acceleració de Coriolis

f
Física

Efectes de l’acceleració de Coriolis: a, desviació cap a l’est d’un cos en caiguda lliure; b, formació d’un cicló a l’hemisferi nord (a dalt, sense força de Coriolis els vents convergiren radicalment al centre de baixes pressions; a baix, la desviació dels vents forma un remolí de sentit antihorari); c, sentit horari del gir dels grans corrents oceànics a l’hemisferi nord

©

Acceleració aparent, afegida a la real, que un observador ha d’atribuir a un cos en moviment (amb velocitat no nul·la) quan l’observa des d’un sistema de referència S’ en rotació respecte a un sistema de referència inercial S.

És una acceleració fictícia, per tal com resulta només del fet d’utilitzar un sistema giratori per a descriure el moviment del cos estudiat. Un observador sobre la Terra ha de considerar aquesta acceleració sobre qualsevol cos. Si la velocitat del cos respecte a S' és v, i la velocitat angular de rotació de S' respecte a S és ω, l’acceleració de Coriolis del cos és aC=—2ω×v. Així, un cos en caiguda lliure sobre la Terra experimenta una desviació cap a l’est. L’observador determina que sobre el cos actua una força fictícia de valor FC=-2mω×v, que hom anomena força de Coriolis o força geostròfica. L’acceleració de Coriolis té un efecte notable sobre el moviment de les masses d’aire i sobre el sentit de gir dels corrents marins, com també en balística. En el primer cas, és responsable del fet que els ciclons tinguin sentit antihorari a l’hemisferi nord i horari al sud; en el segon, és la causa que els corrents marins tinguin sentit horari a l’hemisferi nord i antihorari al sud.