A finals de 1918 es reuní un col·lectiu de personalitats de diversos partits monàrquics amb l’objectiu de fer un acte d’afirmació conjunt. El grup aviat es dividí per l’actitud a adoptar davant la Lliga Regionalista i l’autonomia i donà origen a la UMN i l’FMA. Aleshores un grup de polítics monàrquics de simpaties regionalistes, procedents tant del Partit Conservador com del Partit Liberal, constituí l’FMA, “a l’estil de les associacions d’opinió angleses [...] recollint totes les essències i tradicions del monarquisme català amb el reconeixement de la personalitat de la nostra terra”.
L’FMA es definí només com un agrupament polític, que no posava en discussió l’existència dels partits dinàstics: “La Federació Monàrquica Autonomista no és [...] un partit, sinó una conjunció d’individualitats i entitats monàrquiques regionalistes, representant un estat d’opinió, les quals no renuncien a llur significació, disciplina ni programa dels respectius partits, consagrant l’esforç comú a la defensa i propaganda dels principis de Monarquia i Autonomies regionals dintre de la Constitució espanyola”. Formalment, els antics partits monàrquics subsistiren, però de fet el monarquisme català quedà dividit en dos blocs diferents: l’FMA i la UMN.
Des de l’inici, l’FMA quedà marcada per dues característiques: a) no integrà els principals polítics dinàstics de Catalunya, que sobretot formaven part de la UMN; b) fou un aliat natural de la Lliga Regionalista, amb la qual coincidia gairebé plenament. Sense arribar a una aliança formal, des del seu inici fins a la seva desaparició, l’FMA participà en les diferents eleccions amb la Lliga Regionalista. Els seus caps visibles foren: Santiago Güell i López (baró de Güell), Joaquim M. de Nadal, Joan Maluquer i Viladot, Joan Garriga i Massó i Ferran Fabra i Puig (marquès d’Alella).
A partir de 1919, gràcies a l’aliança amb la Lliga, aconseguí una certa presència institucional. Tingué dos diputats al Congrés (Santiago Güell i Narcís Pla i Deniel) i diversos diputats provincials (Josep Grañé i Artigas, Joaquim Borràs i Ferrer, Joan Camprubí Soler, Francesc Carbó Ferrer i Rossend Pich i Pon). Josep Gabarró (1920), Francesc Tusquets i Joaquim M. de Nadal (1922) foren regidors de Barcelona dins les llistes de la Lliga.
Tot i aquesta vinculació, l’FMA mantingué la seva pròpia identitat i al gener de 1924 els seus representants, els de la Lliga i els de la UMN foren convocats pel general Barrera per oferir-los la col·laboració amb la dictadura. L’oferta fou rebutjada tant per l’FMA com per la Lliga. Acabada la Dictadura, el Govern nomenà dues personalitats de l’FMA per a la presidència de la Diputació (Maluquer) i l’alcaldia de Barcelona (Joan Antoni Güell i López, comte de Güell). El 1931 s’integrà en la Lliga Regionalista.