OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari dels Partits Polítics de Catalunya, segle XX

Unió Democràtica de Catalunya

SiglaUDC
Partit polític

Sumari de l’article

SiglaUDC
ciències polítiques polít
Partit català de tendència democratacristiana creat al novembre de 1931.

En ple període constituent d’una Segona República espanyola que es mostrava resoltament laïcitzadora i anticlerical, a Catalunya un segment minoritari de joves catòlics decidí d’organitzar-se en el terreny polític per, des d’una posició democràtica i nacionalista sense equívocs, defensar “els principis cristians”, “la concepció espiritualista de la societat” i els drets dels creients, que consideraven lesionats per la legislació republicana.

De la Segona República a la postguerra

El nucli fundacional d’UDC procedia sobretot de l’ala més evolucionada del carlisme català (Joan B. Roca i Caball, Josep Cirera i Soler, Josep M. Trias Peitx, Josep M. Farré i Moregó i, més llunyanament, Lluís Vila d’Adabal) o bé eren catalanistes catòlics sense una militància prèvia (com Pau Romeva i Ferrer o Maurici Serrahima). Aviat, al llarg de 1932, s’hi afegiren diversos quadres separats d’Acció Catalana Republicana per la dreta (com el diputat a Corts Manuel Carrasco i Formiguera, Miquel Coll i Alentorn o Marçal Trilla) i àdhuc alguna personalitat provinent d’Esquerra Republicana de Catalunya, com Fèlix Duran i Canyameres. Tot i que el nou partit adoptà una fórmula de direcció col·legiada (un Comitè de Govern de cinc membres), fins a la Guerra Civil el líder natural fou Carrasco i Formiguera. La secretaria general fou ocupada per Josep M. Casassas (1931-1935) i Ignasi Puigdollers (1935-1936).

Conscient de la seva feblesa numèrica i confrontada a un sistema electoral fortament majoritari, Unió mesurà molt, durant aquesta etapa, les seves compareixences a les urnes. Només al novembrede 1932, en les eleccions al Parlament de Catalunya, s’incorporà a una coalicióde centre-dreta encapçalada per la Lliga Regionalista (Candidatura de Concòrdia Ciutadana), dins la qual obtingué un únic escó per a Pau Romeva. En les legislatives de novembre de 1933 optà per una llista pròpia per minories per la ciutat de Barcelona, de caràcter més aviat testimonial, que recollí menys de l’1% dels vots (5.403 el candidat més votat i 2.281 el menys votat), però tant en les municipals del gener de 1934 com en les bipolaritzades eleccions a Corts de febrer de 1936 escollí el retraïment i rebutjà tant el dilema dretes-esquerres com la incompatibilitat entre els dos punts essencials del seu ideari: el nacionalisme i la inspiració cristiana.

Des d’una modesta posició dins l’escenari polític català, entre el 1932 i el 1936 UDC desenvolupà –al llarg de cinc congressos– una línia doctrinal socialcristiana, no confessional i netament nacionalista. Es desmarcà de les dretes catalanes i espanyoles (Lliga Catalana, Confederación Española de Derechas Autónomas) i atragué una militància poc nombrosa (entre 1.000 i 2.000 afiliats) però fidel, formada per professionals liberals, classes mitjanes i treballadors qualificats, amb una especial dimensió femenina i juvenil. Des de 1934, el partit afavorí la creació d’un petit sindicat catòlic, la Unió de Treballadors Cristians de Catalunya, que encapçalaren Josep M. Tarragó i Audaç Gallego. En el terreny de la premsa, UDC disposà del diari La Nau (1932-1933) i del setmanari El Temps (1934-1936) i, en especial, gaudí de les simpaties del diari catòlic El Matí.

La lenta consolidació d’Unió Democràtica –que s’havia adherit al Secretariat Internacional dels Partits Democràtics d’Inspiració Cristiana [SIPDIC]– es veié brutalment escapçada a partir de juliol de 1936 per l’esclat de la revolució i la guerra. Tot i que el seu catolicisme els feia sospitosos i àdhuc víctimes de la violència anticlerical imperant a Catalunya, els membres d’Unió es mantingueren lleials –críticament– a la República i a la Generalitat enfront de la sublevació feixista, s’esforçaren per a pal·liar els estralls de la persecució religiosa i, a partir de 1937, treballaren al costat del Partit Nacionalista Basc per una reconciliació entre el règim republicà i l’església catòlica. Paral·lelament, i des de França, el dirigent Joan B. Roca i Caball impulsà els Comitès per la pau civil i religiosa a Espanya, que cercaren sense èxit un desenllaç negociat de la guerra fratricida.

Totes aquestes actituds i activitats situaren UDC en el punt de mira de l’hostilitat del bàndol franquista, que a l’abril de 1938 féu afusellar Manuel Carrasco i Formiguera a Burgos i al febrer de 1939 inclogué explícitament Unió entre les dues dotzenes de partits i organitzacions prohibits i condemnats per la Llei de Responsabilitats Polítiques.

Exiliats o represaliats la major part dels responsables i sotmès el país a la rigorosa repressió de la primera postguerra, els supervivents d’UDC preferiren actuar clandestinament sota denominancions circumstancials, com ara la de Creus de Sang (1940), o bé donar suport a plataformes més àmplies, dins les quals el component democratacristià era considerable: el Front Universitari de Catalunya (1944-1948), els Grups Nacionals de Resistència (1945-1947) o la Joventut Catalana Democràtica (1943-1946). Per aquestes vies s’aconseguí una considerable presència en la Universitat dels anys quaranta i la captació de nous militants com Anton Cañellas o Joan Sansa.

De la il·legalitat a la Transició

Com la resta de l’oposició antifranquista, Unió visqué les esperances i la decepció per la victòria aliada de 1945, patí la manca d’expectatives dels anys cinquanta i compensà l’impasse polític amb tasques de resistència cultural i cívica. Abans del 1960, però, la seva cúpula (Coll i Alentorn, Roca i Caball, Romeva) decidí refermar la identitat del partit i reprendre una certa vida orgànica, articulada a tres nivells: un Consell Nacional en funcions de Congrés (que es reunia un cop l’any), una Permanent mensual i un Secretariat molt reduït (al qual s’incorporaren Cañellas i Marià Vila d’Adabal). El contacte amb els militants i el discret proselitisme es desenvolupaven a través de publicacions clandestines com ara Diàleg (1962-1967), Testimoniatge (1963-1964), Determini (1966-1968 i 1972-1974) o Força Nova (1965-1967), editada per la Unió de Joves. D’altra banda, una Compilació Doctrinal aprovada el 1963 actualitzà els principis fundacionals, a més d’incorporar-hi nous elements, com l’afirmació europeista o el suport a la planificació democràtica de l’economia.

Pel que fa a les relacions d’UDC amb les altres forces polítiques antifranquistes, durant la primera meitat de la dictadura el record de la Guerra Civil i la influència del clima internacional de l’època limitaren les aliances d’Unió a partits nacionalistes, republicans i socialistes. Després, experiències com la Taula Rodona (1966), la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques (1969) o l’Assemblea de Catalunya (1971) donaren carta de naturalesa a la col·laboració amb comunistes i àdhuc amb grups d’extrema esquerra.

Molt més específiques i significatives foren les relacions exteriors del partit democratacristià català, en un període en què aquesta ideologia triomfava i governava tant a Europa com a Amèrica Llatina. Ultra conrear els vincles bilaterals amb el Mouvement Républicain Populaire francès, amb la Democrazia Cristiana italiana o amb la Democracia Cristiana xilena, entre altres, Unió sol·licità des de 1950 l’ingrés als Nouvelles Équipes Internationales [NEI], l’estructura de coordinació democratacristiana a Europa. Figurà des de 1955 dins la Unió Internacional de Joves Demòcrates Cristians i quan, en 1965-1966, els NEI es transformaren en Unió Europea Demòcrata Cristiana, els catalans hi tingueren un lloc. Això sí, per tal d’obtenir aquesta homologació internacional, UDC es veié empesa a formar, amb el Partit Nacionalista Basc, la Izquierda Demócrata Cristiana (de Joaquín Ruiz Giménez) i la Democracia Social Cristiana (de José M. Gil-Robles) una mena de federació de partits denominada Equip Demòcrata Cristià de l’Estat Espanyol, ja que els organismes internacionals de la democràcia cristiana pressionaven per a aconseguir un reagrupament de les forces d’aquest signe a cada país.

La notòria crisi del franquisme i la pressentida imminència d’un canvi polític acceleraren a Catalunya, des de 1974, els moviments tàctics entre les forces opositores. En el terreny del centre-esquerra –i sota el nom de Convergència Democràtica de Catalunya [CDC]– al novembre d’aquell any es constituí un moviment que pretenia aplegar de manera flexible diferents nuclis i corrents de sensibilitat democratacristiana i socialdemòcrata, amb un comú denominador nacionalista i amb Jordi Pujol com a líder destacat. Unió s’hi adherí sense fondre-s’hi i vacil·là entre el temor a veure difuminada la seva personalitat i l’esperança de dominar el conjunt o trobar-hi un reforç.

La primera CDC, però, adoptà ràpidament formes de partit convencional, unificat, i al cap de quinze mesos de la fundació, al febrer de 1976, Unió Democràtica en sortí de manera amistosa per tal de desenvolupar el seu projecte específic. Un episodi important, en aquesta línia, fou la realització a Barcelona, al juny de 1976, del V Congrés del partit democratacristià, el primer de caire públic d’una organització política catalana des de la guerra i l’escenari de la consolidació de l’equip dirigent format per Cañellas, Josep Miró i Ardèvol i Albert Vila, entre altres. Una direcció que empenyé suaument UDC cap a posicions més conservadores i en reforçà el compromís amb l’Equip Demòcrata Cristià de l’Estat Espanyol, que nombrosos estudis i pronòstics assenyalaven com un dels dos grans pols politicoelectorals de l’Espanya post-franquista.

Esperonada per aquestes expectatives, Unió encarà les eleccions legislatives del 15 de juny de 1977 amb ambicions d’hegemonia sobre un ample espai de centredreta, ambicions que mirà d’assolir mitjançant el pacte amb el Centre Català dins la coalició Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya, i desenvolupà una campanya accentuadament moderada a favor del “canvi sense ruptures”. L’esmentat viratge tàctic, però, no trobà recompensa en les urnes. La decisió de la jerarquia eclesiàstica espanyola de no orientar el vot dels catòlics, la irrupció en l’últim minut de les candidatures governamentals de la Unión de Centro Democrático [UCD] i les febleses organitzatives i territorials, tant d’UDC com de CC, limitaren la seva collita a 174.077 vots (un 5,6% dels emesos) i a dos diputats a Corts sobre 47, dels quals només un (Anton Cañellas) era d’Unió. A més, la democràcia cristiana espanyola de Gil-Robles i Ruiz Giménez havia sofert un naufragi complet, que deixà Unió sense homòlegs a nivell estatal.

Un cop superada la incredulitat inicial, i després d’haver cancel·lat la coalició amb el Centre Català, durant el segon semestre de 1977 UDC es trobà obligada a triar entre dos camins de futur, a situar-se dins d’un dels dos camps gravitatoris no marxistes que restaven en el mapa polític català: aquell, d’àmbit espanyol i inclinació més dretana, que dominava la UCD d’Adolfo Suárez, o aquell altre, nacionalista i de perfils més progressistes, que vertebrava la CDC de Jordi Pujol.

Davant d’aquesta disjuntiva, en el si d’Unió Democràtica es produí un ràpid i profund divorci entre la gran majoria de la base militant, favorable a la segona opció, i un grup de significatius dirigents, partidaris de la primera. Els més impacients d’aquests (Miró i Ardèvol, Albert Vila, Simeó Miquel) emprengueren ja l’octubre de 1977 el camí de l’escissió i crearen una minúscula Unió dels Demòcrata-Cristians de Catalunya-Club Jaques Maritain que els serví de transbordador cap al suarisme. La majoria del partit reaccionà tot refermant la pròpia identitati el nacionalisme i elegí un Comitè de Govern inclinat vers el centre-esquerra: Francesc Borrell, Marià Vila d’Adabal, Josep Anton Codina, Joaquim Bosch, Ignasi Farreres, Ramon Martínez Callén i Teresa Perelló. El 19 de setembre de 1978, formalitzà amb CDC una “entesa permanent”, una coalició estable que adoptà el nom de Convergència i Unió [CiU]. Entretant, però, l’únic parlamentari d’Unió, Anton Cañellas, impulsà activament la tesi contrària, la del pacte amb la UCD espanyola, en una confrontació interna que es dirimí en el VII Congrés democratacristià, al novembre de 1978. Derrotat amb contundència i expulsat, Cañellas encapçalà l’escissió d’uns 300 militants que crearen l’efímera Unió Democràtica/Centre Ampli.

La consolidació dins CiU

La nova experiència coalicionista amb CDC començà de manera un xic decebedora en les eleccions legislatives de març de 1979 (16,1% dels vots emesos, la quarta posició a Catalunya), si bé Unió recuperà la presència parlamentària amb un escó per a Llibert Cuatrecasas. Havent pujat ja al 18,6% dels vots en les municipals d’aquell mateix any, la fórmula CiU assolí el primer triomf al març de 1980 i guanyà per majoria relativa (27,7%) les eleccions inaugurals del Parlament de Catalunya restablert. Aquesta victòria, que allunyava d’Unió l’ombra del testimonialisme i la convertia en una força de govern, marcà l’inici d’una nova etapa en la història del partit (vegeu el quadre de la pàgina 49 amb els resultats electorals de la coalició amb Convergència Democràtica de Catalunya i el gràfic de la pàgina 53).

Des d’aleshores, i al llarg de les dues dècades posteriors, la bona marxa electoralde CiU ha donat a Unió un altíssim nivell de representació i de poder institucionals. El pacte de 1978 amb CDC reconegué als democristians una quota del 25% en les candidatures i en les responsabilitats executives, extrem que ha significat l’obtenció d’entre un mínim de 8 (1980) i un màxim de 16 (1984) diputats al Parlament català, tres conselleries al govern de la Generalitat (entre les quals Treball i Justícia d’una manera continuada), una mitjana de 5 diputats i 3 senadors a les Corts espanyoles, un escó al Parlament europeu, més de 800 regidors, una vuitantena d’alcaldes i desenes de consellers comarcals i de diputats provincials. Tot plegat ha situat UDC, per representació política, en el tercer lloc entre els partits catalans, precedida només pel Partit dels Socialistes de Catalunya i per CDC.

Militància i organització

Com és lògic, aquest desplegament institucional ha estat a la vegada efecte i causa d’un paral·lel i espectacular creixement de la militància. Aquesta, que el 1980 no devia superar gaire els 2.000 o 2.500 membres, arribà (segons xifres oficials) als 8.500 el 1990 i als 15.000 el 1996, amb un repartiment força homogeni per les diferents comarques, i 479 seus obertes en el conjunt del territori català.

Les conseqüències en l’estructura i el funcionament intern d’UDC han estat inevitables i notòries. Unió, a la sortida del franquisme, era un partit caracteritzat per l’alt grau de democràcia interna, estava regida per una direcció col·legiada (el Comitè de Govern), la pertinença al qual era incompatible amb qualsevol càrrec d’elecció popular, tenia congressos anuals de dinàmica quasi assembleària i oberts a tota la militància i era molt al·lèrgica als lideratges personalistes. Progressivament, però, s’anà rendint a les exigències politicoorganitzatives de la democràcia mediàtica de finals del segle XX i donà prioritat als criteris d’eficàcia política sobre la continuïtat dels postulats ideològics inicials. Ja el 1980 s’obrí el Comitè de Govern als càrrecs institucionals i se’l dotà d’un president que tendia a esdevenir la imatge pública de la formació. El 1987 s’allargà el període intercongressual a dos anys i, més endavant, a tres, al mateix temps que es reglamentaven els congressos pel sistema de compromissaris i es creava la figura del secretari general. Aquest i altres canvis han modificat a fons la cultura militant d’Unió, substituint la vella mentalitat voluntarista i amateur per un estil altament professionalitzat que ha fet del partit una màquina política eficient i ben greixada.

Paral·lelament, s’han potenciat de manera desigual tres “Equips Especialitzats” o organitzacions sectorials: la Unió de Joves, encapaçalada des del 1981 per Josep A. Duran Lleida, Salvador Jorba, Miquel Padilla, Eugeni Pérez Moreno, Salvador Sedó i Antoni Castellà, entre altres, que actua com a important viver de quadres; la Unió de Dones, discretament activa a partir de 1988 sota la presidència de Teresa Perelló i la Unió de Treballadors, creada el 1983 no pas com un sindicat catòlic, sinó com un nucli de formació i d’influència presidit durant molt temps per Domènec Sesmilo i amb un màxim de 2.000 afiliats. Val a dir que aquestes tres branques han gaudit de suport moral i material per part de les corresponents estructures internacionals democratacristianes.

La xarxa de relacions exteriors d’UDC ha estat, precisament, un dels seus patrimonis més preuats. Membre fundador de la Unió Europea Demòcrata-Cristiana i de la Internacional Demòcrata-Cristiana, el partit català ha conreat, segons els moments i les tendències internes, els contactes amb la democràcia cristiana alemanya (CDU), amb la italiana (DCI), amb els partits germans de Xile, El Salvador, Uruguai, Veneçuela o altres països llatinoamericans, amb els partits socialcristians flamenc i való i, darrerament, també amb la Unione Democratica per la Repubblica [UDR] de Francesco Cossiga.

Tanmateix, la pertinença a una gran família ideològica i a una estructura política internacionals no ha estat només, per a Unió, una font de beneficis (des de prestigi i contactes, fins a beques i estades de formació), sinó també la causa d’alguns problemes produïts per l’anhel de la democràcia cristiana europea i especialment de l’alemanya, per tenir un gran partit d’aquesta filiació a Espanya. De fet, ja l’Equip Demòcrata Cristià de l’Estat Espanyol havia estat una fórmula imposada des de fora, però el naufragi electoral, el 1977, de l’eix format per Gil-Robles i Ruiz Giménez liquidà l’Equip i deixà com a únics supervivents homologats la UDC i el Partit Nacionalista Basc.

El naixement del Partido Demócrata Popular [PDP], el 1982, i la seva admissió en la Internacional Demòcrata-Cristiana dos anys més tard, multiplicaren les pressions d’aquesta sobre UDC per tal que es vinculés amb aquell i contribuís a la reconstrucció d’un espai democratacristià espanyol. La negativa del PDP a dissoldre la seva organització a Catalunya (el Partit Demòcrata Popular de Catalunya) bloquejà qualsevol pacte i la posterior desaparició del nou partit (1987-1989) tancà aquest capítol, però la problemàtica es reproduí molt aviat amb la refundació d’Alianza Popular com a Partido Popular [PP] i la seva transmutació des del conservadorisme a la democràcia cristiana. Unió, que era membre observador del Partit Popular Europeu [PPE] des de la creació d’aquest (1976) i s’hi havia incorporat de ple dret el 1986, s’oposà, en nom de la legitimitat històrica i de l’ortodòxia doctrinal, a l’admissió del PP espanyol en els rengles del PPE. Al capdavall, s’imposà la lògica dels números i, des de l’inici de la dècada dels anys noranta, UDC ha hagut d’acostumar-se a conviure cada cop més estretament amb el Partido Popular de José M. Aznar dins les instàncies democratacristianes europees i mundials.

Congressos d’UDC
Número d’ordre Data Lloc President del Comitè de Govern (a partir de 1980)
I octubre 1932 Barcelona
Extraordinari març 1933 Vic
II octubre 1933 Tarragona
III abril 1935 Girona
IV gener 1936 Barcelona
V juny 1976 Barcelona
VI octubre 1977 Barcelona
VII novembre 1978 Barcelona
VIII novembre 1979 Vic
Extraordinari maig 1980 Arenys de Mar
IX novembre 1980 Arenys de Mar Joaquim Xicoy
X novembre 1981 Igualada Joaquim Xicoy
XI desembre 1982 Barcelona Josep A. Duran Lleida
XII desembre 1983 Lleida Josep A. Duran Lleida
XIII octubre 1984 Lloret de Mar Concepció Ferrer
XIV novembre 1985 Tarragona Concepció Ferrer
XV novembre 1986 Barcelona Francesc Borrell
Extraordinari abril 1987 Barcelona
XVI novembre 1987 Mataró Josep A. Duran Lleida
XVII març 1990 Reus Josep A. Duran Lleida
XVIII juny 1992 Sitges Josep A. Duran Lleida
XIX novembre 1994 Sitges Josep A. Duran Lleida
XX desembre 1996 Sitges Josep A. Duran Lleida
Extraordinari juliol 1997 Barcelona

Un pacte amb difícil equilibri intern

De qualsevol manera, l’element més determinant de la trajectòria d’UDC des de 1980, i el factor principal de la seva dinàmica interna, ha estat el pacte amb Convergència Democràtica. Davant d’aquest, es dibuixaren dins la cúpula d’Unió dues estratègies divergents: la d’aquells que, més compromesos en el govern de coalició, n’emfasitzaren el comú denominador nacionalista i defensaren les bondats de l’entesa UDC-CDC (Llibert Cuatrecasas, Joaquim Xicoy, Joan Rigol, Agustí Bassols, Joaquim Pibernat) i la d’aquells altres que posaven l’accent en la filiació democratacristiana, volien assegurar a Unió un futur independent i conreaven la crítica de la coalició sense, tanmateix, voler-ne una ruptura que hauria resultat suïcida (Josep A. Duran Lleida, Concepció Ferrer o Josep Ignasi Thió). Si al principi, i amb J. Xicoy a la presidència del Comitè de Govern (1980-1982), eren els primers els que dominaven la direcció, aviat la insatisfacció de molts militants per les relacions amb Convergència, la por a veure’s desdibuixats i absorbits, donaren l’hegemonia interna als segons en la persona de Duran Lleida (1982-1984) i més tard en la de Concepció Ferrer, exponent de l’ala més conservadora i confessional (1984-1986). Un i altre multiplicaren els gestos d’independència i de distànciament respecte a CDC, però l’antagonisme entre ells afeblí les seves posicions i imposà una treva interna, sota la presidència consensuada de Francesc Borrell (1986-1987).

En el XVI congrés (novembre de 1987), però, el pacte entre els sectors encapçalats per Joan Rigol i per J. A. Duran Lleida imposà una nova correlació de forces destinada a perdurar llargament. Mentre que a Rigol li foren reconegudes la funció representativa i l’autoritat moral de president del partit, Duran s’instal·là en la presidència del Comitè de Govern, per a la qual ha estat reelegit quatre vegades (1990, 1992, 1994 i 1996) i des d’on ha pogut exercir un control indiscutit sobre l’aparell i la línia política del partit. El 1992, el Comitè de Govern escollit al XVIII Congrés era format per: Josep A. Duran i Lleida, Joaquim Carreras, Carme Drópez, Ignasi Farreres, Mariona Franquet, Vicenç Gavaldà, Pepa Gilabert, Jaume Jané, Dolors Llorens, Ferran Pont, Isabel Ruiz, Josep Sánchez i Llibre, Domènec Sesmilo, Alfons M. Thió i Araceli Vendrell.

El mandat de Duran Lleida s’ha caracteritzat per la profunda renovació de dirigents i l’homogeneïtzació de la cúpula d’UDC, amb la retirada de la majoria de les figures “històriques” i l’ascens de nous dirigents com Domènec Sesmilo, Jordi Casas, Josep Sánchez Llibre, Eugeni Pérez Moreno, Ignasi Farreres (secretari general des de 1996), Xavier Hernández, Carme Drópez o Jordi Petit. El creixement numèric i l’enfortiment orgànic han anat acompanyats per l’obertura del partit cap a nous sectors socials no necessàriament democratacristians, la qual cosa provoca contradiccions amb les tesis tradicionals d’Unió en el terreny moral i dels valors (contra l’avortament o les parelles homosexuals). En tot cas, UDC ha creat o inspirat estructures específiques d’influència en els ambients empresarials (la Fundació Empresa, Catalunya, Europa i Amèrica [FECEA]) o de reflexió i elaboració doctrinals (l’Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn [INEHCA]). Ha editat Nova Veu (1977-1985) i La Veu d’Unió (des de 1985).

La principal tasca del partit en l’última dècada del segle XX, però, ha estat l’esforç sistemàtic per afermar la pròpia personalitat i diferenciar-se de CDC en tots els terrenys: en l’ideològic (a través d’un nacionalisme que es pretén més obert i més sensible als problemes socials), en l’estratègic, en les relacions amb els altres partits catalans i espanyols (on UDC desenvolupa una interlocució separada i conrea una imatge més dialogant i conciliadora) o en la projecció internacional, entre altres.

Aquesta calculada estratègia de la tensió amb un soci convergent que és percebut també com a rival per la representació d’un mateix espai politicoelectoral ha conegut diverses crisis, i la confecció de les candidatures municipals ha suscitat cada quatre anys enfrontaments i ruptures a nivell local. Es tracta de problemes insolubles i, fins i tot, volguts, en la mesura que Unió cerca de consolidar una imatge de marca política independent i que es prepara per a un escenari de futur (el “postpujolisme”) en el qual vol competir sense lligams i sense límits.

Col·laboració: 
JBCC

Llegir més...