hi ha un gran marge de variació dels colors. Pot atènyer una talla considerable, però normalment fa uns 25 o 30 cm. És una espècie que prefereix els fons fangosos profunds situats entre els 200 i els 600 m, on es reprodueix, entre l’agost i el setembre, i s’alimenta preferentment de crustacis i de peixos. Es distribueix per la Mediterrània i l’Atlàntic oriental, des de Gibraltar fins al Senegal. A les nostres aigües segurament és més comuna que no sembla, perquè possiblement ha estat confosa amb l’escórpora cap-roja (S. scrofa). Es pesca al ròssec.

Una de les espècies més comunes d’aquesta família, i sens dubte, la més fàcil de trobar al seu medi, és l’anomenada escórpora vera, o també escórpora fosca (Scorpaena porcus), que fa vida sedentària i solitària, principalment en fons de roca i alguers, on adopta coloracions molt críptiques. Normalment resta immòbil al fons, però emprèn una fugida rapidíssima quan se sent sorpresa. Té el cap gros, amb uns ulls molt grossos i tot cobert d’espines, de les quals, però, les més característiques són les dues preorbitàries (damunt de les maxil·les) i les dues o tres suborbitàries; mostra clarament una depressió occipital. La fórmula de les aletes és D 12+9-11, P 16-18. Té el cos cobert de petites escates, entre 65 i 70 a la línia lateral, talment que aquest nombre és un bon caràcter per a distingir aquesta espècie d’altres de semblants. És de color bru, amb taques fosques i clares, que de vegades formen bandes als costats; algunes de les aletes sovint presenten tons vermellosos o ataronjats. Generalment fa d’uns 15 a 20 cm, i la mida màxima és d’uns 25 cm. S’alimenta de petits peixos bentònics (gòbids, blènnids, tripterígids, etc.), crustacis i altres invertebrats. Es reprodueix durant l’estiu, principalment pel juliol i l’agost. Viu a tota la Mediterrània i també a l’Atlàntic oriental, des de la Gran Bretanya fins al Senegal. Es pesca amb nanses i tresmalls.

L’anomenada escórpora de blanda (Scorpaena loppei) és petita (de 8 a 10 cm) i és freqüent als fons de fang i sorra situats entre els 50 i els 200 m de profunditat. Té el cap allargat amb relació a les seves dimensions totals, la depressió occipital ben marcada i la maxil·la amb crestes longitudinals. L’os preorbitari és armat de dues espines emplaçades damunt de la maxil·la, i el suborbitari presenta quatre espines molt característiques. La fórmula de les aletes és D XII+9-10, A III+5-6, P 18. El cos és recobert d’escates ctenoides, de les quals entre 34 i 40 corresponen a la línia lateral. El seu color, molt semblant al de l’escórpora tinyosa (S. notata), és rosat amb nombroses taques fosques i algunes de blanquinoses, però amb una taca fosca situada al marge de la porció espinosa de l’aleta dorsal, entre els radis sisè i novè. Aquesta petita escórpora s’alimenta especialment de crustacis. Es distribueix per la Mediterrània i l’oceà Atlàntic (des del golf de Biscaia fins al Senegal), i a les nostres aigües es pesca d’una manera ocasional amb arts de ròssec.

L’escórpora tinyosa (Scorpaena notata) és molt comuna a les nostres aigües. Fa uns 20 cm de llargària i, encara que té el cap relativament gros, s’acaba per davant amb un musell molt curt; té 3 espines a l’os preorbitari (damunt de la mandíbula) i tres més al suborbitari. Com altres escórpores, mostra clarament una depressió occipital, però no té apèndixs dèrmics a la mandíbula inferior. La descripció de les aletes, que permet diferenciar-la de les espècies pròximes, és D XII+9, P 17-19. Les escates són ctenoides i se’n veuen de 43 a 46 a la línia lateral. Té un color bru vermellós, amb una taca fosca entre els radis espinosos sisè i vuitè i entre l’onzè i el dotzè. Abunda als fons rocosos litorals, des dels 15 m fins a una certa profunditat (700 m). Es reprodueix a la primavera, i s’alimenta de crustacis i petits peixos. S’ha registrat a la Mediterrània i a l’Atlàntic oriental.

Els tríglids: lluernes

Diversos tríglids de la nostra mar: 1 lluerna garneua o garneu (Trigla lyra), 2 lluerna viret (Eutrigla gurnardus), 3 lluerna roja o rafet (Aspitrigla cuculus), 4 lluerna peona (Trigloporus lastoviza) i 5 lluerna rossa o vera (Trigla lucerna).

Juan A. Moreno.

Els tríglids, popularment coneguts amb el nom de lluernes, són peixos que viuen a totes les mars i oceans del món i mostren una morfologia peculiar, especialment el cap, que és quadrangular i totalment cobert de plaques òssies dures i munides d’espines que, de fet, són ossos de la sèrie orbitària molt modificats per un gran desenvolupament. La boca dels tríglids és subínfera, protràctil i ben proveïda de dents minúscules. A l’opercle es distingeixen dues o tres espines (la inferior, més forta i llarga) i del cleitre, just darrere l’opercle, en surt una altra d’horitzontal força desenvolupada. De les dues aletes dorsals que tenen, l’anterior és més curta i té radis espinosos, i la posterior es contraposa a l’anal; les pectorals són grans i tenen els seus tres radis lliures inferiors modificats i adaptats per a caminar pel fons; i les ventrals, també grans, són constituïdes per un radi espinós i 5 de segmentats. Les escates que revesteixen el cos poden ésser cicloides o ctenoides. A la línia lateral s’observen una sèrie de petites plaques òssies proveïdes d’espines i, paral·lelament, la base de les aletes dorsals també és flanquejada per una sèrie de petites espines. Aquests peixos presenten bufeta natatòria. Són tot espècies marines i bentòniques que habiten els fons de còdols, marcolí, fang i sorra, per on, segons sembla, caminen valent-se dels radis lliures de l’aleta pectoral. Se’ls troba prop del litoral, dels 15 o 20 m fins als 500 m de profunditat segons les espècies, però a l’estiu efectuen petites migracions vers altres zones de menys fondària. Es nodreixen d’invertebrats i petits peixos en general. La nostra ictiofauna consta de 7 espècies de tríglids, que es distribueixen en 5 gèneres diferents.

Tractem en primer lloc la lluerna garneua o garneu (Trigla lyra), de cap alt i rabassut, té el cos revestit (excepte la part ventral anterior i les zones d’inserció de les aletes parelles) de menudes escates ctenoides i s’aprima bruscament a partir de les aletes pectorals fins a esdevenir estilitzat a la regió caudal. El rostre és força característic per la presència de dos lòbuls folrats d’espines que delimiten una acusada concavitat. Els ulls són grossos i d’emplaçament quasi dorsal, a ambdós costats de la concavitat interorbitària. A més de dues espines orbitals, hi ha tot un seguit d’espines nucals i infraoperculars fortes i agudes; l’espina cleïtral és tan desenvolupada que constitueix la meitat de la longitud de l’aleta pectoral, i la primera aleta dorsal també porta radis espinosos potents; a més, la base d’ambdues aletes dorsals és recorreguda per una filera de 24 o 25 espines curtes i robustes. La descripció de les aletes és D1 VIII-X, D2 16-17, A 16-19 i P III+10. A la línia lateral hi ha prop de 67 escates i el nombre de vèrtebres és de 11-12+20-21. Aquest peix adquireix una tonalitat rosa o vermella, amb el dors més fosc, els flancs rosacis i el ventre blanc argentí; les aletes sempre prenen coloracions vermelloses, i les dorsals i les pectorals, presenten, a més, taques blaves. Viu als fons fangosos compresos entre els 100 i els 300 m de profunditat, de manera que és l’espècie de tríglid que habita a més fondària: tan aviat se la pot localitzar a 400 m com als 50, durant l’estiu, que és quan es reprodueix. Fa uns ous rodons, demersals, que suren perquè tenen una gota lipídica. Les larves menen una vida pelàgica i, després d’una metamorfosi, es desplacen cap al fons gradualment; això explica que durant el primer any visquin a poca fondària i que posteriorment vagin colonitzant àrees més profundes. Viu uns 7 anys i en aquesta edat ja pot assolir entre 42 i 45 cm de llargada, bé que usualment no sobrepassa els 30 o 31 cm, que corresponen a l’edat de 4 anys. Menja petits crustacis, equinoderms i d’altres invertebrats. Es distribueix per tota la Mediterrània i l’Atlàntic, des d’Escòcia fins al golf de Guinea. Es tracta d’una espècie força comuna en les pesques de fondària de la nostra mar.

La lluerna vera o rossa (Trigla lucerna) no té un cap tan alt com l’espècie anterior, però mostra un perfil agut i uns lòbuls rostrals poc desenvolupats. Té espines orbitals, nucals, infraoperculars i cleïtrals, però no són tan desenvolupades com eren en la lluerna garneua (T. lyra) (l’espina cleïtral no assoleix la quarta part de l’aleta pectoral), i a la base de les aletes dorsals figuren una sèrie d’espines agudes i petites. Té uns ulls no gaire grossos i les escates petites i de marge posterior lliure i carenat. L’aleta pectoral és llarga i arriba al cinquè radi de l’anal. La fórmula de les aletes és D1 VIII-X, D2 15-18, A 14-17 i P III+10. A la línia lateral hi ha entre 65 i 71 escates i el nombre de vèrtebres és de 11-12+22-24. La coloració d’aquesta lluerna és força vistent: el dors bru rogenc i amb dibuixos verdosos, els flancs vermellosos o groguencs, la part inferior blanca o rosada, ben blanca al ventre, i les aletes pectorals blaves o violetes amb taques vermelloses i radis blancs a la cara externa, i en canvi d’un to blau negrós ribetejat de blau intens i amb una taca blava orlada de punts clars a la cara interna. Viu als fons de grava, sorra o fang, fins als 300 m de profunditat; a l’estiu s’apropa al litoral i fins pot trobar-se a 10 m, però, a diferència de la lluerna garneua, es reprodueix a l’hivern. Els joves viuen prop de la costa i poden penetrar a les desembocadures dels rius, si bé no s’uneixen a les poblacions parentals fins que tenen més d’un any d’edat. Habitualment viuen fins a 5 anys i arriben a fer entre 40 i 45 cm, però també han estat registrats exemplars de 60 cm i 6 kg de pes, que és probable que siguin femelles, perquè són més grosses que els mascles. Menja, essencialment, crustacis, i els exemplars més grossos arriben a ingerir peixos i tot. Habita tota la Mediterrània, i a l’Atlàntic es troba des de Noruega fins al Senegal. És força comuna a les nostres llotges i es pesca amb tota mena d’ormeigs.

La lluerna peona (Trigloporus lastoviza), de cap rabassut i perfil anterior gairebé recte, no té el lòbul rostral desenvolupat que presenten algunes lluernes. Els ulls, d’emplaçament força dorsal, són grossos. Només té una espina orbital; igualment, en té una de nucal petita, una de cleïtral força reduïda i una carena d’espines a la base de les aletes dorsals. Les aletes pectorals són prou grans i llargues. Les escates que recobreixen el cos són característiques perquè presenten la part caudal carenada i perquè formen petites fileres obliqües horitzontals; les de la línia lateral recorden un escut proveït de petites espines i d’una espina central més gran. Les aletes pectorals són força grans i llargues; la fórmula és D1 IX-XI, D2 16-17, A 15-17 i P III+10. A la línia lateral hi ha entre 62 i 67 escates i el nombre de vèrtebres és de 12-14+20-22. El cos és de color vermell i pren tonalitats més clares vers la regió ventral, que és blanca, i té línies obliqües més fosques als flancs; també, el dors, el cap i els flancs són orlats de taques brunes o negres, com les aletes imparelles, mentre que les pectorals són vermelles, bé que a la cara interna tenen taques violetes o blaves i radis blanquinosos. Aquest peix viu als fons de sorra i grava, dels 20 als 100 m de fondària, on sol formar grups, i a l’estiu s’apropa al litoral. No adquireix la maduresa sexual fins a 3 anys, quan fa uns 20 cm de llarg, i es reprodueix de maig a setembre, amb una màxima al juliol. A la Mediterrània sol arribar a 11 anys i pot arribar a fer uns 36 cm. Es nodreix de petits crustacis, preferentment, i es distribueix per tota la Mediterrània; a l’Atlàntic viu des d’Anglaterra fins al cap de Bona Esperança.

La lluerna escatosa (Lepidotrigla cavillone), també anomenada capet i escatós, és l’espècie més petita dins la família dels tríglids: només fa entre 10 i 15 cm de llarg. Té el cap rabassut, amb uns ulls grossos i un musell curt i punxegut. Darrere els ulls té una fosseta precedida d’una espina menuda, a més d’una altra fosseta anterior a l’òrbita, i també té les espines cleïtrals, supraoperculars i operculars, ben desenvolupades. Té les escates ctenoides, més altes que llargues, i les de la línia lateral destaquen perquè són més grans que la resta i perquè presenten una sèrie de porus mucosos força evidents, que la fan inconfusible. A la base de les aletes dorsals figuren tota una sèrie d’escudets espinosos. L’aleta pectoral a penes ultrapassa l’anus, i la fórmula de les aletes és D1 VIII-X, D2 14-16, A 14-16 i P III+10. La línia lateral duu de 55 a 60 escates i el nombre de vèrtebres és de 11-13+19-21. La coloració del cos és rosada o grisa rosada, més suau als flancs i blanca al ventre; les aletes també són rosades llevat de les pectorals que, fora de la base, són de color blau fosc. Aquest petit peix colonitza entre els 30 i els 500 m de profunditat, però mostra una marcada preferència pels fons fangosos, fangosos sorrencs i de detrits amb grava, situats entre els 70 i els 200 m de fondària, a la zona de contacte entre la plataforma i el talús continental; una altra zona de màxima preferència és al mateix talús, entre els 250 i els 450 m. Es reprodueix d’abril a setembre i els individus més grossos (de 12 cm) efectuen una migració fins a una fondària de 100 a 150 m, per a fer-hi la fresa. Els ous, pelàgics, són arrossegats pels corrents marins cap al litoral, i les larves, també pelàgiques, ja adopten una vida bentònica quan fan de 15 a 20 mm. Quan atenyen l’estadi juvenil inicien una migració progressiva vers zones més profundes fins que es reuneixen amb la població reproductora, quan tenen dos anys. A la Mediterrània viuen fins a 3 o 4 anys d’edat i poden fer entre 15 i 16 cm de llarg. Es nodreixen de petits crustacis (misidacis i amfípodes), com també de cucs poliquets i de petits peixos. La distribució d’aquesta lluerna comprèn la Mediterrània i l’Atlàntic, des del sud de Portugal fins a Mauritània. Es pesca amb arts de ròssec, però no té gaire interès comercial.

El cap de la lluerna viret (Eutrigla gurnardus), amb un musell llarg i agut, té un perfil recte del davant i molt oblic, uns ulls grossos i un espai intraorbitari no gaire còncau; l’os suborbitari presenta petites denticulacions i algunes espines, però poc desenvolupades. Sota les aletes dorsals també es troba una carena d’escudets, força característica en aquesta espècie. L’aleta pectoral no arriba a l’anus. La fórmula dels radis de les aletes és D1 VIII-XI, D2 18-20, A 18-20 i P III+10. A la línia lateral hi ha entre 70 i 77 escates més grans que les altres i proveïdes d’una carena i d’una espina. El nombre de vèrtebres és de 11-13+25-17. Aquest peix ofereix dos models diferents de coloració: un de vermell o bru vermellós, que predomina a l’àrea mediterrània, i un altre de gris o gris verdós, més estès a l’Atlàntic; en ambdós casos, només afecta la part superior del cos, perquè la part inferior sempre és blanca; així mateix, els flancs i el dors sempre porten petites taquetes blanques i, a la part posterior de la primera aleta dorsal, prop del marge, hi ha una taca negra. Viu als fons detrítics i fangosos entre els 40 i els 200 m de fondària, però apareix amb una abundància màxima al límit de la plataforma continental, entre els 110 i els 150 m. Es tracta d’una espècie gregària, que realitza migracions estacionals: a l’hivern viu en zones més profundes i a l’estiu s’apropa més al litoral. A l’hora de la reproducció, que és de febrer a juny, tots els individus de la població inicien simultàniament l’esmentada migració cap al litoral. La posta, que alliberen entre els 30 i els 40 m de profunditat, és d’ous pelàgics; la larva que en neix no fa vida bentònica fins que arriba als 3 cm de llargada. A la Mediterrània té una durada de vida de 3 anys i arriba a atènyer uns 24 cm de llarg, malgrat que excepcionalment se n’hagin capturat individus de 40 cm. S’alimenta fonamentalment de crustacis, però els individus més grossos també ingereixen peixos. La seva àrea de distribució comprèn la Mediterrània i la mar Negra; a l’Atlàntic es troba des de Noruega i Islàndia fins a Madeira. No és gaire abundant, però es pesca amb arts de ròssec.

La lluerna roja o rafet (Aspitrigla cuculus) té el perfil anterior del musell còncau i les espines cefàliques no gaire desenvolupades, fora de la cleïtral, que és gran però curta. La línia lateral és formada per uns escudets molt alts acabats en punxa, tant a dalt com a baix, i gairebé en contacte amb la carena d’espines que se situa per sota les aletes dorsals; porta entre 65 i 73 escates. L’aleta pectoral, molt llarga, arriba a l’anus o l’ultrapassa, i la primera aleta dorsal té el primer radi en forma de serra a la part superior i més curt que el segon. La fórmula radial és D1 VIII-X, D2 17-19, A 16-18 i P III+10-11. El nombre de vèrtebres és 13-14+22-23. La coloració, rosa o rosada, és més clara a les regions ventrals del cos i, així com les aletes pectorals són blavoses, les aletes imparelles són rosades, i a més, a la primera aleta dorsal hi figura una taca negra al marge. Aquesta lluerna gregària viu en fons de configuració força diversa, que poden ésser constituïts per graves gruixudes, llims i fangs; en conseqüència, es pesca entre els 50 i els 350 m de fondària i ocupa tant la plataforma com el talús continental. Emprèn migracions estacionals, de manera que durant l’hivern els adults es localitzen en llocs de més fondària (150-300 m), quan arriba la primavera s’apropen a la costa i, al final de l’estiu, tornen a les zones profundes. Aquesta migració és associada a la reproducció, que s’inicia pel febrer i finalitza pel juliol. La fresa es realitza d’abril a juliol, i tant els ous com les larves i els estadis postlarvals són pelàgics. Pel juliol, quan compleixen els 4 mesos i fan uns 7 cm, passen a fer una vida bentònica als fons poc profunds fins que, a 1 any, es reuneixen amb la població parental. La maduresa sexual s’assoleix a 2 anys i, els més vells, amb 5 anys (o més, excepcionalment), poden assolir 30 cm. Es nodreix quasi exclusivament de crustacis. Colonitza tota la Mediterrània i l’Atlàntic des de Noruega a Mauritània, però és més rar als límits de la seva àrea de distribució. Es pesca amb arts de ròssec i és una de les espècies més comunes a les nostres llotges.

El cap de la lluerna filosa o fosca (Aspitrigla obscura) presenta un perfil recte del davant i lleugerament convex, sense espines orbitals; l’espina cleïtral és molt petita, a diferència de les altres, que són força desenvolupades. Els escudets que es troben sota les aletes dorsals no són gaire evidents. La línia lateral, formada per escudets amb els extrems inferior i superior arrodonits i el marge fistonat, conté de 68 a 70 escates. L’aleta pectoral ultrapassa l’anus. El segon radi de la primera dorsal es prolonga en un llarg filament. La fórmula radial de les aletes és D1 IX-XI, D2 17-19, A 16-18 i P III+10-12. Hi ha entre 12-13+23-24 vèrtebres. Té una coloració vermella o vermella grisosa, amb la línia lateral blanca argentina; les aletes pectorals són de color blau violeta i la resta d’aletes són vermelloses. Es tracta de l’espècie de tríglid més costanera, pròpia dels fons de sorra i llim d’entre els 15 i els 140 m de profunditat. Com altres, emprèn migracions, que sembla que coincideixen amb el període de reproducció, entre febrer i maig: a l’inici de la primavera se situa a 50 m de fondària i acabada la reproducció es dirigeix a les zones més profundes (entre 100 i 140 m), on passa l’estiu i la tardor. Els ous, la larva i la postlarva són pelàgics i s’apropen al litoral, on passen a dur una vida bentònica. Quan assoleixen els 14 cm adquireixen la maduresa sexual i s’uneixen a la població parental. Es reprodueixen a partir de 2 anys i en viuen cinc; arriben a fer uns 25 cm o més i tot. S’alimenten de petits crustacis. Viu a tota la Mediterrània, i a l’Atlàntic es distribueix des d’Anglaterra fins a les illes Canàries. És freqüent a les nostres llotges.

Els còtids: cavilats i afins

Àrea de distribució del cavilat (Cottus gobio) als Països Catalans.

Carto-Tec, original dels autors.

Els petits còtids són peixos de cap gros i poc cuirassat, però amb crestes i espines. Produeixen una fiblada dolorosa, que sembla que no és verinosa, llevat de l’època de zel. Tenen dues aletes dorsals molt juntes i una de pectoral molt àmplia. La major part són peixos litorals i constitueixen un dels grups de peixos dominants al Pacífic septentrional, ja que sembla ésser el seu lloc d’origen i el seu centre de dispersió; d’altres són d’aigua dolça. El grup reuneix unes 250 espècies, la majoria de les quals habiten les mars fredes i temperades de l’hemisferi nord. A la Mediterrània solament hi ha Enophrys bubalis i E. lilljeborgi, tot i que no han estat vistos a les nostres aigües, i en un riu català s’ha localitzat el cavilat (Cottus gobio).

Enophrys (= Taurulus) bubalis té el cos similar al de les escórpores, però sense escates llevat de les de la línia lateral. El cap té crestes i espines òssies; de les tres de la vora preopercular, la superior és més gran que el diàmetre orbitari. La llargada cefàlica resta compresa més de 3,5 vegades en la total i l’alçada màxima, entre 4 i 4,5 vegades. La boca és proveïda de dents disposades en bandes. La descripció de les aletes és D1 VII-X, D2 10-14, A 8-10 i P 14-16. És de color brunenc o rosaci, amb bandes verticals fosques més o menys irregulars; durant l’època reproductora el ventre de les femelles canvia a un to blavós o verdós i el dels mascles, a groc ataronjat. S’alimenta de gòbids i de crustacis. Assoleix la maduresa sexual en arribar al segon any de vida, els mascles fent de 10 a 12 cm i les femelles de 14 a 18. Després creixen ben poc i fresen entre el febrer i el maig. Són peixos que viuen als fons rocallosos litorals, bé entre les algues o als alguers de posidònia.

E. lilljeborgi (= Micrenophrys lilljeborgi) és considerada la seva espècie bessona, d’aigües profundes. La seva distribució abasta l’Atlàntic nord-oriental, des de Portugal fins a la mar Blanca, i la Mediterrània (golf de Gènova i Marsella).

El cavilat o cullereta (Cottus gobio), que trobem a les nostres aigües continentals, és un peixet d’uns 13 cm, que té el cap mancat de crestes, però té una espina a la vora del preopercle. Adopta un color gris brunenc amb una sèrie de taques que, de vegades, formen bandes verticals. Es pot reconèixer per la combinació de radis de les aletes (D1 VII-VIII, D2 16-18, A 11-14, P 13-15) i pel fet que la segona aleta dorsal és més llarga que el cap. És un peix bentònic, que aprecia els fons rocosos d’aigües netes i poc fondes, amb corrent (zona de la truita). Es nocturn: durant el dia s’amaga sota les pedres. S’alimenta de crustacis i insectes aqüàtics (més que res, efemeròpters, tricòpters i plecòpters) i també d’alevins i d’ous d’altres peixos, com la truita. Madura sexualment quan arriba al segon any de vida i viu de 3 a 5 anys. Es reprodueix durant la primavera: la femella diposita de 100 a 400 ous, que formen una aglomeració a la cara inferior de les pedres. El mascle vigila la posta fins al moment de la desclosa dels ous (que fan 2,5 mm), que té lloc al cap de quatre setmanes (a una temperatura d’uns 11 °C). La seva àrea de distribució inclou Anglaterra i des de Catalunya fins a les costes de l’Àrtic, pel costat septentrional, i els Urals, per l’oriental. Al Principat només es troba a la conca de la Garona, de vessant atlàntic. A la resta de la Península, no el trobem sinó al País Basc, com ara a la conca del riu Luzaide-Nive.

Els peristèdids

Són peixos de talla mitjana que presenten un cos molt allargat i cobert de plaques ossificades, armades cadascuna d’una espina, cosa que els dona l’aspecte de peixos cuirassats. Tenen el cap allargat i ossificat, amb el musell que es prolonga fent un rostre escotat i amb un parell de projeccions formades pels ossos suborbitaris; la boca és infera i, per sota la mandíbula, surten dues barbetes curtes. No tenen dents. Pel que fa a les aletes, n’hi ha dues de dorsals que s’ajunten, i les pectorals, ben desenvolupades, tenen dos radis separats. Són peixos bentònics i viuen damunt de substrats sorrencs i fangosos, des de 50 m fins als 1200 m de profunditat. A la Mediterrània són representats per una sola espècie.

Peristedion cataphractum correspon a la descripció general de la família. És de color rosa fosc, amb la part ventral més clara. La primera fracció de l’aleta dorsal és formada per 7 o 8 espines i la segona per 18 o 19 radis segmentats; l’aleta anal té de 27 a 30 radis segmentats i les pectorals mostren dos radis a cada costat, molt desenvolupats i ben separats de la resta, d’una manera que recorda els tríglids. Les plaques òssies que recobreixen el cos són fortament estriades, caràcter que és exclusiu d’aquesta espècie. Té una llargària de 25 a 30 cm. Habita els fons fangosos o rocosos situats entre 30 i 500 m de profunditat. S’alimenta de petits invertebrats que extreu excavant el fons amb l’ajut de les expansions del seu rostre. És de costums gregaris i es desplaça pel fons gràcies als radis digitiformes de les aletes pectorals. Es reprodueix a la primavera i les larves fan vida pelàgica. Els joves, un cop passen a la fase bentònica, viuen al litoral i finalment emigren cap a fons més profunds. Es distribueix per tota la Mediterrània i l’Atlàntic oriental, des del golf de Biscaia fins al Marroc. És una espècie força comuna a les nostres aigües, on és pescada amb arts de ròssec.

Els liparídids

Els liparídids, que fins fa poc s’incloïen dins la família dels cicloptèrids, se’n diferencien per la seva regió precaudal, més curta que la caudal, i pel nombre més gran de vèrtebres. La llargada i la forma del tub digestiu també són diferents en ambdues famílies. Són de cos allargat i gelatinós, perquè la pell resta separada de la capa muscular per un teixit mucós força desenvolupat. Tenen un disc derivat de les aletes ventrals que secundàriament poden perdre, i generalment estan mancats d’escates. La línia lateral és reduïda a la part cefàlica del cos; a la part postcefàlica hi ha solament 1 o 2 porus ben desenvolupats. Són peixos amb 5 o 6 radis branquiostegals i manquen de bufeta natatòria. Tant l’aleta dorsal com l’anal són llargues i poden incloure la caudal; l’aleta pectoral és de base força àmplia i, a vegades, es troba dividida en un lòbul dorsal i un altre de ventral. La major part d’aquests peixos són bentònics. Algunes espècies es reprodueixen tot l’any, mentre que d’altres solament ho fan durant una època determinada. Els agraden les aigües fredes, on se’ls troba des de la superfície fins als 7500 m, i són originaris del Pacífic septentrional. En conjunt són 17 gèneres i més de 150 espècies, però a la Mediterrània, solament n’hi viuen dues, del gènere Paraliparis. És un gènere evolucionat, cosa prou evident per la manca del disc de fixació, per la marcada escotadura de l’aleta pectoral i per la pèrdua del nariu posterior; tenen 6 radis branquiostegals, un porus suprabranquial i les dents trilobulades o simples; no tenen, en canvi, pseudobrànquia.

A Paraliparis leptochirus, el perfil cefàlic superior puja uniformement fins a l’occípit, que té un aspecte de gep; els ulls, en una posició molt dorsal, s’hi acosten. Presenta 10 radis a la part posterior de les aletes pectorals (el primer puja fins a la ratlla de l’ull), algun de rudimentari i dos situats a la part ventral; l’aleta caudal té 6 radis. La coloració és grisa brunenca, amb melanòfors de diferents mides repartits arreu del cos, però més concentrats a les regions caudal i abdominal. El peritoneu és negre. Aquesta espècie es captura als fons rics en globigerines, entre els 310 i els 550 m de profunditat, i habita la Mediterrània occidental, fins als 1000 m.

Paraliparis murielis es caracteritza pel seu cap en forma de tronc piramidal de base quadrada, on té uns ulls petits i, contràriament a l’espècie anterior, separats del perfil cefàlic; els porus cefàlics són molt marcats. L’aleta pectoral té 13 radis a la part superior, 4 de rudimentaris i 2 a la inferior; la caudal és constituïda per 8 radis. La coloració general és grisa clara, més fosca a les aletes dorsal i anal i a la part posterior del cos, mentre que el ventre és blavós perquè s’hi transparenta el peritoneu. Té 5 cecs pilòrics, quatre dels quals són damunt del costat esquerre i l’altre amunt del dret. Viu als fons fangosos corresponents a les fàcies d’Isidella elongata, encara que probablement, a una certa distància. Possiblement s’alimenta de misidacis (Boreomysis). La femella als 5 cm ja té els òvuls madurs; la fresa és contínua al llarg de l’any i per aquesta raó la seva fecunditat és força més alta del que caldria suposar segons la seva mida. El fet que tots els exemplars vistos fins ara siguin femelles madures pot indicar que els mascles habiten a més profunditat o també que són més petits i s’escapen de les xarxes de pesca comercial.