Durant l’ocupació alemanya a la Segona Guerra Mundial formà part de la resistència. Posteriorment cursà medicina a les universitats de Tolosa de Llenguadoc, Montpeller i París, i el 1953 obtingué el títol i, posteriorment, el doctorat en ciències.

Especialitzat en hematologia, cap al 1960 desenvolupà l’hemotipologia, mètode per a la identificació d’individus a partir de les característiques sanguínies, precedent de les proves d’ADN, de gran utilitat forense, policial i també per a l’estudi de la genealogia i el moviment de les poblacions.

Investigà nombrosos virus infecciosos i descobrí i desenvolupà diverses vacunes, com l’antipoliomielítica per via oral. Féu també recerques sobre la toxoplasmosi i el càncer.

Graduat a la Universitat de Nova York (1939), féu recerques sobre immunitat a les universitats de Michigan (1942) i de Pittsburgh. Provocà la formació d’anticossos al virus de la poliomelitis, cosa que permeté desenvolupar la vacuna de Salk), generalitzada a partir del 1955. El 1963 fou nomenat director de l’Institut d’Estudis Biològics de San Diego, que posteriorment rebé el seu nom.

Doctor en farmàcia, des del 1849 fou professor de la Universitat de Barcelona. Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, a la qual regalà una col·lecció important de fòssils, plantes, etc. Fou col·laborador de Crónica Científica i publicà diverses obres, com Moluscos de España (1887) i Panorama zoológico (1888-89).

Fou catedràtic de mineralogia i zoologia de la facultat de filosofia (i després de la de ciències) de la Universitat de Barcelona (1847-60), i de matèria mèdica vegetal a la facultat de farmàcia de la mateixa universitat (1860-88). Autor de nombrosos treballs sobre fauna catalana, s’interessà també per la botànica i figurà entre els membres honoraris de la Sociedad Botánica Barcelonesa (1872-75). Fou un dels fundadors i redactors, juntament amb Bergnes de les Cases i d’altres, de la revista científica i literària La abeja (1862-70).

Començà la seva activitat literària amb escrits (1531 i 1536) contra el Ciceronianus d’Erasme de Rotterdam. És important el seu De causis linguae latinae (1540), primer intent científic de gramàtica llatina, i la Poetica (1561), basada en els principis aristotèlics.

Féu importants investigacions sobre les amebes disentèriques, però és conegut sobretot pel fet d’haver descobert, el 1905, juntament amb E.Hoffmann, l’agent de la sífilis Treponema pallidum.

A la seva obra Beiträge zur Phytogenesis (1838) estudià el desenvolupament de les plantes i posà les bases de la teoria cel·lular que formulà poc temps després Theodor Schwann.

Féu recerques en oceanografia i biologia marina, especialment sobre la genètica de les anguiles i altres peixos. S'ocupà també de botànica i féu estudis sobre el llúpol.