Casos particulars de l’acilació són l’acetilació, la benzoilació, etc. Les reaccions d’acilació són molt diverses, perquè el que les unifica és el resultat i no el mecanisme de la reacció. Les substàncies acilables poden ésser inorgàniques (aigua, àcid sulfhídric, amoníac, hidrazina) o orgàniques. Els hidrògens reemplaçables en les substàncies orgàniques són, en general, els dels hidroxils dels alcohols, fenols i àcids carboxílics; el del grup tiol; el lligat al nitrogen de les amines primàries i secundàries; el lligat als carbonis aromàtics. En aquest darrer cas, l’acilació és una reacció de Friedel i Crafts. L’acilació de l’aigua dóna els àcids RCOOH; la de l’àcid sulfhídric, els S-àcids tiocarboxílics RCOSH; la de l’amoníac, les amides RCONH 2 ; la de la hidrazina, les hidrazides RCONHNH 2 ; la dels alcohols i fenols, els èsters RCOOR’; la dels àcids carboxílics, els anhídrids RCO—O—COR’; la dels tiols, els S-èsters tiocarboxílics RCOSR’; la de les amines primàries i secundàries, les amines monosubstituïdes RCONHR’ i disubstituïdes RCONR'R’; la dels hidrocarburs i altres composts aromàtics, les cetones ArCOR. Les reaccions d’acilació són conegudes en molts casos amb denominacions més específiques. Així, l’acilació de l’aigua és considerada una hidròlisi, la de l’alcohol una alcohòlisi, i la de l’amoníac una amonòlisi. Quan el producte final és un èster, l’acilació és una esterificació, i quan s’acila l’aigua per mitjà d’un èster, la reacció és una saponificació. Els principals agents d’acilació són, per ordre decreixent de força i, per tant, d’importància:
Cada un d’aquests agents permet d’obtenir per acilació tots els que són a la seva dreta. En actuar com a agents acilants deixen, respectivament, com a residu: halogenurs d’hidrogen HX; àcids carboxílics RCOOH; alcohols R'OH; amoníac NH 3 o amines R'NH 2 o R'R'NH; aigua H 2 O. Els halogenurs d’àcid més correntment utilitzats són els clorurs. Amb ells és possible d’obtenir reaccions d’acilació específiques tals com: l’acilació d’olefines:
la d’acetilènics terminals:
l’acilació dels organozíncics mixts ( síntesi de cetones pel mètode Blaise); l’acilació d’enamines; l’acilació d’enolats d’èsters ( síntesi de cetoèsters ); etc. Els anhídrids d’àcid manifesten també una reactivitat elevada, comparable a la dels halogenurs. Amb àcids de Lewis com a catalitzadors, permeten d’acilar cetones substituint un hidrogen en α del carbonil. Els èsters, en canvi, poden acilar només l’aigua, l’amoníac o les amines, i necessiten en general un catalitzador àcid o bàsic. Són capaços, no obstant això, de realitzar acilacions específiques, tals com, per exemple, la de l’hidroxilamina en àcids hidroxàmics:
o bé la reacció de Claisen (formació d’1,3 dicetones per reacció amb cetones). En casos particulars permeten també obtenir acilacions per reacció de Friedel i Crafts. Les amides només poden acilar l’aigua i, encara, cal la presència d’un àcid o d’una base forta. En fi, els àcids només poden acilar els alcohols. En certes circumstàncies és possible d’obtenir acilacions intramoleculars . Aquest és el cas, per exemple, de la ciclització d’àcids arilpropiònics i arilbutírics i, també, el de la reacció anomenada transposició de Fries . En fi, un cas molt particular d’acilació, que hom no pot efectuar pels procediments normals, és el de la formilació.