OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari dels Partits Polítics de Catalunya, segle XX

Unió Federal Nacionalista Republicana

siglaUFNR
Partit polític
siglaUFNR
ciències polítiques polít
Partit polític català constituït a Barcelona a l’abril de 1910 per fu-sió dels tres grups (Unión Republicana, Partit Republicà Democràtic Federal i Centre Nacionalista Republicà) que, des d’un any abans, actuaven ja com a coalició estable denominada Esquerra Catalana, i amb l’adhesió de nombrosos nuclis comarcals de perfil democràtic i autonomista.

Sota la presidència inicial de Josep M. Vallès i Ribot i el liderat efectiu de Pere Coromines, la UFNR disposà d’un notable conjunt de dirigents (com Francesc Layret, Joaquim Lluhí, Santiago Gubern, Laureà Miró, Lluís de Zulueta, Jaume Carner) i comptà amb nodrida premsa pròpia: els diaris El Poble Català i Bages-Ciutat i setmanaris o quinzenals com La Forja (Barcelona), Acció (Badalona), Ciutadania (Girona), Ciutat (Olot), Foment (Reus), Empordà Federal (Figueres), Llibertat (Terrassa) o El Programa (Sant Feliu de Guíxols).

La UFNR va néixer amb la doble ambició de competir amb la Lliga Regionalista en el terreny del catalanisme conseqüent i de disputar al Partido Republicano Radical [PRR] lerrouxista la bandera d’un esquerranisme autèntic. El seu debut electoral resultà prometedor en tots dos sentits: en les eleccions legislatives de 1910 aplegà uns 68.000 vots a tot Catalunya, atragué un 30% dels votants a Barcelona i obtingué 11 diputats a Corts, als quals se n’hi podien afegir tres més d’extremadament afins. Enfortida amb aquests efectius parlamentaris, la Unió ingressà al febrer de 1911 dins la Conjunción Republicano-Socialista.

Tanmateix, ni l’èxit en les urnes ni la brillant tasca opositora a l’Ajuntament de Barcelona no impediren la ràpida davallada de l’impuls polític fundacional. Entre les causes, cal destacar-ne, d’una banda, la crisi crònica de lideratge i la manca de dirigents amb veritable vocació política i mentalitat professional. Els homes de la UFNR eren, en general, excel·lents advocats o escriptors i abnegats patriotes que s’ocupaven del partit per esperit de servei, sense ambició i amb una actitud elitista que detestava qualsevol forma d’estridència o de demagògia. D’altra banda, l’intent d’equidistància entre la Lliga i els radicals es traduí aviat en un centrisme fet d’ambigüitats, matisos i tebiors que no podia interessar les masses populars barcelonines i que reduïa les bases de la Unió a una classe mitjana políticament poc fidel. Com va escriure el militant crític Gabriel Alomar, “hem hagut de ser catalanistes amb prudència, republicans amb prudència; hem elevat l’imperi de la mitja tinta a norma cabdal de tot el nostre obrar”.

A més, la manca d’una veritable unificació entre els tres corrents polítics fusionats el 1910 afeblí de seguida la cohesió interna de la UFNR, que era un partit d’afiliació indirecta i amb estructures molt laxes. La mort de Vallès i Ribot, el 1911, activà les inclinacions centrífugues dels antics federals, i el 1912 foren molts antics unionistes els que desertaren per a incorporar-se al nou Partido Reformista. Hi havia, encara, la tensió entre una ala liberal-mesocràtica (Coromines) i un sector socialitzant i obrerista (Layret), o entre els partidaris de cercar aliances cap a l’esquerra (Lluhí) i els que suspiraven per una entesa amb la Lliga.

Al decisiu escenari barceloní, la traducció electoral de tots aquests problemes fou una inexorable decadència: els 23.000 vots de 1910 es reduïren a 21.000 el 1911 i caigueren a 12.000 al novembre de 1913. Donada aquesta situació, i enfront d’una Lliga enfortida pel vot útil conservador, l’únic remei semblà una entesa entre les dues branques del republicanisme català, la nacionalista i la lerrouxista.

Els dirigents de la UFNR no la desitjaven, però acceptaren amb resignació, al febrer de 1914, una coalició de defensa republicana que la Lliga batejà despectivament com el Pacte de Sant Gervasi i criminalitzà com un “contuberni antipatriòtic”. Sensibles a aquests arguments, carregats d’escrúpols ètics i polítics contra l’aliança amb Lerroux, alguns quadres o militants abandonaren la Unió i molts votants desertaren. El resultat en les urnes fou la derrota, tot i que la UFNR conservà encara sis diputats, però la ressaca postelectoral resultà devastadora: entre l’abril i el juny de 1914, la redacció en pes d’El Poble Català (Antoni Rovira i Virgili, Claudi Ametlla, Prudenci Bertrana i Andreu Nin, entre altres) se separà sorollosament del partit i d’altres destacats anticoalicionistes (Francesc Layret, Albert Bastardas) seguiren llur exemple després d’haver quedat en minoria en la III Assemblea Nacional.

Totes aquestes baixes i altres que seguiren –la del diputat per Tortosa Marcel·lí Domingo– i, especialment, la ràpida desvinculació de moltes entitats comarcals respecte al lideratge barceloní en mans de Pere Coromines i Jaume Carner, feren entrar la UFNR en un procés de desintegració irreversible. La coalició amb el PRR, que s’assemblava cada cop més a una satel·lització o absorció gradual dels nacionalistes per part dels radicals, fou mantinguda durant el bienni 1914-1915 amb incomoditat i uns resultats cada cop més magres i es presentà, ja agonitzant, a les legislatives de l’abril de 1916.

La magnitud del naufragi –només se’n salvà Felip Rodés, diputat per Balaguer– precipità les dimissions i retirades de Coromines i Carner, la subsegüent desbandada dels quadres encara actius i l’immediat desmantellament de l’estructura partidària. De les seves despulles se’n van nodrir el Partit Radical i també el procés formatiu del nou Partit Republicà Català, però encara restaren alguns seguidors irreductibles que mantingueren el nom de la UFNR fins al bienni 1917-1918 a l’entorn de les minories consistorials a Barcelona i Badalona, sota la direcció del diputat provincial Santiago Estapé.

Col·laboració: 
JBCC

Llegir més...