És anomenada exploració endoscòpica, o endoscòpia, la introducció de diversos tipus de sondes en determinats conductes o vísceres buides de l’organisme, que tenen una font d’il·luminació i un sistema òptic especialment adaptat per tal que des de l’exterior hom pugui veure l’interior dels òrgans estudiats. L’endoscòpia constitueix una tècnica idònia per a explorar directament la majoria dels òrgans del tub digestiu, als quals hom pot accedir amb sondes d’un diàmetre i una longitud diversos, ja sigui introduint-les des de la cavitat bucal o bé des del conducte anal.
Actualment, per a realitzar exploracions endoscòpiques del tub digestiu hom sol emprar unes sondes anomenades fíbroscopis, elaborades amb fibres de vidre capaces de transmetre imatges independentment de la curvatura que agafi l’aparell, i que per tant permeten d’emprar tubs flexibles que l’operador pot dirigir des de l’exterior. Els fibroscopis tenen dos canals interns, un canal operatiu i un canal d’insuflació o injecció. El canal operatiu permet que s’introdueixin al fibroscopi diversos elements que serveixen per a complementar l’exploració endoscòpica, com ara els catèters emprats per a practicar estudis radiològics contrastats de les vies biliars i els conductes pancreàtics o les pinces utilitzades per a realitzar biòpsies, extreure càlculs, extirpar pòlips petits o col·locar pròtesis petites. Igualment, a través del canal operatiu es poden aspirar secrecions o cèl·lules superficials de la mucosa digestiva que posteriorment són analitzades al laboratori. El canal d’insuflació serveix per a insuflar aire o injectar aigua a l’òrgan explorat, amb la finalitat de netejar la mucosa i obtenir imatges més nítides. D’altra banda, els fibroscopis estan proveïts de dispositius electrònics perquè a través d’ells es puguin obtenir fotografies i pel·lícules de les mucoses digestives, que igualment es poden veure a través d’un monitor, de manera que durant el transcurs d’una exploració endoscòpica les imatges que se n’obtenen es poden veure en una pantalla de televisió.
Per a realitzar una exploració endoscòpica se sol indicar una dieta especial el dia anterior o els dies previs, o també es practiquen ènemes, per tal de netejar les mucoses digestives. Igualment, abans d’introduir el fibroscopi a l’organisme s’administren diversos fàrmacs, com ara tranquil·litzants i relaxants musculars, per a calmar el pacient i relaxar la musculatura del tub digestiu. També s’administra anestèsia local, a la faringe o el recte, per evitar molèsties innecessàries al pacient.
La introducció del fibroscopi es realitza lentament i suau, controlant a través del visor o del monitor l’accés a l’interior del tub digestiu. Després que el fibroscopi s’acosta o ateny el segment que hom vol explorar, es procedeix a rentar-lo injectant aigua i aspirant-la i, si cal, s’hi insufla aire per a distendre’n les parets.
Segons la finalitat, hi ha dos tipus d’exploracions endoscòpiques digestives: les diagnostiques i les terapèutiques. En l’endoscòpia diagnòstica es desplaça el fibroscopi sobre tota la superfície interna del segment digestiu explorat, eventualment s’aboquen substàncies de contrast, s’aspiren secrecions o cèl·lules superficials de la mucosa i se n’obtenen petites mostres. En l’endoscòpia terapèutica, a més, s’empelten pròtesis, s’interrompen hemorràgies per electrocoagulació o raigs làser, o s’extirpen petits càlculs o pòlips.
Segons el tram digestiu que hom vulgui explorar hi ha diversos tipus d’exploracions endoscòpiques, que reben denominacions específiques: l’esòfago-gastro-duodenoscòpia, destinada a explorar els segments superiors del tub digestiu, i la recto-sigmoidoscòpia i la colonoscòpia, destinades a l’estudi de l’intestí gros. En la primera, la sonda s’introdueix a través de la cavitat bucal; en les altres dues, a través del conducte anal.
Per efectuar una esòfago-gastro-duodenoscòpia, anomenada també panendoscòpia oral, s’indica una dieta absoluta durant un període previ que oscil·la entre 6 i 8 hores, i s’administren tranquil·litzants, relaxants musculars i anestèsia local per evitar molèsties, dolor, nàusees o vòmits. Per a realitzar aquesta exploració endoscòpica s’utilitza un fibroscopi de fins a uns 130 cm de llargada que s’introdueix fins a uns 50 cm per explorar l’esòfag, fins a uns 80 cm per explorar l’estómac i fins a uns 105 cm per explorar el duodè. Entre les indicacions més freqüents o importants de l’esòfago-gastro-duodenoscòpia, s’inclou la diagnosi d’espasme esofàgic difús, acalàsia, esofagitis, divertides esofàgics, càncer d’esòfag, gas-tritis, úlcera pèptica, tumors d’estómac, duodenitis i tumors de duodè. Igualment, l’esòfago-gastro-duodenoscòpia és emprada per a introduir substàncies de contrast als conductes pancreàtics i les vies biliars, quan es vol realitzar una colangiografia retrògrada endoscòpica o una pancreatografia retrògrada, o, també, per a extreure càlculs petits de les vies biliars o pòlips petits de la mucosa digestiva.
Per a realitzar una recto-sigmoidoscòpia, destinada a explorar únicament el sigma i el recte, és a dir, les últimes porcions de l’intestí gros, s’efectua prèviament un ènema. Aquesta exploració pot ésser efectuada amb una sonda endoscòpica semirígida d’uns 30 cm, o bé amb un fibroscopi flexible més llarg, com el que es fa servir per a efectuar una colonoscòpia.
Per realitzar una colonoscòpia, destinada a explorar tot l’intestí gros, s’indica durant els dies previs una dieta pobra en fibra vegetal, s’administren tranquil·litzants, relaxants musculars i anestèsics locals per tal de relaxar l’òrgan i evitar molèsties i dolors. Igualment, abans d’efectuar una colonoscòpia hom practica una recto-sigmoidoscòpia, ja que aquesta darrera és molt més senzilla i provoca menys molèsties, i en molts casos permet d’arribar a la diagnosi. Per a realitzar una colonoscòpia se sol emprar un fibroscopi de més d’l metre de llargada.
Amb la recto-sigmoidoscòpia i la colonoscòpia es poden diagnosticar la majoria dels trastorns i les afeccions de l’intestí gros, com ara malaltia de Crohn, colitis ulcerosa, divertides o tumors; igualment, es poden extreure petits pòlips de la mucosa intestinal.
L’intestí prim no es pot explorar endoscòpica-ment, ja que en l’actualitat no hi ha sondes prou flexibles, llargues i manipulables des de l’exterior que puguin seguir les tortuositats que descriu aquest òrgan, que d’altra banda queda massa allunyat tant de la cavitat bucal com del conducte anal. Tanmateix, però, la primera nansa del jejú i la darrera nansa de l’ili poden ésser explorades respectivament en el transcurs d’una esòfago-gastro-duodenoscòpia i d’una colonoscòpia, introduint alguns centímetres més els fibroscopis. Amb aquests procediments, doncs, es poden detectar algunes anomalies de la mucosa d’aquest òrgan, com per exemple les lesions característiques de la síndrome de malabsorció.