Era conegut oficialment per Partido Católico Monárquico, Partido Católico Nacional o Comunión Tradicionalista. Fou fundat pel cap carlista Ramón Nocedal y Romea (fill de Cándido Nocedal), que acusà Carles VII de liberal, perquè en el Manifiesto de Morentín (juliol de 1874) havia afirmat: “Ni la unidad católica supone un espionaje religioso, ni la integridad monárquica nada tiene que ver con el despotismo”, i havia justificat el perdó dels compradors de béns desamortitzats de l’Església. La rebel·lió dels integristes fou capitanejada per El Siglo Futuro, diari carlí dirigit per Nocedal. Amb ell marxaren una vintena de diaris i periòdics (com El Tradicionalista i El Diario de Sevilla). La fundació oficial del partit integrista es produí al març de 1889 i des d’aleshores es presentà tot sol a les diverses eleccions, en especial al País Basc. Abandonà el legitimisme,es definí a favor de la defensa dels dretsde l’Església Catòlica i del regnat social de Crist. La seva ideologia era ultraconservadora i estigué auspiciat subreptíciament pel sector de la jerarquia catòlica espanyola més enemic de les idees democràtiques i liberals. Proclamada la Segona República, els integristes retornaren el 1931 a la Comunión Tradicionalista, amb l’arribada a la titularitat dinàstica de l’octogenari Alfons Carles de Borbó i Àustria-Este.
A Catalunya, abans de l’escissió havien disposat del suport d’El Correo Catalán, dirigit per Llauder. La seva figura emblemàtica fou Fèlix Sardà i Salvany, fundador i director de La Revista Popular (1871-1916) i autor d’El liberalismo es pecado. En foren dirigents Jacint de Macià (director del Diario de Cataluña, fundat per contrarestar la influència d’El Correo Catalán) i Lluís de Cuenca, hisendat i cap de la junta integrista de Catalunya. A més, arrossegà un contingent de premsa carlina, com el Semanario de Figueras, El Integrista, El Norte Catalán, el Semanario de Tortosa, el Semanario de la Bisbal, Dogma y Razón, La Verdad, El Eco de Queralt o el Diario de Lérida.